la nostra profunda hipocresia en el segrest de nenes per Boko Haram

   El segrest de dues-centes noies per Boko Haram planteja una qüestió afegida: per què ens indigna tant? En efecte, no és la primera vegada, ni el primer grup armat, que recorre a aquesta pràctica execrable. Fins i tot m'atreviria a dir que comparat amb els seus precedents Boko Haram és una secta gairebé insignificant. Al Moçambic dels anys noranta, per exemple, va existir la Renamo (Resistència Nacional de Moçambic). La Renamo es va fer famosa per unes pautes d'actuació increïblement detestables: quan ocupaven una localitat el primer que feien era calar foc a l'escola infantil i al dispensari metge. Acte seguit afusellaven el metge i el mestre, i després segrestaven els nois i les noies. Com assenyala un informe de les Naciones Unides de l'època, i ho anoto textualment, els nens segrestats servien per: 1) produir menjar per a la Renamo; 2) transportar material i municions, i 3) servir com a esclaves sexuals.

La Renamo no era una excepció, ni molt menys. A la mateixa època, a Angola, la Unita de Jonas Savimbi seguia una estratègia idèntica pel que fa al segrest de jovenetes. Cap al final de la guerra la Unita tenia prop de 4.000 civils captius, la meitat dels quals esclaves sexuals. Hi havia més grups segrestadors, molts més. A Sierra Leone, per exemple, va proliferar el RUF (Revolutionary United Front), que segrestava nens i nenes a partir dels cinc anyets d'edat. Però si el RUF era atroç, l'LRA d'Uganda ja era demencial.

   L'LRA (Lord Resistence Army) va ser fundat el 1986 per Alice Lakwena, una dona amb poders mediúmics. Segons el seu testimoni, agafeu-vos fort, estava posseïda... per l'esperit d'un oficial italià de la Segona Guerra Mundial! L'oficial es deia Lacuena, vet aquí l'origen del cognom d'Alice. La guerrilla de l'LRA es va iniciar quan la profetessa va rebre ordres de Lacuena de declarar la guerra al Govern d'Uganda. (I un es pregunta: els esperits d'oficials italians morts no tenen res millor a fer?). La ideologia de l'LRA sempre va ser d'allò més difusa i peculiar: eren devots ultracristians, creien fermament en la Segona Vinguda de Crist i la Verge Maria. Unes creences, per cert, que no els impedien arrasar qualsevol localitat que ocupaven. Avui en dia ja és un grup residual, però en l'apogeu de la guerra es calcula que l'LRA tenia entre 20.000 i 30.000 nens i nenes esclaves en el seu poder.

Torno a la pregunta del principi: per què Boko Haram genera aquesta repulsió universal i en canvi fa uns anys ningú no obria la boca contra infanticidis en massa? Un dels moments més desagradables de la meva vida el vaig viure en un campament de la Renamo. La guerra s'havia acabat, jo el visitava per motius professionals, però quan vaig començar a fer preguntes a unes noietes retingudes la situació es va fer més i més tensa. Sort en vaig tenir que, en ser l'únic blanc del campament, em van confondre amb un oficial sud-africà (!). Uns dies després, per cert, vaig poder veure una foto del líder de la Renamo, Afonso Dhlakama, al costat de l'aleshores primer secretari del PP, José María Aznar.

Les salvatjades del RUF i l'LRA van ser ignorades per la seva llunyania exòtica, i les de la Renamo i la Unita pel seu anticomunisme. (I el més absurd de tot era que tant la Renamo com la Unita, guerrilles de l'Àfrica negra, negríssima, estaven finançades pel règim racista de Sud-àfrica). De Jonas Savimbi, líder de la Unita i que hauria pogut obtenir el premi Nobel dels criminals de guerra, algú va dir que gràcies al seu talent estratègic estava a punt d'aconseguir "una victòria electritzant" i que era un "lluitador de la llibertat". Aquest algú va ser un president dels Estats Units, Ronald Reagan.

I això no és tot. El pitjor potser sigui que els exèrcits regulars africans, molt sovint, segueixen els mateixos patrons que les guerrilles contra les que lluiten. El 2008 un estudi militar signat per l'expert Robert L. Feldman es preguntava per què era tan difícil derrotar l'LRA. I concloïa que l'exèrcit ugandès patia greus deficiències, com per exemple que "molts dels seus soldats tenen quinze anys, i molts possiblement encara són més joves". A la Segona Guerra del Congo (1998-2003), en fi, hi van participar més de 30.000 nens soldats, distribuïts en els exèrcits dels vuit països involucrats en la lluita. I qui hagi llegit Jo vaig ser un nen soldat, de Lucien Badjoko i editat per La Campana, sabrà que molts exèrcits africans inclouen en la seva "logística" esclaves sexuals que "recluten" sobre el terreny. A la força, naturalment.

1-VI-14, Albert Sánchez Piñol, lavanguardia