"El món com un paradís fiscal", Xavier Mas de Xaxàs
Els diners, com la llum, sempre es mouen i ho fan a través de tres canals bàsics: el capital (bàsicament els estalvis), els impostos i els salaris. El sistema tendeix a afavorir el capital i els governs intenten compensar aquesta inèrcia regulant els sous i posant impostos. Però el capital és molt més fort que els estats i marca les regles del joc.
Les empreses, per exemple, sempre han de guanyar més, les seves accions han de revaloritzar-se, augmentar els dividends que es reparteixen als accionistes. La pressió és constant i per assolir els seus objectius aquestes companyies intenten pagar pocs impostos. Com menys paguin, més guanyen i més diners podran repartir als inversors.
Els inversors som tots. Tots els que, per exemple, tinguem un pla de pensions, encara que sigui públic, garantit amb participacions en una àmplia cartera empresarial, o els que, cansats que el nostre banc ens cobri per tot i no ens doni res pels nostres diners, comprem accions d’una tecnològica o de qualsevol multinacional per garantir-nos, almenys, un 5% de rendibilitat.
Les grans corporacions, i també les grans fortunes, disposen de sistemes legals d’evasió fiscal. Els dissenyen assessors financers internacionals, que recomanen un model determinat d’empresa off i el millor lloc per tenir-la. La globalització, l’auge del comerç, n’ha disparat el nombre. Al final del 2014 n’hi havia unes 672.500, un 7% més que l’any 2009.
Luxemburg, Holanda, Irlanda, Suïssa i les illes angleses del Canal de la Mànega, per exemple, ajuden les multinacionals a pagar gairebé cap impost als països on operen de debò. Els Estats Units, concretament els estats de Delaware, Nevada, Wyoming i Dakota del Sud, protegeixen la identitat de l’inversor i la confidencialitat de les transaccions. Hong Kong, Singapur, les illes del Carib i Panamà són altres territoris molt convenients per a una offtant per la seva estabilitat com pels serveis financers que ofereixen.
Si vostè vol comprar un apartament a la Cinquena Avinguda de Nova York ho hauria de fer a través d’una empresa off. Col·loca els seus diners en aquesta companyia, ella compra l’apartament i quan vostè el vulgui vendre, ven la companyia. Així s’estalvia els impostos sobre la plusvàlua que li cobraria l’estat de Nova York. Seria ximple fer l’operació d’una altra manera.
Si vostè és un esportista d’elit, un artista que treballa per tot el món, li convé una o més empreses offen territoris sense impostos sobre el capital.
Si vostè guanya o gestiona molts diners en un país inestable, assolat per la corrupció i la criminalitat, on corri el risc que les seves empreses siguin embargades o que la seva família sigui segrestada, voldrà tenir els seus diners en un paradís fiscal.
És així com les fortunes de l’ Orient Mitjà, Àsia, l’Amèrica Llatina i Àfrica passen per alguna jurisdicció tropical que garanteixi discreció i, en cas de necessitat, també opacitat.
El mateix busquen els que es guanyen la vida amb negocis il·lícits, els que roben i trafiquen. Encara que cada vegada sigui més complicat rentar diners a Luxemburg, no ho és tant al Carib. Panamà difícilment no tindria tantes torres de vidre si no les hagués construït amb diners d’origen inconfessable.
Tothom fa servir el sistema i per això ningú no vol canviar-lo de veritat. L’OCDE i el G-20 han aprovat noves obligacions per compartir informació bancària. Gairebé un centenar de països i jurisdiccions s’han compromès a aplicar-les. El seu objectiu és tallar els corrents de diners negre, poder intervenir en cas de delicte. El problema és que molts dels signants no consideren que l’evasió fiscal sigui delicte.
El sistema, en tot cas, es mantindrà mentre els Estats Units i la Unió Europea no liderin un canvi que passa per convèncer els mercats financers i les grans corporacions que el benefici tant sí com no ens porta a la ruïna col·lectiva, que han de sacrificar beneficis per apujar salaris i pagar més impostos, mesures que permetrien enfortir l’ Estat de benestar, reduir la desigualtat entre pobres i rics i enfortir a la classe mitjana, la que de debò tira del consum.
Això equival a demanar al sistema que se suïcidi o que canviï d’ADN, cosa que no crec que facin si no és a punta de pistola.
Si la UE i els EUA volen pressionar Wall Street, la City i altres centres financers, han d’eliminar les lleis que afavoreixen l’evasió fiscal i protegeixen la confidencialitat, ja sigui a Amsterdam o Siuox City, i han de prohibir que als seus territoris operin companyies que facin servir paradisos fiscals. Per aconseguir-ho caldrà doblegar els lobbies bancaris i les oligarquies corporatives, i, sobretot a Europa, equilibrar el terreny de joc amb l’objectiu d’una fiscalitat més homogènia i compartida.
El més fàcil és sentir-se escandalitzat perquè als papers que s’han filtrat de Panamà sorgeixin com a beneficiaris del sistema gent com Putin, Poroixenko, Al-Assad, Xi i el rei de l’ Aràbia Saudita, líders que ja sabem que governen països molt corromputs.
El que és més difícil és trobar en aquests mateixos papers del despatx Mossack Fonseca les corporacions que mouen el món i saber quants impostos s’han estalviat gràcies als paradisos fiscals. Aquesta informació ajudaria a canviar el sistema financer, a domesticar el capitalisme i a equilibrar les nostres societats.
9-IV-16, Xavier Mas de Xaxàs, lavanguardia