"Una espècie en extinció", Josep Maria Ruiz Simon

Suposo que encara s'ensenya a les escoles que els bous, les ovelles i les cabres tenen un estómac complex que es compon de departaments diversos. Aquests departaments, el remuc o panxa, el reticle, el llibret i el quall, són els protagonistes del procés de remugar, que, a l'Edat Mitjana, constituïa la principal metàfora de l'acte de llegir. Fa uns anys, Mary Carruthers va dedicar algunes pàgines del seu llibre The book of memory. A study of memory in medieval culture a recordar l'ús que aleshores es feia d'aquesta metàfora per parlar de la lectura. Els medievals parlaven sovint del ventre de la memòria. Convidaven a veure els llibres com a prats de pastura. Pensaven aquest ventre com un lloc on s'emmagatzemaven els textos llegits. I entenien aquests textos emmagatzemats com el bol alimentari que, seguint l'exemple de les vaques, calia regurgitar al paladar per acabar de treure'n profit. D'acord amb aquesta manera d'entendre les coses, els textos que s'havien desat en lectures anteriors tornaven de l'estómac de la memòria a la boca de l'enteniment, on eren mastegats de nou, és a dir, meditats, amb vistes a la seva incorporació. Així, i com ve a dir Petrarca en un carta a Boccaccio, sovint s'esmorzava al matí el mateix text que s'havia sopat al vespre. Però una mica més fermentat. Com en el cas de la nutrició, es tractava de convertir el que s'havia ingerit en substància pròpia. Gregori el Gran sintetitza a la perfecció aquesta manera d'entendre la lectura: "Hem de transformar el que llegim en nosaltres mateixos". Com també assenyala Carruthers, aquesta metàfora també s'usava per parlar de la composició de textos a partir de les lectures acumulades. A l'Edat Mitjana, quan encara no existien els drets d'autor, el plagi no era un crim, sinó un diàleg fet d'al·lusions i transformacions entre les memòries de l'escriptor i del lector.

Aquesta metàfora digestiva de la lectura ha acabat cristal·litzant en moltes llengües. En espanyol, s'usa la mateixa paraula (rumiar) per parlar en sentit propi del procés de tornar a mastegar d'alguns herbívors i en sentit figurat del fet de reflexionar. En català, rumiar és només un acte repetitiu i morós de la ment i només el cultisme ruminar té aquest doble sentit. La paraula més comuna remugar, que antigament també el tenia, va acabar perdent el segon i ara en sentit figurat només significa parlar entre dents en senyal d'enuig, de desgrat o de desaprovació. Abans els lingüistes parlaven del caràcter nacional per explicar aquesta mena de pèrdues. Però deu haver-hi altres raons. En alemany, el verb wiederkäuen encara conserva aquell doble sentit. A Nietzche li agradava molt aquesta dualitat. En el prefaci a La genealogia de la moral convidava a interpretar la tercera dissertació de l'obra exercitant-se en la lectura com a art i apuntava que per a aquest art cal el que exigeix de ser gairebé com una vaca i no un "home modern": "wiederkäuen". Pel que es veu, les vaques lectores aleshores ja eren una espècie en extinció.

28-VII-15, Josep Maria Ruiz Simon, lavanguardia