el vergonyós espectacle del Ministre de Defensa Pedro Morenés

El vergonyós cas de Zaida Cantera, conegut gràcies a l'esplèndid Salvados d'Évole, és com una nina russa: cada escàndol en destapa un altre. És a dir, no comença i s'acaba amb l'agressió sexual que va patir per part d'un capitost de l'exèrcit, sinó que adquireix noves formes, com si fos una hidra de mil caps. Primer va ser l'assetjament sexual que va patir per part del tinent coronel Lezcano-Mújica, i que va incloure des de tocaments i agressions fins a tracte vexatori i amenaces. Un dia, mentre forcejaven, li va etzibar: "Si la meva carrera en surt afectada, et destrossaré". Lluny de tractar-la com a capitana, condecorada per les seves missions a Kosovo i el Líban, va arribar a dir-li: "Tu véns amb mi com a secretària. Sí, la meva secretària, com aquestes amb faldilla curta". I així va anar patint un calvari que li va minar la capacitat professional, els ànims i l'entusiasme.

A partir d'aquí va començar el segon escàndol, quan Zaida va tenir la valentia de denunciar el tinent coronel, malgrat les pressions derivades de l'estructura de l'exèrcit. Ella mateixa ho explicava a Salvados: "Si el meu superior em viola, he de denunciar el meu superior a través del meu superior", és a dir, l'assetjador era el receptor de la denúncia del seu propi assetjament. Tanmateix -i contra el que deu passar en altres casos- Zaida va tirar endavant la denúncia i aleshores va patir l'omertà que es viu entre els comandaments de l'exèrcit, en un cas com aquest. Tots els testimonis tenien un sobtat atac d'amnèsia, malgrat que tots sabien el calvari que estava passant la capitana. I quan finalment, i atesa la rotunditat de les proves, el tinent coronel va ser declarat culpable i sentenciat a més de dos anys, va arribar el tercer suplici: l'assetjament laboral que rebria Zaida per part d'altres comandaments militars, per haver gosat portar Lezcano-Mújica a la presó. I va ser així com Zaida Cantera va passar de ser víctima d'assetjament sexual a ser culpable d'una culpa major: haver trencat la impunitat amb què actuava el tinent coronel. Va gosar posar en qüestió els galons, i als ulls d'altres galons, ella va ser el botxí. El resultat és ben sabut, Zaida va patir un calvari, va caure en depressió i espera la baixa de l'exèrcit, malgrat la seva inequívoca vocació militar i el seu esplèndid full de serveis.

Però la nina russa amagava una altra sorpresa: la vergonyosa actitud del ministre Morenés. Zaida va poder contemplar novament com qui l'havia de defensar l'abandonava i convertia la víctima en victimari. Va ser un dels espectacles parlamentaris més vergonyosos que es recorden. L'única cosa bona de la història és que Zaida Cantera ja no està sola, malgrat omertàs i gremialismes. Els qui estan sols -i retratats- són els comandaments de l'exèrcit que van callar, van permetre els fets i els van amagar. El famós silenci dels bons, tan pervers com la maldat dels dolents.

13-III-15, Pilar Rahola, lavanguardia