""Mottainai": malaguanyat!", Miquel Escudero
Mottainai és una antiga expressió japonesa que ve a significar quin desaprofitament! Indica la contrarietat o el pesar pel desaprovechamiento del talent, del temps, de l'energia. Qui ha experimentat la traïció personal sap el mal aplicada que va estar una confiança o va anar un esforç. Aquest terme nipó ho he vist escrit en el llibre de Tristram Stuart Despilfarro (Aliança Editorial), on aborda el malbaratament social del menjar. L'objectiu d'aquest jove autor és que els ciutadans prenguem consciència del cost que a tots ens suposen els residus alimentaris que per milions de tones es generen cada any a tot el món, sense exclusió dels països famolencs.
Clar que hi ha desaprofitaments inevitables; en la cuina domèstica ho són, per exemple, la pell de la taronja o els ossos del pollastre. Però succeeix que "una gran quantitat de menjar es balafia innecessàriament per la negligència dels fabricants i dels venedors. En l'actualitat, a causa del desconeixement públic de com funciona la cadena de provisió d'aliments, hi ha casos grotescs de balafiament -molt pitjors que el que es tira als contenidors dels supermercats- que passen pràcticament inadvertits pels consumidors i pels mitjans de comunicació. Aquesta invisibilitat dóna a les indústries llicencia per balafiar menjar sense tacar la seva imatge pública". Quant a la pesca, se'ns diu que per cada quilo de llagostes o escamarlans noruecs que es ven es llancen al mar cinc quilos de pesca accidental. I que a part dels descartis, cada any s'espatllen milions de tones de peix.
Es pot redreçar aquest feridor i absurd desordre? Stuart creu que sí i aporta idees, tant per als consumidors com per als governs i les empreses, sense oblidar als agricultors i indústries pesqueres. Part que el poder dels consumidors és "el nou rostre de la democràcia", que no solament votem als polítics cada quatre anys sinó que cada dia votem amb els nostres diners i podem així propiciar canvis, movent-ho en coordinació. Al marge que els pares fomentin en els seus fills la sensibilitat de no tirar menjar -un assumpte de bona educació, al cap i a l'últim- demana que no confonguem qualitat amb seguretat, això és, que no considerem les dates de "consum preferent" al peu de la lletra, i sapiguem sobretot que les dates de "caducitat" que se'ns donen estan calculades amb folgats marges d'error. Confiem també en la vista i en l'olfacte.
Entre altres mesures, als governs els proposa Tristram Stuart que promoguin la donació dels excedents en lloc que siguin eliminats. I la millor persuasió per a això és que gravin a les companyies alimentàries amb una taxa sobre els residus alimentaris comestibles. Com organitzar una judiciosa i transparent redistribució? És inevitable pensar a aprofitar tals excedents, sempre amb absoluta garantia sanitària, en institucions de caritat. I per què no estimular així mateix l'hàbit de portar-se a casa les sobres del propi menjar en restaurants i en col·legis?
He evitat empatxar-los amb xifres, però crec que estarem tots d'acord en què hi ha no poques coses que corregir, en est i en molts altres ordres, d'una manera raonable i preferentment consensuat. Està a les nostres mans, o potser a les nostres xarxes.
12-II-12, Miquel Escudero, Professor de Matemàtica Aplicada de la UPC, lavanguardia