"Vostè paga: exigeixi!", Carles Casajuana

Qui va ser el que va dir allò que en aquesta vida només hi ha dues coses segures, la mort i els impostos? "Els impostos són el preu que paguem per la civilització", va escriure Oliver Wendell Holmes, jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units. Com més civilitzat és un país, més consciència fiscal tenen els seus ciutadans i més gran és la seva voluntat de contribuir al benestar col·lectiu mitjançant el pagament d'impostos. On som nosaltres en aquesta escala?

No hi ha cap dubte: més avall que no ens agradaria. La nostra consciència fiscal deixa molt a desitjar. Ho analitza amb tots els ets i uts Francisco de la Torre Díaz a ¿Hacienda somos todos? Impuestos y fraude en España, un llibre molt recomanable, ara que comença el període de declaració de la renda, per a tots els que desitgin endinsar-se en els secrets del nostre complex, no gaire just i poc eficaç sistema fiscal. És sabut: aquí, qui pot evita pagar impostos, i el que paga és perquè no té més remei. Els continus escàndols amb diners públics, les amnisties als defraudadors, la convicció que les grans fortunes fan l'orni i els impostos relativament baixos que paguen les grans empreses són uns quants dels factors que erosionen la consciència fiscal dels ciutadans. S'ha escrit molt sobre tots ells i sobre l'efecte nefast que tenen sobre els assalariats que veuen com cada mes una part important del seu sou vola cap a les arques públiques sense que ningú els demani permís ni els doni les gràcies. Si un pot evitar-ho, ¿per què pagar, si els primers que haurien de contribuir a la bona salut de les arques públiques, que són els més rics, troben mil vies per escapolir-se'n?

Hisenda emprèn cada dos per tres campanyes contra el frau, i fa molt bé. No passaria res si fossin més enèrgiques. Tampoc passaria res si es tapessin les escletxes legals que permeten a les grans empreses i als molt rics pagar molt menys del que en teoria els toca. És bo que els ciutadans vegin que els que no paguen són descoberts, sens dubte. Però a la llarga la mesura antifrau més efectiva és convèncer a tots que el sistema és equitatiu i que, si volem viure millor, ens convé pagar. La persuasió pot ser tan efectiva com la coacció.

¿Com aconseguir-ho? L'eslògan "Hisenda som tots", que en altres temps va aconseguir elevar la consciència fiscal d'una àmplia majoria de ciutadans, ja no serveix, és clar. Potser caldria provar un nou enfocament, més d'acord amb la sensibilitat actual. Hi ha una manifestació de la nostra falta de consciència fiscal sobre la qual s'ha treballat molt poc: la manca d'exigència amb el bon ús dels cabals públics. Als països on els ciutadans compleixen les obligacions fiscals rigorosament, els ciutadans saben el destí que es dóna als fons recaptats, o el que se li ha de donar, i no en perdonen una. L'exigència de serveis públics eficients i d'exemplaritat dels càrrecs polítics i dels funcionaris és molt alta. En canvi, als països en què només es compleix a contracor, com al nostre, s'exigeix menys, perquè hi ha molta gent que no se sent legitimada per demanar res a canvi del que no dóna, o només dóna a punta d'inspecció.

Potser seria bo atacar per aquest flanc. Si exigíssim més, ens sentiríem més obligats a contribuir, o almenys ens resultaria més suportable fer-ho. Per això, se m'acut que Hisenda podria portar a terme una campanya de promoció del pagament d'impostos explicant-nos el que es fa amb els fons públics d'una manera que tothom ho entengui i animant-nos a ser més exigents amb el seu bon ús.

Aquesta campanya es podria fer amb l'eslògan: "Vostè paga: exigeixi!". A les tanques publicitàries, es podria superposar aquest eslògan a una fotografia de la sala d'espera d'urgències d'un gran hospital, atapeïda de gent, o d'un munt de lligalls polsegosos de sumaris pendents als tribunals, o de l'estació de metro al descampat madrileny de Pitis, o del fantasmagòric vestíbul de l'aeroport de Castelló, o d'alguna autopista deserta -les radials, posem per cas- o de qualsevol d'aquests monuments al malbaratament dels cabals públics que hem erigit en l'última dècada.

Potser l'efecte no seria immediat. Potser caldria esperar uns anys per veure si els ciutadans, en adquirir més consciència dels drets que confereix el pagament d'impostos, complien amb més gust el deure de contribuir al sosteniment de les arques públiques. Però segur que, a la llarga, una campanya d'aquesta mena faria més per l'augment dels ingressos fiscals que les campanyes habituals contra l'evasió i el frau. A més, contribuiria a la moralització de la nostra vida pública, que sí que cal i molt. Un únic problema: potser els ciutadans ens ho creuríem i exigiríem de debò.

11-IV-15, Carles Casajuana, lavanguardia