perquè els Governs es neguen a reconèixer el dret a decidir sobre la pròpia mort?

L’acceptació de l’eutanàsia i el desig que es reguli és ampli, a Espanya. Segons el CIS, el 73,6% està d’acord davant un 14,5%, que no. Però aquest dret a decidir sobre la pròpia vida quan la malaltia i el patiment la fan insuportable –sobre el suïcidi assistit l’acord és menor, assoleix el 52% dels espanyols– continua sent una assignatura pendent legislatura rere legislatura. “I a partir del juliol passat, fins i tot hem fet un pas enrere: ara, si la decisió l’han de prendre tercers i no hi ha testament vital escrit, el metge es pot oposar i portar l’assumpte a un jutge”, alerta Fernando Marín, metge activista i president a Madrid de l’associació Dret a Morir Dignament. Així ho va explicar en el debat sobre eutanàsia i suïcidi assistit que la fundació Víctor Grífols va convocar a l’ Ateneu Barcelonès.

Actualment les lleis espanyoles emparen tot ciutadà que vulgui rebutjar un tractament malgrat que li suposi morir. I també obliga els professionals a proporcionar-li sedació per evitar el patiment de l’agonia. Així que si una persona que porta un tub respiratori no vol continuar vivint, pot exigir que li retirin aquest mecanisme i l’ajudin a morir. Però si la persona no porta cap tub a retirar, ho té difícil, ja que el metge que en facilités el final cometria un delict e. No hi ha aquest dret. I amb la nova modificació, fins i tot una mica menys. És el que els juristes anomenen la paradoxa de la normativa espanyola.

“La llei d’Autonomia del Pacient no es respecta, com va demostrar el cas de l’A ndrea a Galícia, aquest estiu: la decisió dels pares de la nena a suprimir el tractament va acabar en el jutjat. Per què? Doncs això depèn de quin metge hi hagi en aquell moment”, denúncia Marín. La llei andalusa que facilita l’exercici del dret –arran del cas d’una pacient, la Inmaculada, que va demanar que ordenessin complir el seu desig que la desconnectessin del respirador, a la qual cosa es negava el seu hospital– troba obstacles en el seu compliment una vegada i una altra.

“Un malalt de càncer de pulmó va comunicar que no volia continuar vivint entre ofecs. L’equip de pal·liatius li va dir que encara no s’estava ofegant prou”, va explicar el representant de DMD. “El teu dret ensopega una vegada i una altra amb punts de vista d’altres que no són els qui han de decidir”.

La distància legal entre l’actual llei d’Autonomia del Pacient i l’empara de l’eutanàsia sembla petita. N’hi hauria prou, segons el parer d’experts com la professora de Dret Penal Carmen Tomás-Valiente, amb despenalitzar la sedació, tant si hi ha un tractament a rebutjar com si no, només amb la decisió de l’afectat. Això no suposaria el reconeixement d’un dret, sinó que no es castigués l’assistència en aquesta decisió. Els punts conflictius serien els límits de la despenalització per tal de protegir les persones més vulnerables, perquè no es pogués induir una mort o bé demanar-la per evitar ser una càrrega, per exemple. A Holanda–on està despenalitzada, com a Bèlgica– són les comissions de control de l’eutanàsia les que revisen cada cas, a posteriori, i les que han anat definint els detalls protectors.

Els experts en bioètica de professions mèdiques estan bastant d’acord que es despenalitzi l’eutanàsia i el suïcidi assistit en casos de malaltia irreversible, tot i que es demana que es reconegui l’objecció de consciència. La societat, mentrestant, s’avança i demana per internet la dosi de pentobarbital que cal per morir.

I mentre el debat s’eternitza entre societats científiques, conceptes jurídics i religiosos i un Parlament que no mostra ganes d’afrontar aquest tema, l’eutanàsia continua aparcada en una societat en la qual la població no té gaires dubtes i s’estimaria tenir reconegut aquest dret, per exercir-lo o no.