"Grècia, un país amb un deute ’ominós’", Manuel Estapé Tous
Els països són esclaus de la seva geografia i Grècia ni tan sols no té frontera terrestre amb la Unió Europea. Per no tenir ni tan sols té cadastre després que des de maig del 2010 els funcionaris de les institucions i països creditors decidissin, dia a dia, fins al menor detall de la política econòmica i de les reformes estructurals imposades.
Pitjor encara, els mateixos socis que avui li dicten les mesures de rigor i austeritat que ha d'aplicar al peu de la lletra Grècia són els que el 2002 van aplaudir l'ingrés en la unió monetària de Grècia, una economia semi, o pseudo, desenvolupada, el motor principal de la qual és el turisme (un 15% del PIB i un 20% de l'ocupació), amb un creixement espectacular des de l'any 2000. Quan es va saber que Atenes havia canviat els comptes per passar l'examen d'ingrés en l'euro, amb l'ajuda del sempre sospitós Goldman Sachs, els assumptes europeus de la qual dirigia Mario Draghi, tothom va criticar el trampós i ningú els estadístics d'Eurostat, l'obligació principal dels quals és garantir la fiabilitat de les comptabilitats nacionals dels països membres.
És higiènic recordar avui les paraules de Joaquín Almunia, qui a finals de l'any 2000 assegurava, ni més ni menys, que "l'economia grega està en millor estat que la mitjana de la UE". Només aquesta ceguesa de les elits europees permet respondre a la pregunta clau: quan es va fotre Grècia?
Sense necessitat de remuntar-se a l'imperi Otomà, l'entrada de Grècia a la Comunitat Europea també va ser una decisió política, concretament de Valéry Giscard d'Estaing, per a qui "el país que va inventar la democràcia ha de ser a Europa". Era el 1980. Grècia va entrar primer i va negociar després. Res a veure amb Espanya, sotmesa a àrdues negociacions pel seu pes agrícola i industrial molt més gran sense negociar. Els mateixos que avui dicten lliçons de política econòmica als grecs són els que van acceptar que Grècia entrés en la zona euro amb un dèficit exterior del 7% del PIB l'any 2000 i un rècord mundial del 14% el 2007. Més encara, entre el 1980 i el 2000, la dracma es va depreciar un 80% davant el marc alemany. Grècia no jugava a la mateixa lliga que els seus socis.
A començaments del 2000, Grècia va viure una bombolla similar a l'espanyola, duplicant en vuit anys els preus de l'habitatge. El crèdit i el consum privat es van disparar. La crisi de sobreendeutament privat va canviar en un problema de finances públiques quan el 2009 el Govern socialista del Pasok va reconèixer un dèficit públic del 12,7%, el doble del previst. En els anys anteriors, els governs grecs mai no van ser multats per superar el límit del 3% del PIB per al dèficit públic.
Si molt dels crèdit privat va servir per comprar cotxassos, part de l'endeutament públic es destinava a comprar armament als fabricants alemanys i francesos en operacions finançades pels bancs de tots dos països. Encara que s'ofusqui Angela Merkel, l'única condemna per corrupció a Grècia li ha caigut a Siemens. Des que els creditors van prendre el poder, fa cinc anys, la riquesa del país s'ha reduït un quart, s'han triplicat els suïcidis i la taxa d'atur juvenil arriba al 50%. Grècia ha de reformar la seva funció pública, engreixada per una política clientelar. El 70% de la despesa pública es dedica a pagar els funcionaris, quan a Alemanya la ràtio se situa per sota del 40%.
Ara bé, com que la moda és culpar el sector públic, aquí va la llista de bancs que van col·locar títols de deute grec el 2010: Crédit Suisse, Deutsche Bank, Goldman Sachs, Morgan Stanley, HSBC, Barclays Capital, Société Générale, ING i Bank of America Merrill Lynch. Un comitè de 30 experts internacionals ha dictaminat que el deute contret des del 2010 és "ominós" i no s'ha de pagar perquè no ha respectat els drets humans.
30-VI-15, Manuel Estapé Tous, lavanguardia
Como en tantas otras ocasiones, la historia, trescientos años bajo el imperio otomano, sirve para entender los comportamientos de nuestras sociedades contemporáneas. Y en el caso de Grecia hablamos de trescientos años de prácticas corruptas. El fakelaki (o pequeño sobre) para conseguir un favor de un funcionario o una menor factura fiscal siguen al orden día en este país con apenas once millones de habitantes y 768.000 funcionarios en 2010 -antes de los despidos impuestos por la troika-. Un sector público sobredimensionado y clientelar y miles de historias sobre el despilfarro, la malversación y la evasión fiscal.
Ejemplo: según los servicios de Hacienda 324 familias de los barrios ricos del norte de Atenas pagan el preceptivo impuesto sobre sus piscinas privadas. Según las fotografías de los satélites en dichos barrios existen 16.974 piscinas. A priori, el griego rico no es un entusiasta de los impuestos. Ni se paga ni se controla. Así que contactaron con ingenieros para que les instalaran carpas de camuflaje como las que disimulan los carros de combate.
El fraude se extiende por toda la sociedad y no respeta ni a los muertos. En 2010, ascendían a 321 el número de centenarios muertos que seguían cobrando, mensualmente, su pensión correspondiente. Por un muerto, cinco, seis o siete familiares cómplices del fraude.
En Grecia, país pobre, hay muchos ricos y son noticia diaria los propietarios de Porsche Cayenne que declaran ingresos anuales de entre 10.000 o 20.000 euros. Los inspectores de Hacienda recorren los barrios ricos y apuntan las matrículas de los coches de más de cien mil¿euros. Cuando cruzan la identidad del propietario con su declaración del IRPF es frecuente que la cantidad declarada sea inferior a los 20.000 euros. Seis mil propietarios de cochazos declararon una media de 10.000 euros anuales. Vienen luego las preguntas, las respuestas ingeniosas y los intentos de fakelaki. A los médicos tampoco les gusta pagar impuestos: un total de seis mil son evasores fiscales. La lucha contra el fraude fiscal depara alguna joya tributaria como un dentista con treinta millones en sus cuentas bancarias. Algunos expertos han cifrado en 200.000 millones de euros la cantidad de dinero que se ha fugado del país desde que estalló la crisis a principios del 2010. Más que la deuda externa de 175.000 millones.
Ahora bien, nuestra condición de españoles debería moderar nuestra indignación ante tan escasa conciencia fiscal. En España llegamos a acumular el 40% de los billetes de 500 euros en circulación en la zona euro. En Grecia, como aquí, asalariados y pensionistas son transparentes al fisco. No pueden ocultar nada. El deporte de defraudar sin vergüenza lo practican las profesiones liberales, médicos, ingenieros, abogados y el primordial sector turístico. Ahí se esconde una economía sumergida que algunos cifran en el 30% del PIB.
Bajo el imperio de la troika, Atenas ha reconocido que pierde cada año 15.000 millones de euros de recaudación. Desde 2010, se ha avanzado relativamente en el descubrimiento del fraude. Se han confiscado 555 yates que no habían sido declarados y siempre en el terreno de las mansiones bien acondicionadas se han localizado 1.208 piscinas más.
30-VI-15, Manuel Estapé Tous, lavanguardia