les aventures del Lazarillo de Tormes al Canal de Panamà
Així, el punt fort de Sacyr per guanyar el concurs va ser incorporar al seu consorci un soci local, Constructora Urbana, SA (CUSA), una empresa propietat de la família del president de l'Autoritat del Canal que adjudicava les obres. Alberto Alemán Zubieta, president de l'ACP des que Panamà va recuperar la propietat del canal, havia estat l'anterior president de CUSA, que en el moment de guanyar el contracte estava presidida pel seu cosí Rogelio Alemán.
El contracte per ampliar el canal de Panamà, una de les obres d'enginyeria més importants que s'estan fent al món, va ser un dels èxits més grans que es va apuntar Luis del Rivero com a president de Sacyr. Pel seu import econòmic (3.118 milions de dòlars), però sobretot pel prestigi que li aportava quan es presentava a licitar altres obres de menor envergadura a tot el món. Aquesta setmana, tanmateix, tot just tres anys i mig després que el juliol del 2009 la seva oferta s'imposés a les que lideraven ACS i l'americana Bechtel, ha amenaçat de parar les obrar en 21 dies si l'Autoritat del Canal (ACP) no li reconeix un sobrecost d'obra del 50%. La crisi oberta amb el Govern panameny ha posat de manifest que l'aventura americana de Sacyr es basava en els mateixos fràgils pilars que van arrossegar la companyia a Espanya: un negoci amb un fort component clientelar, basat en el suport del Govern Zapatero i sostingut en l'endeutament, davant la seva baixa ràtio de fons propis.
L'ampliació del canal de Panamà va ser qualificada com el "contracte del segle": el Govern panameny el va treure a licitació el 2006 per 3.481 milions d'euros i el consorci que liderava Sacyr (48%), juntament amb la italiana Impregilo, la belga Jan de Nul i la panamenya CUSA va guanyar la licitació amb una oferta per 3.118 milions, inferior al preu de sortida estimat per l'Autoritat del Canal. L'oferta del Grup Units pel Canal (GUPC) va ser a més més de 1.000 milions de dòlars inferior a la del seu immediat competidor, el consorci americanojaponès liderat per Bechtel amb les japoneses Taisei i Mitsubishi (4.185 milions), i al consorci que formaven ACS, Acciona i FCC (5.981 milions). "El preu ofertat no dóna ni per posar el formigó" asseguraven els directius de Bechtel, segons els cables que l'ambaixada americana a Panamà enviava al seu Govern, que van ser filtrats per Wikileaks. Bechtel havia presentat una oferta que considerava molt ajustada i que tenia el suport de l'Administració Obama que volia recuperar la influència americana en el Canal, molt reduïda després d'haver estat tornat a Panamà el 1999.
Sacyr, no obstant això, confiava a repetir a Panamà el model de licitació habitual a Espanya en els grans concursos públics: assegurar-se la victòria oferint un preu ínfim (conegut al sector com a "baixa temerària") i negociar després un ajust a l'alça amb les autoritats locals, al·legant desviacions imprevistes de costos, aprofitant connexions personals, simpaties o entrant en altres vies que han omplert els jutjats espanyols d'investigacions per corrupció.
Així, el punt fort de Sacyr per guanyar el concurs va ser incorporar al seu consorci un soci local, Constructora Urbana, SA (CUSA), una empresa propietat de la família del president de l'Autoritat del Canal que adjudicava les obres. Alberto Alemán Zubieta, president de l'ACP des que Panamà va recuperar la propietat del canal, havia estat l'anterior president de CUSA, que en el moment de guanyar el contracte estava presidida pel seu cosí Rogelio Alemán.
El nou Govern panameny, no obstant això, va començar a témer "que l'administrador del canal podria haver empès la subhasta cap al consorci que inclou CUSA" va reconèixer el ministre d'afers exteriors i vicepresident del Govern, Juan Carlos Varela, a l'ambaixadora dels EUA i a una delegació de congressistes, segons els cables de Wikileaks a finals del 2009. "El projecte d'ampliació del canal és un desastre. En dos o tres anys resultarà evident que tot això ha estat un error", assegurava.
Malgrat que l'Administració del Canal no es cansava d'informar de com de bé anaven les obres (el 2010, en una visita de periodistes espanyols, van arribar a assegurar que acabarien abans del termini previst) el Govern panameny finalment va rellevar Alemán el 2012. El seu successor, Jorge Luis Quijano, no va ser tan complaent: tot i que es va avenir a endarrerir el termini de lliurament, de febrer del 2014 fixat inicialment a juny del 2015, sense les penalitzacions econòmiques previstes al contracte, no va acceptar les reclamacions econòmiques de desviacions de costos sol·licitades pel GUPC (el 2012 va reclamar 580 milions de dòlars de desviació, i el 2013 800 milions més) i va remetre el consorci als mecanismes d'arbitratge fixats al contracte: una junta de resolució de conflictes (un tribunal d'arbitratge local, conegut com a DAB) i en última instància a un tribunal arbitral a Miami. Sacyr, que havia reclamat la desviació del 2012 al DAB, ha retirat aquesta reclamació per negociar la desviació total de l'obra, de 1.600 milions de dòlars.
Luis del Rivero es va imposar com a objectiu guanyar tant sí com no el contracte del canal en un moment en què es dubtava fins i tot de la supervivència de Sacyr: havia fracassat estrepitosament en el seu assalt al BBVA; el Govern italià acabava d'anul·lar un altre projecte estrella que liderava, el pont sobre l'estret de Messina; estava encallat en els seus intents de controlar la constructora francesa Eiffage i la petroliera Repsol, i tenia dures negociacions amb la banca per renegociar el seu deute.
Sacyr va assumir aquests reptes comptant amb el suport, sovint molt actiu, del govern de Zapatero. El ministre de Foment, José Blanco, va assegurar després de l'adjudicació que el contracte de Panamà enorgullia el país. I el mateix executiu l'havia convertit en un assumpte d'Estat i va fer gestions per facilitar el seu bon terme: va convidar a Espanya el nou president, Ricardo Martinelli, que es va reunir a Madrid amb el Rei, amb el president Zapatero, i amb el president de Seopán, David Taguas. El govern va anar més enllà de la diplomàcia i a través de Cesce, la companyia d'assegurances a l'exportació, va avalar 350 milions d'euros de la fiança de 600 milions que Panamà exigia al consorci per garantir el bon final de les obres.
El projecte de Panamà mostra també l'extrema debilitat financera de l'operativa de Sacyr: la constructora va explicar en el seu moment a la CNMV que l'obra havia d'aportar-li un benefici operatiu del 6% (uns 70 milions d'euros, tenint en compte la seva participació en el consorci). Un marge que no li permetia assumir una desviació de costos com la que ara reclama. La firma, a més, obté prop del 14% de la seva facturació del projecte del canal, tot i que en aquesta xifra, segons ha reconegut la CNMV, hi ha inclòs els sobrecostos que reclama a Panamà malgrat que el seu Govern mai no els ha acceptat.
5-I-14, R. Salvador, lavanguardia