uns sindicats de casta, parasitaris, poc representatius i gens eficaços
...a la majoria dels països nòrdics i fins i tot a Alemanya, els sindicats no reben cap ajuda pública.
I, paradoxalment, tenen molta més influència que a Espanya...
...Avui només un de cada deu treballadors (proporció calculada sobre el total de la població activa) està associat a una de les dues grans centrals sindicals. Si s'inclouen les minoritàries, el percentatge continua sent molt inferior al de la resta dels països de l'OCDE, on s'arriba de mitjana a un de cada cinc...
Els sindicats continuen en època de vaques magres. Dissabte es va fer oficial en el BOE l'import de les subvencions concedides el 2014 pel Ministeri d'Ocupació, que s'atorguen a aquestes organitzacions en funció de la seva representació i la seva presència en òrgans consultius: uns 8,8 milions d'euros, a repartir entre les diferents sigles. Són uns diners que, segons expliquen, pretenen garantir la "realització d'activitats de caràcter sindical".
La xifra en si mateixa no és menyspreable (és equiparable, per exemple, a la partida que es destina cada any al pressupost de la Casa Reial), però és la mateixa quantitat fixada el 2014 i el 2013.
La congelació no és el més greu. En termes nominals, l'import és més baix que el que es va concedir, per exemple, fa quinze anys. I, si es compara amb l'any 2010, llavors es descobreix que les centrals sindicals han patit el més semblant a una retallada: han ingressat un 70% menys.
L'anàlisi de l'evolució històrica dels ajuts públics als sindicats proporciona algunes dades vistoses. Durant el mandat del govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero, les subvencions van anar augmentant un any darrere l'altre. Entre el 2004 i el 2010 es van multiplicar per dos, fins a vorejar els 30 milions d'euros.
Durant aquell interval de temps (mentre l'economia creixia a ritme sostingut), no es va convocar cap vaga general. En canvi, després de l'arribada dels populars al govern (any 2012), amb l'objectiu de reduir el dèficit públic i frenar l'impacte de la crisi en els comptes de l'Estat, l'aixeta del finançament es va tancar (i, no s'ha d'oblidar, els sindicats van convocar dues vagues generals a vuit mesos de distància l'una de l'altra).
Amb els números a la mà, avui les centrals reben un terç del que cobraven de l'Estat en l'època de màxima esplendor.
És ben cert que a aquest paquet d'ajuts hi cal afegir altres fons, per exemple els que procedeixen d'altres ministeris i dotacions relacionades amb accions relacionades amb la formació professional, però estem parlant d'imports menors. El que és innegable és que, en el seu conjunt, els sindicats els últims anys s'han quedat amb una part cada vegada més reduïda del pastís dels diners públics que reparteix l'Estat.
És una mala notícia, sobretot si es considera el pes que representen les diferents organitzacions dels treballadors. Perquè des del començament de la crisi (quan, en teoria, els treballadors més haurien d'haver necessitat la seva protecció) els seus afiliats han minvat.
Avui només un de cada deu treballadors (proporció calculada sobre el total de la població activa) està associat a una de les dues grans centrals sindicals. Si s'inclouen les minoritàries, el percentatge continua sent molt inferior al de la resta dels països de l'OCDE, on s'arriba de mitjana a un de cada cinc.
Des de l'any 2010 (quan va esclatar el cas dels ERO a Andalusia), UGT es troba amb 151.951 afiliats menys, cosa que suposa un descens del 12,5%. En el mateix període, CC.OO. ha patit un descens de 230.560 treballadors, 19,7% menys. Entre tots dos, uns 355.000 persones han deixat de militar en els grans sindicats.
Diverses són les raons d'aquesta desafecció. En part s'està qüestionant el seu paper, però l'hemorràgia es deu sobretot a l'augment del nombre d'aturats. I això que n'hi ha molts que s'afilien per tramitar les seves indemnitzacions, però després es dóna de baixa un cop han arreglat la seva situació amb les prestacions.
Però no és només un discurs de més o menys prestigi o influència, perquè si hi ha menys simpatitzants, les organitzacions ingressen menys quotes. Aquestes oscil·len segons els sindicats i el tipus de treballador, entre tres i onze euros al mes (que és l'ordinària), aproximadament.
Si es multipliqués aquesta xifra pel nombre d'afiliats, s'obtindrien ingressos de més de cent milions d'euros. Però els balanços oficials dels sindicats ofereixen dades més modestes, tenint en compte que no tots paguen el mateix i que n'hi ha que no paguen.
Només amb les quotes UGT (l'única central que ha fet públiques les seves dades per a l'exercici 2014) declara haver ingressat uns 14 milions d'euros (Comissions Obreres treballaria amb xifres no molt llunyanes). Segons aquestes fonts, el 60% del total del que ingressen els sindicats procedeix dels seus militants.
Si es manté la tònica actual d'ajust en els comptes públics, les dues organitzacions hauran de centrar els seus esforços per aconseguir un autofinançament més potent. De fet, a la majoria dels països nòrdics i fins i tot a Alemanya, els sindicats no reben cap ajuda pública. I, paradoxalment, tenen molta més influència que a Espanya.
17-VIII-15, P.M. Sandri, lavanguardia
CCOO i UGT reben la major part del pastís, gairebé el 90% del total de les subvencions sindicals del Ministeri d'Ocupació. En concret, Comissions Obreres va obtenir el 2014 gairebé 4,12 milions d'euros. UGT, per la seva banda, va rebre un total de 3,93 milions.
Darrere, però a gran distància, hi ha la Unió Sindical Obrera (USO), que va rebre una mica menys de 350.000 euros per representació sindical i presència en òrgans consultius, i CSI-F, que va aconseguir 320.872 euros per la seva representació sindical.
Per la seva banda, la Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials (CEOE) va obtenir 1,26 milions d'euros per la seva pertinença a òrgans consultius del Ministeri d'Ocupació.
17-VIII-15, P.M. Sandri, lavanguardia