del 10% de superdotats se’n detecten escolarment un 0’2%

La societat desaprofita el potencial del 10% dels nens

Ser superdotat, o, per ser més correctes, tenir altes capacitats no és mai sinònim d'èxit, ni tampoc una garantia de felicitat. El que a priori seria un regal pot acabar en un seriós problema si aquestes habilitats innates no es detecten a temps i s'acompanyen de programes especials. Els fracassos en aquest món guanyen per golejada als èxits. Resultat que no és estrany, denuncien associacions que tracten aquestes persones, en una societat que desaprofita les altes capacitats, arracona els superdotats i, cosa més preocupant, fa molt poc o res per detectar-los. La majoria ni tan sols s'assabentaran al llarg de la seva vida que ho són. Reaccionar al primer senyal (el nen parla abans del que és habitual, manifesta una habilitat inusual per al dibuix, es fa preguntes existencials, és molt mogut...) esdevé primordial per destapar en el moment oportú el superdotat.

I quan es descobreix o hi ha sospites que això és així "els pares han d'acceptar, d'entrada, les altes capacitats dels seus fills com ho farien si fos diabètic o celíac", afirma Alicia Rodríguez Díaz-Concha, presidenta de l'Associació Espanyola per a Superdotats i amb Talent (AEST). El més recomanable és fer valoracions a partir dels tres anys, diu. "I també tenir clar ­indica Loluca Tascón, presidenta de Fanjac, associació que aglutina famílies amb nens amb habilitats especials­ que la superdotació és només un perfil dins de les altes capacitats, que engloben de talents simples a talents compostos". Loluca Tascón insisteix a afrontar aquests casos amb "total normalitat". Els pares no han de pensar "que tenen un geni a casa, ni tampoc témer que li pugui passar res dolent", afegeix. I continua: "Cal defugir els estereotips i buscar informació als llocs adequats". Els pares han de ser conscients des del primer moment que aquests nens necessitaran una intervenció especial. "Les altes capacitats són un potencial que no es desenvolupa si no es treballa adequadament", assegura Loluca Tascón. La teoria sembla fàcil, però posar en pràctica aquests consells no ho és tant, perquè el sistema no sempre ajuda ni està a l'altura de les circumstàncies, coincideixen Díaz-Concha i Tascón. Aquesta última és contundent quan afirma que "les administracions no estan a l'altura. En la gran majoria de casos aquests nens no arribaran mai a tenir l'atenció que necessitarien". I una dada incontestable que ho diu tot.

"La detecció és una de les grans assignatures pendents al nostre país. S'estima que al voltant del deu per cent de la població escolar té altes capacitats, però només es detecten un 0,2 per cent d'aquests casos", revela Tascón. "Queda clar que alguna cosa està fallant en la nostra societat amb aquest tema, i la majoria d'altes capacitats s'estan desaprofitant. Pensem ­afegeix la presidenta de Fanjac­ que aquests nens no porten un rètol lluminós; al contrari, perquè quan no reben cap ajuda ni suport s'acaben mimetitzant amb la resta de nens per passar desapercebuts i formar part del grup".

"Els professors, coincideix Alicia Rodríguez Díaz-Concha, solen tenir molt poca informació sobre aquest món i confonen l'alumne brillant amb el superdotat".

La resposta que troben molts pares a les escoles quan manifesten que els seus fills podrien tenir altes capacitats tampoc no és l'adequada. Aquesta última experta assegura que "molts docents es limiten a anar entretenint els pares aconsellant-los que no posin etiquetes i animant-los a esperar per veure com evoluciona la nena o el nen". Aquesta pèrdua de temps, sense la intervenció d'experts en el tema, és el pitjor càstig que es pot infligir a un superdotat, que acaba convertit en una mena de criatura rareta sense possibilitats de posar en pràctica les seves altes capacitats. Una altra confusió molt habitual és centrar-se únicament en el coeficient intel·lectual.

"És un valor, sí, però amb la doctrina actual no deixa de ser només un senyal d'alerta", afirma Loluca Tascón. Actualment els experts tenen en compte com mai el que anomenen percentils. Així és com es descobreix si una persona té una o diverses altes capacitats. Pot tenir, per exemple, un talent inusual per tocar un instrument, però presentar greus mancances en altres àrees o disciplines.com més percentils, més grau de superdotació. Tascón lamenta el desconeixement que la societat té encara d'aquest món. I es mostra especialment dolguda per comentaris, alguns sentits fa poc en una emissora d'àmbit estatal, que "qualificaven aquests nens de repel·lents i els ridiculitzaven, fins al punt de considerar lògic que fossin víctimes d'assetjament escolar, cosa que els passa a molts d'aquests menors". El drama, doncs, està servit.

Moltes famílies fins i tot s'avergonyeixen de tenir un fill amb alta capacitat i no fan res per ajudar-lo esperant que sigui normal quan creixi. Tascón i DíazConcha consideren que a Espanya ara seria pràcticament impossible que un nen de dotze anys ingressés a la universitat, com acaba de passar als Estats Units, on les administracions semblen més disposades a detectar aquests superdotats per aprofitar les seves habilitats en benefici de tota la societat. "Com voleu parlar de salts a la universitat, en aquest país, si aconseguir que un nen acceleri un o dos cursos a primària ja es converteix en tot un drama i pelegrinatge per als pares?", critica Tascón. I conclou que "una societat que es permet el luxe de perdre els seus talents creatius està perdent també el seu futur".

23-IX-16, J. Ricou, lavanguardia

De petit, quan anava al parc no jugava amb els altres nens. La seva mare portava galledes, pales i altres joguines per intentar que s'hi relacionés, però quan li agafaven alguna cosa ell preferia anarse'n. "Em feia la sensació que no era un nen feliç...", diu. A diferència de la majoria, en Gabriel no mostrava entusiasme ni al parc, ni a la platja, ni a Port Aventura... El que li agradava i el continua apassionant són leshistòries.Elsdinosaures,elsplanetes, els romans... El nen no toleravanilamenti danielqueell considerava una injustícia. I si passava, responia enfadant-se, bloquejantse o posant-se profundament trist. Jugava tot sol al pati de l'escola però el seu expedient acadèmic va brillar des del primer dia. Després d'anys de psicòlegs i tests, els especialistes han conclòs que en Gabriel és superdotat. Amb deu anys, acaba de passar de quart a sisè de primària.

Els pares d'en Gabriel es fixaven més en la timidesa i la falta d'habilitats socials del seu fill que en els informes escolars, sempre excel·lents. "Treia bones notes, però era el primer fill, no tenim nebots i tampoc no vas comparant amb la resta de la classe...", explica la seva mare. Al final de P5, la professora, enlluernada per la capacitat de raciocini del nen, va apuntar la possibilitat, però no va ser fins a segon de primària que la tutora va plantejar per primera vegada seriosament la qüestió: el perfil d'en Gabriel encaixava amb el d'un nen amb altes capacitats.

"Llavors vaig començar a llegir i informar-me sobre el tema... i vaig començar a entendre moltes coses", diulamare. Lamiradaprofunda i sempre atenta d'en Gabriel, la seva facilitat i interès per aprendre el que l'interessa, la memòria privilegiada, les enrabiades, la preferència per estar sol abans que tolerar certes situacions...

A tercer van portar per primera vegada al seu fill al Centre d'InfànciaiFamília(CIF)deTarragona,on viuen. La psicòloga li va fer el test i el Gabriel va treure un coeficient de 142 (a partir de 130 es considera altes capacitats). El van repetir i va treure un 134. Paral·lelament, els pares d'en Gabriel van apuntar el nen a la granja escola Corral de Neri, que treballa la intel·ligència emocional. Es van reunir amb la responsable de l'EAP (equip d'assessorament pedagògic) de l'escola."Noésquen oetvulg uinatendre, és que no poden... S'han d'encarregar de les necessitats de tots els alumnes, i fer un test d'altes capacitats són cinc sessions de feina amb un sol nen", lamenta la mare.

Així que va portar el petit a un centre especialitzat de Tarragona, Hypatia. Va passar el curs i, ja a quart, la mare va tornar a demanar reunió amb l'EAP.com a membre del consell escolar, també insistia en la necessitat de parar més atenció als nens amb altes capacitats, a la possibilitat de treballar de manera més transversal. "N'hi ha que deuen pensar que sóc molt pesada, però això beneficiaria tots els alumnes". Aquest estiu, amb l'informe del seu fill acabat, que conclou que en Gabriel té altes capacitats intel·lectuals amb un perfil de superdotació, el director li va proposar la possibilitat que el nen saltés un curs. La decisió no ha estat fàcil.

Van escoltar el nen, els professors i la pedagoga, i han fet el pas. "A falta d'altres mitjans, l'acceleració és un recurs", diu ella. El germà petit d'en Gabriel també apunta altes capacitats. La família mira de gestionar-ho tan bé com pot. Temps, dedicació i... diners. "Jo era partidària de tardes lliures per als nens... però intentes proporcionar-li el que necessita i l'escola no li pot donar". En Gabriel va a classes d'escacs, de robòtica, toca la gralla, va al centre pedagògic, a la granja escola... L'any passat va aprendre italià amb la tauleta i aquest vol apuntar-se a classes de rus. Ha deixat momentàniament el bàsquet. Ara es reserva temps per als deures, tot i que li agradaria millorar en ping-pong...