"Eixamplar el camp del possible en política", Josep Maria Ruiz Simon

Deia Bismarck que la política és l'art del possible. Fa uns anys, el filòsof alemany Peter Sloterdijk va escriure que darrere d'aquest dictum tan citat hi havia dissimulada una prevenció davant de la intromissió dels nens en els assumptes de l'Estat. Als ulls de l'estadista, seguia dient Sloterdijk, mai no deixen de ser nens aquells que no han après a distingir amb certesa entre allò que és políticament possible i allò que és políticament impossible. Des d'aquesta mirada, concloïa, "l'art del possible és sinònim de l'aptitud per salvaguardar l'àmbit de la política dels excessos de l'impossible". L'advertència sobre els riscos de la intromissió dels nens en els assumptes públics ha estat el principal argument de Rajoy durant la campanya de les municipals. Un cop coneguts els resultats definitius de Barcelona, Artur Mas també va apuntar la seva preocupació davant el risc que, jugant ingènuament amb les coses dels grans, la canalla fes una trencadissa.

La distinció entre el que és desitjable i el que és possible forma part des de fa unes quantes dècades del currículum bàsic de l'educació sentimental de la ciutadania. Però la crisi econòmica i les seves conseqüències socials han contribuït a posar en evidència les limitacions del model pedagògic basat en la màxima "No hi ha alternativa" que Margaret Thatcher va popularitzar i que la tercera via post socialdemòcrata va contribuir tant a legitimar. La concepció de la democràcia com a forma de govern basada en el mer consentiment ha esdevingut problemàtica a mesura que la sensació que en les eleccions es tractava d'escollir el millor gestor del mal menor es perpetuava. I, sobretot, quan el que es presentava com el mal menor resultava difícil que fos percebut, encara que només fos per comparació, com un bé relatiu. En aquest context ha reviscolat el debat sobre el que és realment possible i el que és realment impossible. Amb l'arribada de Syriza al govern, aquest debat s'ha traslladat des de l'àgora a les institucions europees i els organismes internacionals. El fet que Varoufakis i companyia també hagin estat tractats com uns nens malcriats que confonen els seus desitjos amb la possibilitat no pot sorprendre ningú que conegui la psicologia de les elits. Però, amb independència dels resultats dels seus governs, la mateixa arribada de Syriza a l'executiu o la presumible arribada d'Ada Colau a l'alcaldia posen de manifest que s'ha obert una etapa de redefinició, d'eixamplament, del camp del possible en política.

26-V-15, Josep Maria Ruiz Simon, lavanguardia