Sochi 2014: tornem a la idiotesa de l’apoliticisme de les Olimpiades entre homofobia, patrioterismes...
No hauria de sorprendre ningú que els preparatius per als Jocs Olímpics d'hivern de Sotxi hagin resultat tremendament cars i farcits de corrupció. El cost de la construcció de pistes d'esquí, pistes de gel, camins, pavellons i estadis d'esports d'hivern en un resort subtropical del mar Negre ha estat de més de 50.000 milions de dòlars. Els crítics diuen que la meitat d'aquesta xifra ha estat robada o pagada com a suborns als companys del president Putin. Un crític, un empresari anomenat Valeri Morozov, afirma que els funcionaris de la mateixa oficina de Putin van exigir suborns per fer contractes. Després que li fessin saber que seria "ofegat en sang", Morozov va fugir del país.
Però què es pot esperar d'un país on les grans empreses, el crim organitzat i la política tan sovint coincideixen? Després hi ha la qüestió de les lleis del país organitzador, que poden fer que una competició esportiva internacional sembli indecorosa. Les lleis racials de l'Alemanya nazi vigien quan es van celebrar els Jocs de Berlín del 1936, així com els límits a la llibertat d'expressió a Pequín el 2008. Rússia ha adoptat una prohibició de la "propaganda homosexual", una llei patrocinada per Putin que és alhora absurda i tan flexible que podria ser utilitzada per detenir qualsevol persona.
Putin, obviant les objeccions dels seus crítics, ha assegurat al món que els atletes gais i els visitants dels Jocs estaran absolutament segurs, sempre que "deixin els nens tranquils". La presumpció és que els homosexuals són pedòfils de cor i que per estar fora de perill a Sotxi només han de controlar-se a si mateixos fins que tornin als seus països decadents. Rússia defensarà els valors tradicionals decents. L'alcalde de Sotxi, Anatoli Pakhómov, va dir a la BBC: "A la nostra ciutat no en tenim (d'homosexuals)". Aquest tipus d'intolerància, destinada a mobilitzar els sectors més ignorants de la societat russa darrere del president, hauria de provocar més protestes que les que hi ha hagut. Més de 50 atletes olímpics internacionals ja han manifestat públicament la seva oposició a la llei.
Però l'arrel dels problemes a Sotxi va molt més enllà de les pràctiques corruptes dels amics de Putin o la seva odiosa llei sobre propaganda homosexual. Una vegada i una altra -ja sigui al Brasil o a Qatar, que es prepara per al Mundial de futbol, en tots els Jocs Olímpics que s'han celebrat en societats opressives i autoritàries- es fa evident la mateixa contradicció. Malgrat que la FIFA o el COI insisteixen que estan al marge de la política, els seus grans esdeveniments són políticament explotats per tota mena de règims. Així, l'esport es converteix en política. I com més la FIFA i el COI prediquen la seva innocència política, millor per als règims que utilitzen esdeveniments esportius internacionals per a les seves pròpies finalitats.
Aquesta contradicció es remunta als inicis del moviment olímpic modern. El baró Pierre de Coubertin, sorprès per la derrota de França en una guerra desastrosa amb Prússia el 1871, inicialment va intentar recuperar l'orgull dels homes francesos encoratjant jocs organitzats. Després es va tornar més ambiciós, va ampliar la seva visió i va incloure-hi altres països.
Coubertin considerava que la pau i la fraternitat internacional es podrien aconseguir mitjançant la reactivació dels antics Jocs Olímpics grecs. Va insistir que els seus Jocs estarien per sobre de la política perquè la política divideix, mentre que l'objectiu dels Jocs seria reunir la gent. Charles Maurras, líder de la profundament reaccionària Action Française, va veure en els Jocs de Coubertin un complot liberal anglosaxó per soscavar el vigor racial i l'orgull nacional. Però aviat va canviar d'opinió, en assistir als primers Jocs, el 1896, i veure que els esports internacionals creaven una bona oportunitat per al xovinisme agressiu que tant defensava.
Per la seva banda, Coubertin va persistir en el seu somni de germandat apolítica. Karl Marx va descriure en una ocasió que ser apolític era una forma d'idiotesa. A l'antiga Grècia, els idiotés eren persones que només s'ocupaven dels assumptes privats i menyspreaven la vida política. Coubertin va fer pública la seva idiotesa.
I així, als 73 anys, un any abans de morir, un Coubertin malalt s'ho va compondre per gravar un discurs, transmès a l'estadi dels Jocs Olímpics de Berlín del 1936, sobre els ideals de la justícia i de la fraternitat. Mentrestant, Hitler i els seus sequaços estaven explotant els Jocs per elevar el prestigi del Reich nazi. Llavors, també, els atletes van ser dissuadits d'expressar les seves opinions. Les protestes contra el racisme nazi van ser sufocades amb conferències olímpiques sobre la naturalesa apolítica dels esports. Es van fer algunes concessions. Es van retirar discretament els senyals de prohibició als jueus d'accedir a llocs públics durant els Jocs. I alguns atletes jueus van ser discretament retirats dels equips nacionals.
Res no ha canviat des d'aleshores. Avui el Comitè Olímpic Internacional encara s'embolica amb la noble capa de la idiotesa olímpica apolítica, mentre Putin utilitza els Jocs per tractar d'afegir brillantor al seu cada vegada més autocràtic, i fallit, Estat rus. Sens dubte, els Jocs proporcionaran emocions als espectadors de tot el món. Però dediquem un pensament per als homosexuals i altres col·lectius sensibles que hauran de viure sota el Govern corrupte i cada vegada més despòtic de Putin un cop la festa s'hagi acabat.
6-II-14, Ian Buruma, prof. de Democracia, Derechos Humanos y Periodismo del Bard College, lavanguardia