la Transacció de la Transició
la Transacció de la Transició fou, és, la Continuïtat Successòria
DEL TOP A L'AUDIENCIA, UN BREU VIATGE
"El 19 de julio de 1936 empezó en España la segunda guerra mundial.
Hoy conmemoramos este acontecimiento.
Esta guerra ha terminado actualmente en todas partes menos precisamente en España."
("Escritos libertarios"; Albert Camus; Tusquets; 2021; p.141)
El 4 de gener de 1977 es publicaren tres decrets llei on respectivament es dissolia el Tribunal de Orden Público, es creava la Audiencia Nacional, i es traspassaven les competències, i bona part del personal, de l'un a l'altre.
Anècdota encara ben rellevant dècades després, el simbolisme -i no només- de la data representa d'una manera força didàctica el caràcter de continuïtat successiva i successòria d'allò que es transaccionà sota l'opac paraigües de la Transició.
El mite ja s'ha cruspit dues generacions de corrupció sistèmica, de justícia justificada, d'ignorància orgullosa i honor ofès, de dignitat escassa i responsabilitat defugida, de manera que «no es pot creure com el poble, en quan és sotmès, cau en un oblit tan gran de la llibertat, servint de tan bona gana, que no es diria que perdé la seva llibertat sinó que guanyà la seva servitud» («Discurs de la servitud voluntària», Étienne de la Boétie, 1548).
Però encara més clara, explícita, decisiva, important i transcendent, per a la mateixa estructura del règim, és una altra successió, llunyguimirant en el temps i que per sí sola es mereix de l'Atado, y bien atado!
La Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado (1947), cinquena ley fundamental aprovada de les vuit Leyes Fundamentales que organiztaven l'Estat franquista, restablia una monarquia exiliada feia ja 16 anys, però només com a successora d'un Caudillo (!) esdevingut Cap d'Estat vitalici mitjançant una Croada (!!). Com a successora legitimada per un militar colpista sublevat que justificava -argumentava just, 'de Justícia'- el seu règim "por la Gracia de Dios".
En la tradició històrica, la legitimitat sobirana venia no pas del cap que es coronava sinó de les mans que col·locaven la Corona. Les mans del plenipotenciari diví, del Poder Absolut del Dispensador Sobirà. Aquestes mans, que Napoleó feu seves, són aquesta Ley de Sucesión, prou capaç de, de retruc, instaurar una -tercera o quarta- Restauració Borbònica.
L'anècdota, significativa i representativa, ens du al final d'un règim personalista,
l'única de les (ben abundants) dictadures europees etiquetada amb el nom del dictador;
l'única de les (ben abundants) dictadures europees que propugnava un retorn al passat;
l'única de les (ben abundants) dictadures europees en que el dictador va morir de vell al seu llit. Sense haver perdut el domini de l'Estat.
Mentre arriba, però, el Fet Biològic, n'esdevé un de geopolític que, pel que fa a la reacció local espanyola, orientarà límits i estratègies del que esdevindrà mite de la Transició. El 25 d'abril de 1974, l'exèrcit portuguès, bregat en simultànies guerres colonials, fa caure la dictadura de l'Estado Novo, obrint un període d'inicial dominança esquerranosa en el context d'una Guerra Freda que semblava afavorir la causa soviètica.
Recent (20-XII-73) i espectacularment assassinat l'Almirall Carrero Blanco, successor polític del general Ísimo i amb greus problemes de salut aquest mateix, ens podem imaginar l'alarma a la xarxa telefònica diplomàtica, i l'enorme preocupació que dominava algunes ambaixades on es courà bona part del menú dels mites de la Transició.
La batalla política pel futur d'Espanya es planteja llavors, a nivell popular, per la dominància del 'relat', entre Reforma i Ruptura. Amb algunes pegues, però, que feien més que penosa la defensa tant d'una com de l'altra.
En aquest cas es tractava de recuperar una democràcia (Habla, pueblo, habla.) que mai havia existit.
Unes llibertats (Libertad sin ira, ...) que mai s'havien pogut exercir,
Un règim nou en mans dels qui manegaven el vell, gràcies a la imposició d'un oblit i un silenci que atorgava la impunitat, ergo la continuïtat, a les institucions fonamentals de la dictadura. I a l'abús de la innocència, la ignorància i la por -tanta!- que sempre representa tractar igual a uns i altres sense distingir entre víctimes i botxins, entre guanyadors i perdedors.
Així les coses, i donada la -lógica i coherent- inexistència de partits polítics (excepció feta d'EAJ/PNB), s'ha de crear un sistema de partits que donin, si més no, credibilitat formal a una autoproclamada Democràcia espanyola que té a mà com a únic (pseudo)precedent democràtic del Torn Dinàstic en el que dos partits representen unes posicions alternatives que, en realitat, no són més que garantia mútua de Continuïtat Successòria. No hi ha, en realitat, dos partits sinó un bipartit que competeix, fa oposició i es succeeix a sí mateix.
El Règim del 78 actualitzarà el pseudosistema de partits basant-se en el bipartit format pel Partit Alfa, gestor dels interessos dels propietaris d´Espanya, al que es donarà el temps suficient com per a acabar de fer operatiu i competitiu. El partit seguirà el fil del moment: «associacions polítiques», partits legalitzats, AP, PP.
Per al paper d'Oposició, i Alternança de Garantia, s'escollí el glamour del PSOE, convertit en fantasma de sí mateix després de dècades d'estèril exili.
En el Congrés de Suresnes, un parell de joves sevillans probablement ensinistrats en formació de quadres gràcies a Fundacions estrangeres de partit, reben la carcassa històrica del partit i amb les inversions d'«Estats amics» «per a la democràcia a España» el converteixen en el Partit de Garantia Institucional que cobrirà els moments de crisi al Partit Alfa guardant-li la cadira ben calenteta.
Fins i tot, i en especial, cobrint encàrrecs extra com allò de l'OTAN, lo del GAL, ...
El règim del 78 es blindarà amb una Constitució a la que només li calen un parell de detalls per a controlar l'Executiu i subordinar el Legislatiu: definir la província com a circumscripció electoral, i concedir-li un mínim de 2 representants electes. Amb assessorament del màxim nivell internacional, l'anècdota d'incloure aquests dos detalls en el text constitucional (repetim-nos-ho) (ben repetit) conduirà a una (anti)cultura política expressada en forma de patologia partitocràtica sudpirenaica.
Amb una Constitución capaç de ser interpretada des d'hom i del seu contrari, des de Miguel Herrero de Miñón a Cayetana Álvarez de Toledo, la Transacció de la Transició serà, és, la Continuïtat Successòria dels elements fonamentals d'un règim nascut militar insurreccional nacionalcatòlic, i entre ells, potser el més continuista (immobilista en deien llavors, sinó búnker) fos, és, el Judicial, l'Alta Judicatura.
La Transacció inclogué, inclou, l'eliminació d'alguns conflictes dels que es paguen a preu de Raó d'Estat:
-l'independentisme canari, l'OEA i el diàleg amb Antonio Cubillo;
-la dissidència carlina de Carlos Hugo i Montejurra;
-els Països Catalans i el secessionisme lingüístic, blaverisme, anticatalanisme, repetidors de TV3 o bombes a can Joan Fuster, probablement l'operació més cara, duradora i transcendent nacionalísticament;
-l'explosió llibertària catalana i la del cas Scala;
-...
Sense precedents democràticlliberals, la cultura política espanyola dels drets i el Dret, de les llibertats i la democràcia, no podia no començar de zero. Idem, no pot no començar de zero.
Carpetovetònia, esperpent i honor, molt d'honor.
Rafa Villaró, II-2021.