"Legislar amb testosterona", Ramon J. Moles

El Govern espanyol pretén reformar la llei d'Enjudiciament Criminal per permetre genèricament a la policia 24 hores d'escoltes i rastrejos sense autorització judicial en casos d'especial gravetat. No és, com la llei Corcuera, una llei de la puntada de peu a la porta: és a... la divisió de poders, i es carrega el control judicial per a la protecció de drets fonamentals. A més a més, el rastreig també es podria estendre a internet mitjançant virus informàtics controlats per la policia: qui valorarà la gravetat del delicte?, qui controlarà ex ante aquestes activitats?

La mesura afecta drets fonamentals i es justifica en l'especial gravetat i urgència: hi ha res tan greu que justifiqui la minoració de drets?, la urgència és prou motiu per excloure el control judicial previ?

L'única raó que se m'acut és la mateixa de sempre: la testosterona parlamentària que legisla a cop d'enquestes i titulars de premsa, endureix el Codi Penal sota pressió mediàtica i substitueix les neurones per les gònades.

Sàpiguen que la llei orgànica 2/2002 imposa l'autorització judicial prèvia al Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI) per a l'adopció de mesures que afectin la inviolabilitat del domicili i el secret de les comunicacions, i que aquesta cautela és un motiu d'admiració per experts d'altres països, que l'elogien com un model a seguir. No semblaria lògic que els controls exigibles en activitats de tanta gravetat i urgència com les dels serveis d'intel·ligència no siguin predicables per a altres activitats tenyides de la mateixa gravetat i urgència.

Aquesta pretesa reforma, si es portés a terme, a més de carregar-se la divisió de poders i el control judicial per a la protecció de drets fonamentals, introduiria en el model policial cotes de discrecionalitat, si no d'arbitrarietat, inadmissibles en democràcia. Qui decidirà sobre la gravetat i la urgència que justifiquin la intervenció, el mateix òrgan policial que planteja efectuar-la? Qui custodiarà el material recopilat i amb quines garanties, si ni tan sols el jutge sap que s'ha dut a terme? Per què i per qui s'intervé? Amb quina finalitat? En el marc de quina investigació? En resum, si es pot legislar un disbarat, per què cal molestar-se a legislar bé?

17-XII-14, Ramon J. Moles, lavanguardia