"Boges per avortar", Clara Sanchis

Suposem que els creadors de l'avantprojecte anomenat "llei de protecció de la vida del concebut i dels drets de la dona embarassada" -ni més ni menys- s'han parat a pensar en les seves conseqüències reals. Què passarà si finalment s'aprova? Hi ha cap raó per creure que es reduirà el nombre d'avortaments, considerant les dades d'experiències anteriors i la nul·la incidència del projecte en les causes que provoquen embarassos no desitjats? Podem imaginar només una petita part de les dones que avui interrompen el seu embaràs continuant endavant amb una maternitat no desitjada -visió esborronadora-, forçades per motius ideològics i religiosos d'altres persones? No. Sabem que la dona que ha decidit avortar ho farà. Com sempre. I en què consistirà, doncs, la diferència? En els diners. Com abans. Ses senyories deuen saber que les dones que puguin pagar-se el viatge a Londres avortaran en bones condicions. Mentre que les dones que no tinguin prou diners hauran d'enfrontar-se a un suplici que només farà augmentar el seu patiment. Això és tot el que el Govern aconseguirà amb aquesta vella nova llei. La cirereta, potser, de la seva política de desigualtat.

Aclarida aquesta separació per classes, salvada la voluntat de les dones amb diners, és de suposar que ja deuen haver pensat el que els passarà a les altres. D'una banda, tenim les que interrompran la gestació de forma clandestina i insegura. De l'altra, les que no hagin estat violades ni tinguin cap problema del fetus incompatible amb la seva vida -que són la majoria- i vulguin avortar legalment. I què faran? Provar de demostrar un "greu perill per a la seva salut física o psíquica". Com? Fent-se passar per boges. Com abans. Hauran de participar en un joc grotesc i denigrant que les seves senyories ens imposen per llei. Però ara hauran de convèncer dos experts de la seva fragilitat mental, en comptes d'actuar segons el dictat de la seva raó, capacitat que se'ns nega en aquest intent esgarrifós de fer-nos tornar a un passat tenebrós. Aquest lloc -pel qual hem viatjat al llarg dels segles- on les dones, éssers incomplets, no som propietàries dels nostres actes. De les nostres creences, del nostre pensament. On tampoc el nostre cos no és exactament nostre. El retorn al malson d'aquesta minoria d'edat perpètua de la qual amb prou feines començàvem a sortir. Una privació de llibertat, en el sentit més profund de la paraula, insuportable. Però plou sobre mullat. Sabem de què ens estan parlant: una cambra fosca a la qual no volem tornar ni boges. No ho farem. Encara que hàgim de ballar un tango, embarassades, al damunt de la taula d'algun expert per determinar.

3-I-14, Clara Sanchis, lavanguardia