"Et fots, Manuel", Albert Sánchez Piñol

Un any més hem assistit a la deplorable parafernàlia de la Loteria Nacional. El que més enerva és la seva reiteració, calcada any rere any, sense variants: l'estúpida cantarella dels nens de San Ildefonso; els ruixats de cava dolent; les inefables declaracions dels guanyadors, que gràcies al premi "taparan forats"...

El joc és una de les activitats humanes més absurdes, egoistes, grotesques i condemnables. S'especula que la primera loteria es va fer a l'antiga Xina. Saben amb quina finalitat? Recaptar fons per construir la Gran Muralla. A Europa la primera loteria moderna es crea a l'Holanda del segle XV. I curiosament amb el mateix motiu: finançar les fortificacions de les ciutats de Flandes. A Itàlia, l'any 1449, Milà s'inventa un sorteig amb una finalitat exclusiva: sufragar la guerra contra Venècia. O sigui, el joc com a promotor de la guerra. Però en aquestes loteries primitives també hi havia un objectiu secundari: obtenir fons per mantenir la sopa boba amb què s'alimentava els pobres. I qui era el principal comprador de loteria? Els pobres. És a dir, els desfavorits de la societat es pagaven ells mateixos la sopa boba. Hi tornarem.

Als economistes no els agrada parlar del joc. Les seves teories parteixen de la base que els humans prenen decisions econòmiques racionals, i el joc no ho és en absolut. És, de fet, un dels actes financers més irracionals: vostè invertirà un capital en uns números que tenen una ínfima, ridiculíssima probabilitat de ser premiats. Els economistes prefereixen analitzar-ho des d'un altre angle: el joc com un impost estatal. Un impost encobert, insolidari i, sobretot, regressiu.

És encobert perquè l'Estat fa servir el joc per obtenir ingressos d'una manera que sembla més amable que els impostos directes; l'Estat genera una emoció artificial, una falsa esperança, quan l'únic objectiu és recaptar i les probabilitats de guanyar són mínimes. És regressiu perquè els més pobres juguen més, gasten en loteries i apostes una part més elevada dels seus ingressos que els més rics; però per la seva banda el grup dels rics gasta, en conjunt, més diners, de manera que les probabilitats que els toqui són més altes. I és insolidari per una qüestió òbvia: la loteria es basa en recaptar una immensa quantitat de moltes butxaques, fortuna que diposita en molt poques mans. I amb un afegit: que com diu la mateixa propaganda de la loteria, els beneficis es destinen a finalitats socials. O sigui, estem com al segle XV: els pobres pagant-se ells mateixos la sopa boba!

L'antropologia ho enfoca des d'un altre angle: el joc com una adaptació al fracàs. És a dir, que la gent juga quan no té esperança real d'aconseguir els seus objectius econòmics per cap altre mitjà. Trist, oi? Permetin-me un apunt històric que ha passat generalment desapercebut: quan llegim les autobiografies dels personatges més lúcids que van viure la Guerra Civil tots dediquen un capítol, almenys una pàgina, a l'omnipresència del joc a l'Espanya immediatament anterior al 18 de juliol. Un país de timbes, casinos i casinets, tan empobrit, i tan embrutit, que la gent es jugava la casa, la burra... i la dona. (I no exagero). En realitat l'Espanya del 36 era un país més de jugadors que de conspiradors. Una petita part dels espanyols lluitava per la revolució o la contrarevolució. La resta, menys Durruti i Franco, apostava. Bé doncs, allò trist, allò escruixidor, és que gairebé vuitanta anys després Espanya és el quart Estat del món que més gasta en bitllets de loteria, només superat per Panamà, Malàisia i Singapur. Com més crisi, més es juga: segons la Sociedad Estatal de Loterías y Apuestas del Estado l'any 2012 va ingressar pels diversos jocs d'apostes l'astronòmica xifra de 9.252.792.839 euros. El joc no és una esperança, és una desesperança.

Totes les concepcions ideològiques tenen valors que combaten el joc: l'esquerra perquè és insolidari, la dreta perquè és immoral. Per això sorprèn tant l'absoluta dimissió de tots els escrúpols. Jo encara recordo com Jordi Pujol, quan volia crear la loteria catalana, va trobar una forta oposició dels seus socis democristians. Avui tothom riu les gràcies de la Grossa. Un premi que, com tots, esperona l'egoisme, empobreix la societat i fomenta la salvació individual. No havíem quedat que els grans valors catalans eren la cultura de l'esforç, la feina ben feta i el treball col·lectiu?

Com he dit al principi, cada any ens toca suportar la deplorable parafernàlia del Gordo, ves quin remei. Però és que, a sobre, amb els nostres impostos es paguen anuncis tan aberrants com el d'aquest any: el Manuel, que sempre ha comprat un bitllet al bar, aquest any no, i va i toca. Però l'Antonio, l'amo del bar, li ven a deshora.

Mai no s'havien vist tants antivalors en dos minuts i mig. El joc representat com una assegurança sociològica: compro el bitllet per no ser exclòs del grup. El joc com a xantatge anímic: el compro perquè si toca no es riguin de mi. El joc com a amenaça: compra o et passarà com al Manu. I amb un gran què: un cop s'ha fet el sorteig els bitllets no venuts són propietat de l'Estat. En conseqüència, Manuel comet un delicte gravíssim. És per flipar: vivim en un Estat que fa apologia de la corrupció en espots televisius! I en tot cas: mira, Manuel, saps què?

Doncs que et fots.

28-XII-14, Albert Sánchez Piñol, lavanguardia