"Diccionari polític interí", Enric Juliana
Tota situació política crea el seu propi llenguatge. L’actual fase d’interinitat espanyola, entre la vella preponderància de dos partits i la nova i incerta competició a quatre, també està fabricant lèxic. Expressions i idees de moda, unes ben fresques, d’altres que ja són carregoses després de tanta repetició. Existeix el risc que l’actual fase de politització acabi generant el que els francesos anomenen langue de bois (llengua de fusta) i els italians, politichese. A continuació, alguns exemples.
Fragment del diccionari italià-espanyol Zanichelli amb l’expressió sorpasso
Bases. Antiga denominació de la massa social d’un partit polític. Visió jeràrquica i vertical de l’organització. Sobre les bases s’aixequen les cúpules. Sorprenentment, la política anomenada nova manté aquesta paraula entre les bases del seu vocabulari.
Confluència. Es diu de l’agregació de diversos grups al voltant d’un projecte sense que es fusionin completament. Escollida per Podem per definir les seves aliances a Catalunya, Galícia i el País Valencià, l’expressió ha estat assimilada pel periodisme i ja la comencen a fer servir altres partits. Una mica més que una coalició; una mica menys que una unificació.
Comú. La idea del comú està guanyant força com a concepte polític. Després de dècades de fort individualisme –Margaret Thatcher va arribar a dir que la societat no existeix–, el que és comú truca a la porta dels europeus i s’erigeix en emblema defensiu de l’ Estat social. Diversos corrents d’aire comunitarista recorren avui Espanya. Mentre el Partit Popular emfatitza la paraula igualtat per contraposar-la al sobiranisme català; la confluència catalana de Podem adopta el nom d’En Comú Podem. Els comuns van guanyar les eleccions generals del desembre a Catalunya i podrien repetir el primer lloc a finals de juny.
Consulta. La consulta com a concepte polític de moda sorgeix a Catalunya la tardor del 2012, quan CiU avança les eleccions amb la promesa de sotmetre la independència a votació. La paraula consulta evita parlar directament de referèndum d’autodeterminació. És una expressió més suau, més amable, més breu (més periodística, per tant) i menys dramàtica. Qui no vol ser consultat? La consulta aviat va creuar l’ Ebre i avui figura en el lèxic de gairebé totes les forces polítiques per a la praxi interna. La consulta a les bases, nou certificat d’autenticitat
Gramscià. La fascinació pel concepte hegemonia (vegeu la següent entrada) ha desempolsegat la figura d’Antonio Gramsci, l’home que més temia Benito Mussolini. “Hem d’impedir que aquest cervell funcioni durant vint anys”, va dir el fiscal que el va portar a presó. El número 50 dels Cuadernos de pensamiento político de la fundació FAES, pilotada Jose María Aznar, ha dedicat un recent i conscienciós article a la moda Gramsci.
Hegemonia. Situació de domini polític i cultural. El marxista Gramsci va desenvolupar aquest concepte en els seus escrits des de la presó. Un estament social assoleix l’hegemonia quan aconsegueix, mitjançant el domini polític i la persuasió cultural, que els seus interessos de grup passin a ser considerats interessos generals. En el neollenguatge polític i periodístic espanyol i català hi ha en aquests moments una autèntica epidèmia d’hegemonies. Ser elegit president de l’escala no significa ser hegemònic al veïnat. Hegemonia, obscur objecte del desig en una època de densos empats.
Línia vermella. Expressió que es repeteix fins a l’avorriment. Se’n fa un veritable abús. Línia infranquejable o posició irrenunciable en una negociació. Les línies vermelles es dibuixen o s’imposen segons la força de cada part. S’agrairia una moratòria de línies vermelles en els cròniques dels diaris.
Pacte. La paraula més desitjada en aquests moments i també la més esmunyedissa. A Espanya es parlarà molt de pactes els pròxims anys.
Panamà País d’ Amèrica Central que es va separar de Colòmbia el 1903. El seu gran patrimoni és la Geografia: l’istme que separa els oceans Atlàntic i Pacífic, perforat el 1914 per Ferdinand de Lesseps. Fa poc, una gegantina filtració de documents ha posat al descobert milers de fitxes de persones de tot el món que han traginat diners opacs a Panamà. La difusió d’aquests noms és pluja àcida a l’ Espanya castigada per la crisi.
Pas al costat. Una altra aportació catalana. La recent retirada d’ Artur Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat, un pas enrere com una casa de pagès, va ser presentat pel sobiranisme governant com un pas al costat. És el mateix, però sembla menys. Un dels atributs de l’hegemonia és la capacitat de fabricar i imposar llenguatge.
Politòleg. Professió que està en el punt àlgid. “El més interessant dels politòlegs –va dir una vegada el periodista Indro Montanelli– és que quan responen arriba un moment que ja no saps què els has preguntat”.
Postureig. Expressió juvenil, molt habitual a les xarxes socials, referida a l’excés de figuració i impostació. Tot per la imatge.
Primàries. Gimnàstica nord-americana que comença a practicar-se a Espanya, amb molt de postureig.
Reforma. Colossal eufemisme que ja serveix per a tot. Per referir-se a sincers projectes de canvi gradual, i per emmascarar autèntiques canallades.
Sorpasso. Avançar, deixar enrere. Italianisme que veurem repetir davant la hipòtesi que la coalició Podem-EU aconsegueixi avançar el PSOE el 26 de juny. Com a expressió política té el seu origen a la Itàlia dels anys setanta, quan el Partit Comunista va estar a punt d’avançar la Democràcia Cristiana.
Transversal. Proposta o candidatura capaç d’interessar i atreure persones de diferent inclinació ideològica. Efecte molt buscat avui a Espanya.
Twitter. La xarxa social amb més activisme polític. El seu voltatge és tan elevat que algunes persones arriben a confondre el debat social realment existent amb els xocs a Twitter. Convé refrescar una dada: els espanyols adults amb compte a Twitter no sobrepassen el 25%, segons el CIS.
8-V-16, Enric Juliana, lavanguardia