"Corrupció i regeneració", Germà Bel

El 2015 tindrem dues eleccions, com a mínim, i la corrupció i la regeneració seran assumpte principal de l'agenda. Només faltaria; l'eclosió de casos de corrupció i males pràctiques s'ha accentuat en els últims anys, i les àrees amb més pràctiques irregulars són urbanisme, contractes de serveis públics i contractació d'obres públiques. Totes les forces tradicionals de govern estan afectades, i fins i tot algunes emergents mostren maneres preocupants, abans encara d'haver accedit a àmbits de poder.

Resultat d'imatges de regeneración democraticaTenim un diagnòstic adequat sobre els factors que propicien les pràctiques corruptes? Per descomptat n'hi ha diversos, de factors, com en tot problema social rellevant. Si ens centrem en l'àmbit econòmic i institucional, la teoria econòmica ens ofereix alguns ensenyaments: Hart, Shleifer i Vishny, a The proper scope of government (Quarterly Journal of Economics, 1997), suggereixen que la producció directa per part del govern de serveis i obres públiques està associada a sobreocupació per obtenir rendes polítiques, mentre que els contractes al sector privat faciliten la cerca de rendes materials per als polítics, amb comissions o pagaments de diversos tipus (de vegades diferits, com les portes giratòries). Moshe Adler il·lustra aquest quadre, a Been there, done that: The privatization of street cleaning in nineteenth century New York (The New Labor Forum, 1999), amb els vaivens entre producció pública, que desemboca en ineficiència; privatització, que accentua la corrupció; producció pública... i sant tornem-hi.

La intervenció pública és inevitable, però afavoreix les conductes de cerca de rendes. Sobretot, quan s'expressa mitjançant regles i procediments que restringeixen l'activitat econòmica. En tenim l'evidència: en la classificació de l'organització Transparència Internacional sobre corrupció, entre els països de l'antiga Unió Europea dels 15 (més comparables), els més virtuosos són Dinamarca, Finlàndia, Suècia, Holanda i Luxemburg, i se situen a la cua França, Portugal, Espanya, Grècia i Itàlia.

I en la classificació del World Economic Forum (WEF) sobre la càrrega de la regulació governamental, la menor càrrega regulatòria es dóna a Finlàndia, Luxemburg, Suècia, Irlanda i Holanda (i poc després Dinamarca), mentre que els que tenen més pesadesa regulatòria (per ordre creixent de càrrega) són Portugal, França, Espanya, Grècia i Itàlia. Tot això us diu alguna cosa? Una lliçó clara, doncs: com més gran és la proliferació de controls, més oportunitats per a la corrupció, que solen acabar amb més corrupció.

Algunes formacions polítiques semblen creure que amb tan sols rellevar els polítics al càrrec se soluciona la corrupció i es regenera la política. Això respon a la combinació d'una presumpció de superioritat moral (molt perjudicial, per cert) i a la vocació de mantenir el control sobre la societat. Però s'equivoquen els que proposen encara més controls i reglaments. Els països reeixits en aquesta matèria ens ensenyen que reduir els controls i les intervencions arbitràries sobre l'activitat productiva és una reforma institucional molt més prometedora, i compatible amb la redistribució fiscal per perseguir objectius de tipus social. Menys rigidesa, i més flexibilitat; menys arbitrarietat i control, i més transparència. ¿Qui assumeix aquesta agenda?

13-I-15, Germà Bel, lavanguardia