"Trenta dies de juny", Enric Juliana
Després de tants laments per la repetició de les eleccions generals, convé alçar una mica la mirada. A Espanya s’han vist coses pitjors. Ara calen llums llargues. El pacte, diguem-ho tot, no era gens fàcil i hi havia uns quants incentius per a la pròrroga.
Repassem. Ara el Partit Popular pot accentuar la seva cançó preferida –“O nosaltres o el caos”–, malgrat el desgast de Mariano Rajoy. El PP té mala premsa, sí, però el seu terra electoral és molt resistent. Podem tenia a la mànigala possible aliança amb Esquerra Unida, i ara és a un pas de poder-se beneficiar de les gentils atencions socialistes a Alberto Garzón, el polític més ben valorat pels espanyols, segons l’últim sondeig del CIS. Ciutadans capitalitza l’escena del quadre L’abraçada i es pot dir que és el partit que ha jugat més bé les seves cartes aquests darrers quatre mesos. El PSOE potser és el més perjudicat per la repetició electoral, però la veritat és que Pedro Sánchez va decidir respectar els límits que li van fixar els barons i l’expresident Felipe González. Després de veure molta gent important, Sánchez no va voler arriscar més del compte i va confiar –massa– en la pressió mediàtica sobre Podem.
(Sánchez es va reunir amb dirigents polítics i amb persones amb influència sobre la política. Va suspendre un sopar amb Mariano Rajoy al gener. Va intentar veure’s tot sol amb Íñigo Errejón, immediatament després de la crisi de Podem, una cita que Errejón no va acceptar. Es va reunir amb Joan Ribó i Mónica Oltra a València. I es va entrevistar amb l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau en una cafeteria de la ciutat de Saragossa, el 20 d’abril a la tarda, per poder passar desapercebuts, segons informava ahir el diari La . Va auscultar, va temptejar i va decidir respectar els límits que li havien fixat.)
A l’estiu no hi haurà tants incentius per al desacord, i la penalització en sentit contrari serà molt més gran. Al setembre tindrem govern.
Convé, de veritat, alçar la mirada, ja que el juny serà un mes molt interessant. En els trenta dies de juny es decidirà el destí d’Europa. I l’espès embolic espanyol forma part de la jugada.
El 23 de juny, tres dies abans de les eleccions generals a Espanya, tindrà lloc el referèndum sobre la continuïtat del Regne Unit a l’interior de la Unió, la fita política més important de l’any a tot Europa. Aleshores, el deute de Grècia haurà d’estar estabilitzat, perquè Brexit amb Grexitseria com il·luminar una gasolinera amb una torxa. Per tornar a garantir l’estabilitat de Grècia cal un acord en les properes setmanes sobre el pla d’austeritat i reformes presentat pel Govern Tsipras, un pla que Alemanya considera insuficient i que necessita el suport del Fons Monetari Internacional. No hi ha gaire marge per a l’ajornament de la discussió, ja que al juliol vencen 4.000 milions d’euros de deute públic grec.
El 5 de juny hi haurà eleccions municipals a Itàlia, amb possibilitats d’èxit dels populistes de Beppe Grillo a Roma, amb una administració de centreesquerra que s’ha enfonsat en un clima de degradació política inquietant. La caiguda
de Roma en mans dels grillini –que presenten una atractiva candidata anomenada Virginia Raggi, amb tocs escènics de Ciutadans i Podem–, podria complicar el referèndum
de l’octubre sobre la important reforma constitucional pilotada pel Govern de Matteo Renzi.
El juny serà interessant. I ho seria més si els polítics espanyols fossin capaços d’alçar la mirada, connectar el quadre particular amb el general, i explicar que el dilema del 26- J també és un afer europeu.
6-V-16, Enric Juliana, lavanguardia