histèria nacionalista (espanyola) davant la final de la Copa de futbol
Demà el Camp Nou acollirà la final de la Copa del Rei. Tot i això, uns minuts abans del servei inicial, tota l'atenció se centrarà en les grades per la més que possible xiulada de l'himne espanyol per bona part dels seguidors bascos i catalans, com ja va passar el 13 de maig del 2009 a Mestalla i el 25 de maig del 2012 al Vicente Calderón.
El fenomen no és exclusiu del futbol, ja que es va traslladar a dues finals de la Copa del Rei de bàsquet (2010 i 2013); ni tan sols del futbol espanyol, ja que Nicolas Sarkozy va arribar a amenaçar de suspendre qualsevol partit on es xiulés La marsellesa. Però l'element diferencial existeix, i es concreta en la seva continuïtat històrica i la constant presència del Barça a la final de la Copa.
El primer antecedent el trobem el 14 de juny del 1925, durant la dictadura de Primo de Rivera. Al camp de les Corts s'enfrontaven el Barcelona i el Club Deportiu Júpiter, com a homenatge a l'Orfeó Català. L'amistós va aplegar 14.000 espectadors, eufòrics després de les victòries blaugrana en els campionats de Catalunya i Espanya i en un amistós contra la campiona mundial, Uruguai, i empipats per la repressió de la cultura i la llengua catalanes.
El president i fundador Joan Gamper havia convidat la banda de música de la Royal Navy. A la mitja part, els músics van començar a tocar els primers acords de la Marxa reial . No van poder anar més enllà, ja que el públic va començar a xiular fins que va apaivagar la música. Que la protesta tenia un clar significat polític es va evidenciar quan, en entonar el God save the king , els xiulets es van transformar en un silenci ben respectuós i després en un fort aplaudiment. El partitva acabar sense cap més incidència, però aquells xiulets van tenir conseqüències: detencions, expedients i, finalment, una dura sanció.
El següent antecedent es produeix novament en la dictadura, en aquest cas la franquista. Tot i això, aquí la xiulada va quedar només en un intent. Als voltants del Camp Nou, la policia havia interceptat uns pamflets que convocaven a la protesta, el diumenge 28 de juny del 1970, amb motiu de la final de la Copa del Generalísimo. L'anònima convocatòria denunciava les discriminacions patides pels catalans en general i els barcelonistes en particular, i barrejava intencionadament política i futbol, àrbitres i dictadura. L'elecció del partit no era casual, ja que estava previst que el mateix Francisco Franco el presidís, coincidint amb la seva setzena -i última¿ visita a Barcelona per fer lliurament del trofeu. Al marge de les possibles lectures contemporànies, l'escrit sorgia com a reacció a l'escàndol arbitral protagonitzat als quarts de final per José Emilio Guruceta Muro.
El Govern Civil va decidir considerar versemblant la possibilitat d'una protesta. Deu anys abans, el 19 de maig del 1960, els Fets del Palau havien sorprès amb la guàrdia baixa les autoritats franquistes, i l'error no es repetiria. Per evitar algun fet desagradable, es van acabar copant les localitats amb addictes al règim, funcionaris i policies: més d'una desena part de l'aforamentestava vinculat a l'operatiu antiprotesta. Els esforços evidenciaven la importància i la versemblança que es donava a l'amenaça.
Quaranta-cinc anys més tard, les autoritats tornen avui a estar preocupades per una possible xiulada. En dictadura, la resposta va venir de la policia i de la repressió. En democràcia, semblaria raonable esperar una mica més de cintura i de cap. No cal inventar pas res. Després de les esbroncades del 1989 durant la reinauguració de l'estadi de Montjuïc, la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics va buscar evitar qualsevol tipus d'incident a través d'una elegant jugada diplomàtica: els Reis van fer la seva entrada mentre sonaven els acords d'Els segadors , que uns segons més tard es fusionaven amb l'himne espanyol.
29-V-15, J. Claret/J. Subirana, lavanguardia
La denominació del torneig per eliminatòries com a Copa del Rei té l'origen en el règim franquista, que és el que va implantar el costum, en aquell cas, lògicament, de denominar-la Copa del Generalísimo. Un repàs a l'hemeroteca d'aquest diari permet comprovar com la Copa era coneguda com a Campionat d'Espanya o Copa d'Espanya, i en tot cas, entre línies i esporàdicament, es parlava del trofeu "que concedeix SM el Rei". Tampoc no va canviar el costum en les sis edicions que es van disputar durant la República. Del 1931 al 1936 es continuava parlant amb normalitat del Campionat d'Espanya, i fins i tot es va restar transcendència a l'acte de lliurament del trofeu, que només una vegada va anar a càrrec del president de la república. El 1931 i el 1932 va ser Indalecio Prieto, ministre d'Hisenda primer i d'Obres Públiques després, qui va lliurar la copa al capità dels campions. El 1933, amb la final a Barcelona, hi van assistir Francesc Macià i Lluís Companys, i el trofeu el va lliurar Rafael Sánchez Guerra, secretari general de la presidència de la República i, dos anys més tard, president del Madrid FC. El 1934 va ser Companys qui va lliurar la copa al capità madridista Ricardo Zamora. A la final del 1935 per primera vegada hi va assistir Alcalá-Zamora i va lliurar la copa. I el 1936 va ser el ministre d'Agricultura, Mariano Ruiz-Funes, el protagonista de la foto. Va aprofitar per explicar que no opinava de futbol "perquè no el conec i jo només parlo del que entenc".
A partir del 1939 canvia completament el panorama. El trofeu, organitzat amb gran celeritat entre els mesos de maig i juny, va passar a denominar-se amb tota la pompa Copa del Generalísimo, i fins i tot es van començar a numerar de nou les edicions. El Sevilla va conquerir la I Copa del Generalísimo a Montjuïc.
Al principi Franco ni assistia a les finals. A les tres primeres qui va lliurar la copa va ser el general José Moscardó, delegat nacional d'Esports. I quan el 21 de juny del 1942 el dictador en persona es va presentar sense avís previ i amb el partit ja començat a Chamartín, la notícia va ser comentada amb grans titulars i cròniques elogioses en la premsa. El partit es va aturar uns instants mentre tots els assistents drets cridaven "Franco, Franco" i aplaudien amb fervor. El vencedor de la guerra va saludar des de la llotja i el partit va poder prosseguir. Aquest primer trofeu lliurat per Franco el va recollir el capità del Barça, guanyador de la final contra l'Athletic en la pròrroga.
Franco tampoc no va assistir a les finals del 1944 al 1947 i després, fins a la seva mort, el 1975, ja només se'n va perdre una, la del 1953, quan va ser substituït pel general Muñoz Grandes. El 1976 el trofeu encara es va disputar com a Copa del Generalísimo, però el va lliurar el rei Joan Carles. I a partir del 1977 es va substituir la denominació oficial per la de Copa del Rei, sense que ningú proposés de recuperar la històrica Copa d'Espanya.
29-V-15, X. G. Luque, lavanguardia
El tracte que es dispensa a l'himne espanyol al món del futbol ha passat per diverses etapes, des del fervor i la indiferència fins a les protestes que sorgeixen actualment quan els protagonistes són les aficions del Barça i de l'Athletic Club. Així, a partir del final de la guerra civil es va imposar l'obligatorietat d'escoltar amb tot respecte i marcialitat l'himne espanyol als camps de futbol. En tots els partits. Finals o simples enfrontaments de Lliga. Sovint La marxa reial sonava a l'inici dels partits, però més endavant es reproduïa pels altaveus durant el descans, per assegurar-se que tothom era a la grada i mostrava el respecte exigit sense escapar-se'n.
L'estiu del 1940 el Barcelona va consultar a la Federació Catalana "si continuava vigent" l'obligació de tocar l'himne en el descans dels partits "atès que hem observat que alguns clubs en prescindeixen". La resposta va ser rotunda: sí, ha de continuar sonant.
A més, fins a l'11 de setembre del 1945 la salutació feixista, amb el braç alçat, va ser oficial en territori espanyol. I s'havia de fer especialment en les ocasions solemnes, quan sonava l'himne en un camp de futbol o en un cinema, fins i tot a meitat de la projecció de la pel·lícula. Pobre de qui no ho fes amb tot respecte.
Un xoc entre el Barcelona i l'Athletic sempre ha tingut una significació especial i no és casualitat que el 1939 les autoritats franquistes elegissin aquests dos equips per a la reobertura oficial del camp de les Corts.
La fotografia de Germán Elorza que acompanya aquest reportatge és un document d'alt valor històric i correspon a un partit entre l'Athletic i el Barcelona, els dos protagonistes de la pròxima final de Copa, però en un entorn, una situació i una època radicalment diferents. De restricció de llibertats.
El partit es va disputar el 6 d'abril del 1941 a San Mamés i correspon a una competició, la Copa Presidente o Torneo de los Cuatro, que es jugava en aquells anys entre els quatre millors del campionat de Lliga.
El camp de San Mamés va estar decorat amb un enorme cartell de "FlRANCO, FRANCO, FRANCO", instal·lat a la visera de la tribuna anomenada de Capuchinos, des del mes de juny del 1939, arran de la visita del dictador per a les festes del segon aniversari de l'alliberament de la capital biscaïna.
Franco va arribar a San Mamés en un imponent Rolls-Royce i envoltat de la seva Guàrdia Mora a cavall...
29-V-15, X. G. Luque, lavanguardia