es poden consultar els papers d’Stalin, però no els de Franco

Angel Viñas ha publicat llibres de capçalera sobre la República i la Guerra Civil. Ja és un clàssic El oro de Moscú ( Grijalbo, 1979), treball que va trencar motllos i que va ampliar en una de les seves obres que formen part d’una trilogia imprescindible: La soledad de la República. (Crítica, 2006), El escudo de la República: el oro de España, la apuesta soviética y los hechos de mayo de 1937, (Crítica, 2007) i El honor de la República, (Crítica, 2008). Com a historiador, batalla contra la indocumentada historiografia neofranquista, tot sol i també col·laborant amb altres historiadors ( Los mitos del 18 de julio, Crítica 2013) i ha estat el primer a polvoritzar, amb dades, la imatge del Franco íntegre i honrat. Al seu últim llibre, La otra cara del Caudillo (Crítica, 2015), ens el descobreix com el que en realitat va ser: un dictador corrupte. Aquestes són les seves opinions sobre el 80è aniversari de l’inici de la Guerra Civil en una entrevista telefònica a La Vanguardia des de Brussel·les.

Continuen tenint problemes, els historiadors, per investigar als arxius?

No conec tots els arxius, en conec uns quants sobre els temes que a mi més m’interessen, els relacionats amb Exteriors i Defensa, essencialment. Si ho pregunten a altres historiadors els diran altres coses horroroses. És una vergonya extraordinària que a Espanya es continuï im­pedint d’accedir a documentació militar sobre la Guerra Civil.

Els arxius d’ Exteriors són de fàcil consulta?

Es poden consultar a l’ Arxiu General de l’ Administració, a Alcalá de Henares. Ara bé, qui fa la llei, fa la trampa. El ministre García Margallo, en la seva saviesa, va enviar uns 30.000 lligalls a l’ arxiu, però no hi va enviar ni un sol funcionari. Imagini’s la cara que deu haver posat el director de l’ arxiu.

Quin és el problema amb els arxius de Defensa?

Carme Chacón va preparar una desclassificació massiva d’uns 10.000 expedients. Per fer-ho, es va basar en els resultats de la feina d’uns quants anys d’una comissió mixta d’arxivers, militars i historiadors. Chacón va voler fer una desclassificació massiva que no afectava la defensa nacional, ni l’honor ni la integritat de les persones, i que no revelava secrets d’ estat, però que té un interès històric. Però al final no els va desclassificar i no en sé la raó. El que sí que és clar és que el ministre Morenés no ha volgut desclassificar-los.

Per què?

Ángel Viñas lamenta el poc interès que els mereix en general als polítics l'obertura d'arxius

El ministre ha utilitzat arguments grotescos, per dir-ho d’una manera elegant. Diu, per exemple, que “ens pot crear problemes amb els nostres amics”. Amb quins amics? Amb l’ Alemanya nazi? Amb la Itàlia de Mussolini? Amb la França de Vichy? Amb el Regne Unit, que desclassifica massivament els seus papers? Amb els Estats Units? La segona raó que ha donat és dir que les forces armades no estan per a aquests temes. Home, encara bo! Imagini’s que el nostre aparell armat estigués dedicat a la tasca d’analitzar papers. Això ja ho va fer una comissió. I va fer la seva proposta. I el ministre ha de dir sí o no; però si diu que no, ho ha d’explicar.

I als arxius policials, quina és la situació?

Hi ha moltes dificultats. Un amic meu ja mort, el professor Julio Aróstegui, va provar per tots els mitjans d’entrar en arxius del ministeri de l’Interior i no ho va aconseguir.

Per què tantes dificultats?

Als governs d’aquest país, en general, els costa d’obrir arxius. També és veritat que des de l’any 76 o 77 hi ha hagut una gran tendència a obrir-los, però sense mitjans. El que no s’havia donat mai és que un govern, en aquest cas el del senyor Rajoy, avui en funcions, paralitzi la desclassificació. Això no va passar ni tan sols en els governs d’Aznar.

I els arxius de Franco són...?

Aquest és un altre tema. Els arxius de Franco no són, d’entrada, els de la Fundació Francisco Franco. Els papers de Franco no els ha vist ni Déu. Són uns papers que té la família, com els de Serrano Suñer. Resulta que es poden veure els papers de Stalin o de Mussolini, però no es poden veure els de Franco. Jo utilitzo una fórmula que és anglesa i de la qual no conec l’autoria: un país que no respecta els seus arxius no es respecta a si mateix. Espanya és un país, o l’ Estat espanyol és un estat, que no es respecta a si mateix. Punt.

Una de les grans controvèrsies és la repressió en un bàndol i a l’altre...

L’important és saber com es va fer la repressió i, sobretot, per què. Sabem dues coses claríssimes. La violència republicana va ser espontània. Al poble se li donen les armes i el poble es llança a matar; i això és innegable. I mata durant uns cinc o sis mesos de l’any 36 més de 40.000 persones. Ara bé, a la zona franquista la violència forma part integrant del pla. Per què? Perquè els militars saben que calia fer dues coses. Primer, escapçar les organitzacions del Front Popular: partits, sindicats, corporacions municipals, governs civils... Cal esquerdar-les, cal liquidar-ne els dirigents. En segon lloc, cal acovardir al poble, tingui armes o no. El poble és l’enemic. Han de fer un tall; és com ficar un ganivet calent en un pot de mantega. És un tall sagnant a la massa, al poble acovardit. Una repressió controlada pels militars, que armen les “guàrdies cíviques”, que és el terme que utilitzava Mola en els seus escrits. És a dir, civils de dretes, molts d’ells falangistes, que fan les feines brutes, de la rereguarda, al costat de la Guàrdia Civil. A partir de febrer del 37, després d’haver aniquilat moltíssimes persones i després de tenir el poble totalment acovardit, llavors es passa a una violència reglada, és a dir, als consells de guerra, que són absolutament il·legals i que estan molt estudiats, tot i que encara queda molt per estudiar.

17-VII-16, J. Playà Maset/B. Felip, lavanguardia