la síndrome, perro-del-hortelana, del greuge localista i territorial
No hi va haver ovació Full monty però gairebé. L'aeroport de Castelló s'estrenava dimecres amb el primer i únic client en quatre anys, el Vila-real. Allà només hi faltava el presentador de Cuarto milenio, Iker Jiménez, la versió televisiva del caçafantasmes. A peu d'escaleta, l'expedició groga es fotografiava com si fos un dia històric. Però aquella escena no feia sinó tornar-nos el record d'un personatge viscós i amb més desvergonyiment que metres de pista: Carlos Fabra, Charly per als amics, el polític de l'ull borni i les ulleres fosques que va cremar en aquest aeroport 151 milions amb pólvora del contribuent. De traca va ser aquest espoli a les finances públiques, un símbol d'una Espanya delirant que trencava nous a cops de mall. El PP li va donar la joguina i després li va prendre, només quan va saber que Charly acabaria els seus dies polítics com Napoleó a Santa Elba. 
Aeroports de categoria sense-sense: sense avions i sense necessitat. Hi ha qui només de sentir aquestes paraules li surt una ganyota, com si pressentís la mala sort. I no estranya. Castelló, Múrcia, Osca, Ciudad Real, Albacete, Badajoz... Seguim? Així, per portar l'assumpte a un pla més pròxim, podríem preguntar-nos si el nou aeroport d'Andorra és necessari atesa la proximitat del d'Alguaire, amb la meitat de passatgers del que s'esperava. No crec que sigui l'ideal d'un Estat (en totes les seves interpretacions polítiques) sostenir part del finançament de les autonomies a través d'aeròdroms fantasma amb un trànsit només comparable al del cometa on va aterrar la sonda Philae.
Em pregunto en la meva ignorància per què ens hem escandalitzat pels centenars de quilòmetres de pistes d'aterratge sense-sense i, en canvi, amb prou feines, s'han sentit veus perquè es replantegi l'enorme despesa de l'AVE. Excepte la Xina, Espanya serà el país amb més línies d'alta velocitat del món. Abans de les eleccions generals, està previst que s'inaugurin 1.000 quilòmetres nous de vies ràpides. Hi ha casos tan esperpèntics com l'enllaç Valladolid-Palència, que ha de passar per pobles petits. S'aixequen luxosos baixadors enmig del no-res per un malentès orgull nacional (qui se'n recorda de les Balears?), mentre les línies convencionals com Rodalies pateixen d'inanició. Conclusió: aquesta és una més de les conseqüències d'encoratjar la síndrome del greuge localista i territorial, el mateix que va portar tants governants a construir hospitals cada 100 quilòmetres i ofrenes totèmiques als ciutadans per si això atreia vots. El pitjor és que l'AVE no té marxa enrere: paralitzar les obres planificades seria tant o més costós que continuar amb la seva construcció.
Només es pot esperar que tot això hagi valgut la pena... i els calers. Caldrà posar-hi molta imaginació perquè l'alta velocitat sigui rendible en alguns dels seus corredors, com el d'Extremadura o l'eix de Castella i Lleó. Un aeroport sense avions no és pitjor que un tren sense passatgers.
17-I-15, S. Quadrado, lavanguardia