Espanya, una democràcia (...) que empresona uns còmics per una sàtira

El cas de la companyia Títeres desde Abajo, i la seva imputació per un delicte d’enaltiment del terrorisme, ha marcat un abans i un després en la lluita política que viu Madrid des de l’elecció de Manuel Carmena com a alcaldessa, la gestió de la qual pateix atacs en les àrees més pintoresques: des dels acudits a Twitter a la indumentària dels Reis d’Orient, passant per la ubicació dels pessebres o els noms dels carrers.

Els titelles del carnaval no en són cap excepció. Cal destacar, però, el salt qualitatiu que suposa la detenció i posterior imputació dels dos titellaires en una controvertida interlocutòria del jutge de l’ Audiència Nacional Ismael Moreno, en què s’omet la condició de farsa dels fets –relatats com a autèntics– i s’atribueixen les conductes dels ninots als titellaires. Aquest canvi de paradigma no ha passat inadvertit fora de les nostres fronteres i la premsa internacional se’n feia ressò : una democràcia que empresona uns còmics per una sàtira. En aquests termes.

Des de les organitzacions gremials de jutges també hi ha hagut pronunciaments. Mentre que Jutges per a la Democracia, per boca del seu portaveu, Joaquín Bosch, considerava anòmala la interlocutòria d’ Ismael Moreno –a qui aquests dies diversos mitjans li han retret les ombres del seu passat policial–, l’ Associació Professional de la Magistratura demanava respecte per al magistrat. I no han faltat els qui, com el partit Contrapoder, han passat de les muses al teatre: Invocant les expulsions de la carrera judicial d’ Elpidio Silva (precisament per haver dictat presó incondicional per a l’expresident de Bankia, Miguel Blesa) y Baltasar Garzón, pel delicte de prevaricació, s’han querellat contra Ismael Moreno davant el Suprem acusant-lo del mateix delicte i demanant-ne l’expulsió.

Aquesta sobtada interpretació restrictiva de la llibertat d’expressió, però, ni és nova ni ha sortit del no-res. Nacions Unides ja va advertir Espanya, durant la tramitació de la reforma del codi penal del 2015, coneguda com a llei , de la vaguetat amb què definia els delictes de terrorisme i enaltiment, tot assenyalant que aquest dèficit comprometia els drets de manifestació, reunió i lliure expressió. Altres juristes, entre els quals Gonzalo Boye, especialista en drets humans i fundador de la revista satírica Mongolia –una de les que a Espanya juga amb més gosadia amb els límits de l’humor–, afegeixen que el nou i confús article 510, que regula el delicte d’incitació a l’odi i la violència –del qual també s’acusa els titellaires–, deixa al parer del magistrat la definició del delicte. A aquestes crítiques es va sumar també Amnistia Internacional.

I el dels titelles no és un cas únic. Ahir mateix se sabia que David Hatchwell, president de la comunitat jueva a Espanya, amenaçava amb demandar la revista El jueves pel presumpte antisemitisme d’unes vinyetes de Julio A. Serrano. Però tampoc no és Espanya, malgrat l’esverament de la premsa estrangera, l’únic lloc on el debat sobre la ficció i l’humor s’ha reescalfat. El #jesuischarlie francès, després dels atacs a Charlie Hebdo, no només no va millorar el blindatge de la llibertat d’expressió sinó que, ben al contrari, va reactivar campanyes contra la sàtira sobre creences religioses, invectives que ni tan sols són noves a l’Europa continental. No endebades, la revolució de l’humor incorrecte al llarg dels últims cinquanta anys és una exportació del món anglosaxó. En el seu breu assaig M (Editorial Rema y Vive), Edu Galán exposa el decisiu paper contracultural dels monòlegs d’humor als Estats Units, des de propostes integralment incorrectes. En termes més generalistes, la renovació de la comèdia que va capitanejar la BBC, ja en aquest segle, es va basar en la incorporació de la humiliació i la crueltat a l’imaginari de l’humor. En Las mil caras de Anonymous ( Arpa Editores), l’antropòloga Gabriella Coleman, descriu l’humor salvatge, anònim i arbitrari dels trols digitals (anomenat lulz) com a fonament d’una subversió cívica que està eixamplant i aprofundint la democràcia. “El que va començar com una xarxa de trols s’ha convertit, majoritàriament, en una força positiva per al món”.

El doctor en Dret José María Lassalle, que a més de secretari d’Estat de Cultura és autor de l’assaig Liberales. Compromiso cívico con la virtud ( Debat), coincideix en l’ arrelament més profund de la llibertat d’expressió en el món anglosaxó. “Les societats anglosaxones tenen una estructura intel·lectualment pluralista i tolerant, i necessiten articular marcs de convivència plurals on el diferent no s’exclogui sinó que s’integri sense tensions, buscant fronteres en què una certa ambigüitat facilita la convivència”. Per contra, explica a aquest diari “en l’àmbit cultural continental, l’herència catòlica i el pes del nacionalisme estableixen estructures socials no diferenciades que no admeten que l’exercici de la llibertat d’expressió pugui qüestionar l’homogeneïtat desitjada. L’heterodox és assimilat o és expulsat, se l’anatematitza”. I això té un reflex legal: “Al món anglosaxó, la llibertat d’expressió s’exerceix des d’un acord tàcit de decòrum, i és molt permissiva amb l’esfera pública i política, i més prudent amb la privada o individual. I és la jurisprudència la que, resolent els casos, fixa els seus límits”. En canvi, a l’Europa continental, és la llei la que, definint-la, fixa la llibertat d’expressió. “Hi ha una tutela més forta de l’ Estat”. I d’aquí no és difícil inferir que, si la llibertat és una concessió de la llei, la mateixa llei pot estrènyer-la. A conveniència.

14-II-16, P. Vallín, lavanguardia