Turquia: (auto)cop d’Estat?, vv.aa.
Per què va fallar el cop?
La regla número dos a l’hora de planificar un cop militar és que totes les forces mòbils que no participin en l’intent –i això inclou, per descomptat, els esquadrons de caces– han de ser immobilitzades o ser trobats en zones massa remotes perquè puguin intervenir (per això, per exemple, les unitats de l’exèrcit saudita es troben lluny de la capital).
Els colpistes turcs no van ser capaços de garantir-se aquella condició; per això, en lloc de veure’s reforçats a mesura que es desenvolupaven els esdeveniments, es van trobar amb una oposició cada vegada major. De tota manera, pot ser que aquell factor no influís massa en el resultat final perquè ja havien infrigido la regla número u, que és capturar abans de fer una altra cosa al cap d’Estat, o almenys matar-lo.
Els colpistes turcs no van aconseguir fer això, de manera que el president Recep Tayyip Erdoğan va gaudir de la possibilitat de demanar als seus seguidors que s’oposessin a l’intent de cop, primer per iPhone i després per una cosa mica semblant a una roda de premsa televisada des de l’aeroport d’Istanbul.
Va resultar del més paradoxal que parlés sota el retrat oficial de Mustafá Kemal Atatürk, fundador de l’Estat modern i laic turc, perquè el primordial objectiu d’Erdoğan des de la seva entrada en política ha estat substituir aquell estat per una república islàmica amb mesures de tot tipus, des del tancament dels instituts laics per derivar els alumnes a les madrasses marasses o les graduals prohibicions de venda d’alcohol fins a la conversió en mesquites d’importants museus que havien estat anteriorment esglésies i també la frenètica construcció de noves mesquites a tot arreu, fins i tot a les universitats, on fins a feia poc estava prohibit l’ús del vel.
Les escenes televisades de les multituds que van sortir a oposar-se al cop han estat molt reveladores: només hi havia homes amb bigoti (els turcs laics els eviten rigorosament), sense que es veiés ni una sola dona, i les seves consignes no era patriòtiques sinó islàmiques: no deixaven de cridar “Al·là ekber” (la pronunciació local d’“akbar”).
També ha estat del més paradoxal el ràpid i total suport respatller donat en nom de la democràcia pel president Obama, la cancellera Angela Merkel i la desafortunada aspirant a ministra d’Exteriors europea Federica Mogherini, perquè Erdoğan ha fet tot el possible per desmantellar la fràgil democràcia turca, des d’ordenar la detenció de periodistes que ho criticaven i la confiscació de tots els béns i el tancament del diari més gran del país, Zaman, fins a exercir de manera abusiva el poder presidencial, perquè Turquia no és una república presidencialista com els Estats Units o França, sinó més aviat una república parlamentària com Alemanya o Itàlia, amb un president gairebé cerimonial i un primer ministre que exerceix el veritable poder.
Incapaç de canviar la constitució perquè el seu partit (el Partit de la Justícia i el Desenvolupament, AKP) no disposa de prou escons en el parlament, Erdoğan ha nomenat com a primer ministre al servilment obedient Binali Yıldırım (el seu antecessor, Ahmet Davutoğlu, va ser molt lleial, però no servil) i ha soscavat encara més l’ordre constitucional convocant consells de ministres presidits per ell mateix al seu flamant palau de mil habitacions, una monstruositat de tres-cents mil metres quadrats (la Casa Blanca en té cinc mil) que ha costat diversos centenars de milions d’euros i que s’ha construït sense autorització de fons ni permisos legals al mig d’una zona natural protegida. Aquest és el modus operandi habitual d’Erdoğan, que va començar venent llimonada de jove pels carrers d’Istanbul i ara és multimilionari.
Quan els fiscals que investigaven els seus socis i els seus fills Bilal i Burak per suborn, corrupció, frau, blanqueig de diner i contraban d’or van trobar diversos milions en efectiu, 350 agents de policia i tots els fiscals implicats van perdre els seus llocs de treball.
Interessats únicament en la seva incessant islamització del país, és evident que els seguidors de l’AKP d’Erdoğan no concedeixen cap valor als principis democràtics ni a la legalitat com a tal, i pensen que és del més natural que ell i els seus fills s’hagin enriquit de manera tan desmesurada.
Quan Erdoğan culpa de qualsevol cosa que vagi malament (inclosa la seva decisió de reprendre la guerra contra els kurds del país) als estrangers, Estats Units (no podia faltar) i a qui ja se sap (el “poble de dissabte”), els seus seguidors ho creuen a ulls clucs, i el mateix ocorre passa amb les extravagants acusacions de terrorisme que llança contra Fethullah Gülen, un dirigent religiós turc avui resident en els Estats Units i en un altre temps el seu incondicional aliat. Després d’haver acusat Gülen de l’avortada investigació per corrupció, que va descriure com un “cop judicial”, ara Erdoğan també el culpa a ell i als seus seguidors de l’intent de cop militar. Podria ser veritat fins a cert punt, però el cas és que els oficials turcs no tenen cap necessitat que Gülen els inciti: responsabilitzen a Erdoğan i els seus seguidors de l’AKP del desmantellament de la republica secular d’Atatürk, l’auge dels sanguinaris extremistes sunnites a Síria (Estat Islàmic i el Front Al Nusra), que ara estenen ja la seva influència per Turquia amb un sigil·lós reclutament de suïcides, i pel reinici deliberat de la guerra contra els kurds en el 2015 per bastes raons polítiques, una guerra que sega vides de soldats tots els dies i que amenaça la mateixa pròpia supervivència de Turquia a les seves fronteres actuals (els kurds constitueixen una clara majoria a les províncies orientals).
Els planificadors d’un cop militar no necessiten reunir molts soldats i pilots per tenir èxit, sempre que els oficials reticents a cooperar siguin detinguts i que l’èxit inicial indueixi a molts més a afegir-s’hi. Tot i això, els caps de la cúpula militar turca ni van planejar planar el cop ni es van unir a ell, només va ser detingut un alt cap, el general Hulusi Akar, i els comandants de les principals forces es van mantenir al marge, de manera que els responsables de l’intent (pel que sembla, menys de 2.000 efectius, inclosos alguns membres de la força aèria) es van veure superats sense remei així que els seguidors d’Erdoğan van sortir per desenes de milers als carrers d’Istanbul. Els partits de l’oposició es van oposar tots molt lleialment al cop, però és millor que no comptin amb la gratitud d’Erdoğan, perquè és probable que la deriva cap al govern autoritari continuï i fins i tot s’acceleri: com en altres països islàmics, les eleccions es comprenen bé i es valoren molt, però no ocorre passa el mateix amb la mateixa pròpia democràcia i els seus indispensables drets individuals i la seva legalitat.
17-VII-16, Edward Luttwak, lavanguardia
Fethullah Gülen, el clergue ara culpat, va ser el gran amic i aliat d’Erdogan
Fethullah Gülen ("Qui és Fethullah Gülen?" (kurdiscat) és el que es podria considerar un teòleg islàmic, un intel·lectual i un gran orador; fins i tot el titllen de predicador, n’hi ha que ho fan en el bon sentit i d’altres en el mal sentit. Autoexiliat de Turquia el 1999, va ser durant anys gran amic i aliat del president Recep Tayyip Erdogan, especialment els primers anys de mandat, quan els deixos autoritaris del mandatari turc encara no havien aparegut. Erdogan culpa Gülen de ser el promotor o l’instigador del cop d’Estat fallit de la llarga nit de divendres.
No es tracta, ni de bon tros, de la primera ocasió en què Erdogan culpa el teòleg de voler enderrocar-lo “des de Pennsilvània”, com diu el premier turc en al·lusió a l’estat nord-americà on viu Gülen. La seva enemistat es va desencadenar amb virulència quan van començar a proliferar procediments judicials per corrupció que afectaven l’entorn d’Erdogan, especialment el seu fill Bilal. El president va donar per fet que l’aparell judicial i els equips policials d’investigació eren seguidors del moviment anomenat Hizmet, creat per Gülen, que vindria a ser una tercera via entre el laïcisme a ultrança que representen els seguidors de Mustafa Kemal Atatürk, l’oficial de l’exèrcit que el 1923 va fundar la República de Turquia, i l’islamisme rigorista cap al qual Erdogan sembla que té certa volença. I el cert és que una part important d’aquells cossos de funcionaris són seguidors de les propostes del Hizmet. Va ser per això que Erdogan va promoure una de les seves purgues i va dispersar jutges, fiscals i policies que havien intervingut en els procediments que l’afectaven en una mena de desterrament interior i va col·locar als llocs buits altres empleats públics més complaents amb el president. Erdogan ja va dir llavors, el desembre del 2014, que el teòleg s’havia proposat com a objectiu enderrocar el govern de Turquia.
No és estrany que ara el culpi del cop d’Estat fallit gairebé com en un automatisme. Gülen ha condemnat el pronunciament militar i l’ha rebutjat de manera categòrica. “El Govern hauria de guanyar-se mitjançant un procés d’eleccions lliures i justes, no per la força”, ha declarat des dels Estats Units.
Erdogan s’ha afanyat a demanar l’extradició de Gülen, “tot i que no consti que hi hagi cap procediment contra ell, que, a més, no està ben vist pels militars”, afirma Jesús Gil Fuensanta, professor de la Universitat Autònoma de Madrid i especialista en el Pròxim Orient. Pel professor, el cop fallit li serveix a Erdogan “d’excusa per a l’assumpte de Gülen i per guanyar més simpaties a Europa”.
17-VII-16, lavanguardia
La purga que fa Ankara després del cop d’ Estat fallit d’aquest divendres ahir va fer un gir inesperat amb la detenció del conseller militar del mateix president Recep Tayyip Erdogan, el coronel Ali Yazici. Encara no és clar quin paper tindrà a la revolta, però la seva detenció, vinculada pels mitjans turcs amb la revolta, desmunta la versió oficial segons la qual el nucli del cop l’hauria format un “grup reduït d’oficials”.
Ja s’han detingut més de 6.000 persones, entre jutges i militars, i entre ells hi ha 70 generals i almiralls. A més del coronel Yazici, Al-Jazira afirma que tres assessors personals d’Erdogan han estat detinguts. També ha caigut el cap del tercer exèrcit i el cap de la base d’ Incirlik, la més important del país.
El general rebel Akin Oztürk, deposat cap de la força àrea, ha estat colpejat, segons diverses fotos. També hi ha imatges d’humiliacions a altres oficials detinguts.
El president, que ja havia avisat que “els colpistes pagaran el preu més alt” va deixar clar ahir que té previst reinstaurar la pena de mort tan aviat com sigui possible. “No podem ignorar aquestes demandes”, va dir Erdogan després que, un altre cop, en una al·locució davant els seus simpatitzants a Istanbul sorgissin crits a favor de la pena capital. “En una democràcia –va afegir–, el poble aconsegueix el que demana”.
La detenció de Yazici va estar acompanyada d’una sagnia a l’estament judicial turc. La nova onada de detencions va significar ahir l’arrest de 2.745 jutges i fiscals, entre ells, dos magistrats del Tribunal Constitucional. Cal sumar-hi els gairebé 3.000 militars del dia anterior. A més, les detencions, segons va fer saber ahir el ministre de Justícia Bekir Bozdag, continuaran. Totes, suposadament, estaran relacionades amb un aldarull fallit que ha fet almenys 290 morts —104 colpistes entre ells— i 1.500 ferits.
La tensió continua alta. Sobretot en la relació entre soldats i policies. Els plans per reinstaurar la pena capital –abolida el 2004– no hi ajuda.
Dos grups de rebels es van rendir ahir. Un a l’aeroport Sabiha Gökçen d’ Istanbul, després d’un intercanvi de trets, i un altre a la base aèria de Knoya, al centre de Turquia.
Els funerals de les víctimes del cop de divendres van dominar el matí. El dia era plàcid i a la tarda, al parc Gezi, al costat de la plaça Taksim, asseguda en un banc hi havia una parella —ella amb vel— partidària del president. “ Estem enamorats d’ell”, va dir la dona al final d’una entrevista en què va preferir que només parlés el seu marit. El fracàs del cop –va dir ell– “és una gran victòria del poble i la democràcia”. No hi ha dubte que Erdogan ha sortit reforçat.
Dissabte a la nit milers de turcs es delectaven a Taksim amb banderes amb la creu i la lluna creixent i els crits de “Déu és el més gran”. Entre ells hi havia homes vestits de la manera tradicional islamista que s’afegien a la festa. Hores abans, la mateixa plaça Taksim havia estat escenari de tirotejos i vols rasants de caces turcs.
Emperò, quan es pregunta aquí als ciutadans turcs què pensen del que va passar la nit del 15 de juliol la reacció més comuna és, sense dir com es diuen, afirmar que tot ha estat un “muntatge”, “una posada en escena” del mateix president per consolidar el poder. Un home va dir que si ens deia com es deia perdria la seva feina “immediatament”. Les referències a un passat otomà “ple de trucs” són reiterades.
Un dels pocs que s’atreveix a dir com es diu és Yasar Sayer, un fuster de 60 anys. Opina que ha estat “un cop ridícul”. “No és un cop, és un motí contra el Govern. Quants paixàs [generals] hi van participar? Després, uns quants graduats i alguns soldats. Així no s’organitza un cop, és impossible”. Al seu torn, un dels testimonis, de 45 anys i treballador al sector de la sabateria, creu que “no té lògica” com a cop d’ Estat. Però el que va passar, segur que “té una connexió amb l’ Estat”. Es mostra escèptic: “No m’ho crec. Els soldats no són tan ximples per organitzar alguna cosa així. És un muntatge de l’ Estat”.
18-VII-16, R. Ginés, lavanguardia
Erdogan coneixia per endavant que es produiria un cop d’Estat
El president Erdogan, que divendres era de vacances en un hotel de Marmaris, va saber que hi hauria un cop a les tres de la tarda, sis hores abans que els revoltats traguessin els tancs al carrer. Encara així no va intentar frenar-lo. Va preferir posar-se a cobert. Soldats rebels d’una unitat d’elit es van despenjar des d’un helicòpter sobre l’hotel però Erdogan ja no hi era.
Poc després, va pujar a bord d’un avió civil. Pilots rebels el van tenir a l’abast però no el van fer caure perquè es va camuflar amb un codi de Turkish Airlines. Erdogan va aterrar a Istanbul a les 3:20 hores de dissabte i els últims militars amotinats es van rendir al matí.
Des d’aleshores, han estat detingudes o cessades gairebé 20.000 persones, entre militars, policies, jutges, fiscals i funcionaris. La purga s’amplia cada dia. Ahir van ser apartats del servei gairebé 8.000 agents policials. La mateixa sort han corregut 1.500 funcionaris del Ministeri de Finances, un altre miler de funcionaris del Ministeri de l’Interior i gairebé 3.000 jutges i fiscals. Trenta governadors han estat apartats, així com 50 alts càrrecs més de l’Administració.
El primer ministre, Binali Yildirim, va anunciar que ja hi ha 7.543 detinguts, entre ells 6.038 militars. Els mitjans publiquen imatges d’aquests militars sense pantalons, colpejats, humiliats. Hi ha 112 generals i almiralls destituïts –un terç de la cúpula militar– i 49 d’arrestats. Un d’ells és el general Akin Öztürk, cap de la Força Aèria, que ahir va aparèixer amb el cos macat i que està acusat de liderar un cop que, segons insisteix el Govern turc, va instigar el líder religiós Fetulah Gülen, exiliat als Estats Units.
L’agència oficial de notícies assegura que Öztürk ha confessat. Altres fonts, tot i això, diuen que ha reconegut que estava al corrent dels plans colpistes però que es va mantenir al marge.
El primer ministre va tornar a demanar ahir l’extradició de Gülen. Washington va respondre que necessita proves, a la qual cosa Yildirim va replicar que no fa falta presentar proves i que, “arribats a aquest punt, posem en dubte la nostra amistat”. Turquia és el principal aliat musulmà dels Estats Units, a més d’un membre clau de l’OTAN.
Johannes Hanh, comissari de la UE encarregat de les negociacions amb Turquia per a l’adhesió, va declarar que una purga tan àmplia i tan ràpida demostra que hi havia una llista prèvia de gent per depurar. “Estic molt preocupat. És el que temíem”, va dir a Brussel·les. El ministre d’Afers Exteriors turc, Mevlot Cavosoglu, va dir que aquest comentari era “inacceptable”.
El Govern turc considera que està prenent les mesures adequades per preservar l’ordre constitucional i defensar la democràcia després d’un cop que va estar a punt de triomfar.
Erdogan, reforçat després de la victòria, pot eliminar els sospitosos de pertànyer al moviment Gülen. En té prou amb acusar-los de colpisme. Per això creix l’escepticisme en l’opinió pública turca sobre la narrativa oficial del cop. Per part del Govern, per exemple, hauria estat lògic detenir la junta colpista abans que actués i per part dels revoltats hagués tingut més sentit fer caure l’avió d’Erdogan que bombardejar quatre vegades el Parlament a Ankara.
El cop va acabar amb 232 morts, segons les fonts oficials, que podrien arribar a 312, segons altres recomptes. La majoria eren civils.
La tensió era evident ahir al país euroasiàtic. El Parlament va haver de ser evacuat en circular rumors sobre una possible insurrecció a la base militar d’ Etimesgut, a Ankara. Al final, els soldats van fer públic que no es revoltaven, però tot indica que molts són força reticents a obeir ordres emeses pel Govern.
Mentrestant, els partidaris del president Erdogan se senten amb ànim de festejar el triomf sobre els colpistes i ahir a la nit van tornar a celebrar la tercera jornada de festa.
L’Ajuntament del gran Istanbul ha estès fins demà la gratuïtat del transport públic per afavorir aquestes concentracions. El lloc no pot ser més simbòlic: la plaça Taksim, on el 2013 van produir-se les protestes antigovernamentals del moviment Gezi, la crisi més aguda contra Erdogan des que va arribar al poder el 2003.
19-VII-16, R. Ginés, lavanguardia
Fulgor de sabres a llevant
De tant en tant hi ha un fulgor de sabres al llevant mediterrani. El 1967 hi va haver el cop d’ Estat dels coronels grecs i van governar durant set anys, fins que la carambola de la crisi xipriota els va arrencar del poder.
Els coronels van ordenar a la guàrdia nacional hel·lena que s’aixequés a Xipre contra el Govern de l’arquebisbe Makarios, etnarca de l’església ortodoxa.
Tot i això, Makarios, president de Xipre, va aconseguir escapar per una porta oculta del seu palau al sector grec de Nicòsia, envoltat d’una muralla medieval. Va trobar refugi a les muntanyes Trodos i des d’allà, a través de la ràdio, va instar l’ajuda dels seus súbdits. El cop, teledirigit per la junta militar d’ Atenes, es va fondre com un gelat a l’estiu.
Els cops d’ Estat a Turquia han tingut més èxit. N’hi ha hagut tres –1960, 1971 i 1980–, a més de dues intervencions militars per mantenir al poder civil sota tutela. L’excusa ha estat sempre la mateixa: defensar els valors nacionals i laics de la república.
El cop del 1980 el va liderar el general Kenan Evren, cap de l’ Alt Estat Major i insigne veterà de la guerra de Corea, que va imposar un règim militar durant tres anys. El primer ministre Suleyman Demirel, que ja ha havia estat víctima del cop del 1971, va ser deportat a una illa remota. El va acompanyar Bulent Ecevit, el líder socialdemòcrata amb qui s’havia alternat en el poder els anys precedents.
El general Evren es va imposar davant la inoperància dels líders polítics per elegir president. Volia, així mateix, eliminar la plaga de les bandes terroristes de l’extrema esquerra i l’extrema dreta, que havien causat milers de morts. La violència feixista la lideraven els joves nacionalistes dels Llops Grisos. Llavors ja despuntava el líder islamista Necmetin Erbakan, pare espiritual de l’actual president Erdogan. Els militars van prohibir el seu partit.
Turquia, Grècia i Xipre són tres països de la Mediterrània oriental, situats en una cruïlla de rutes amb Europa, els exèrcits de la qual han tingut i continuen tenint, pel que sembla ara, temptacions colpistes. Jo era corresponsal d’aquest diari a Atenes el 1980 quan els grecs van decidir entrar al mercat comú europeu. Aspiraven, d’aquesta manera, a exorcitzar per sempre
els uniformats portadors de sabres, desembeinats en altres aventures.
En aquesta última temptativa mil·liar turca els revoltats han complert amb la tècnica del cop descrita per Curzio Malaparte, ocupant seus del poder (no totes), els estudis de ràdio i televisió i tancant el trànsit als grans ponts... Com el bizantí Makarios, que va difondre per ràdio la seva crida a defensar la república, el sultà Erdogan, amb un telèfon mòbil a la mà, va instar els seus partidaris a neutralitzar els militars en ple carrer.
19-VII-16, T. Alcoverro, lavanguardia
Erdogan suspèn 15.200 mestres
Ya son 37.000 los purgados
