el missatge exemplar del Ministre, antidemòcrata i lliberticida, Cristóbal Montoro
Hi ha frases que diuen tant com llibres sencers. L’altre dia el ministre d’Hisenda en va deixar anar una d’antologia, en atribuir la cadena de destitucions i de dimissions a l’administració fiscal al fet que la unitat de grans contribuents de l’Agència Tributària estava plena de socialistes.
És una explicació que diu molt més que el que el senyor ministre pretenia dir. Moltíssim més. Passem per alt el fet que la majoria dels càrrecs destituïts durant les últimes setmanes van ser nomenats pel Govern actual. Deixem de banda, també, que l’origen del problema és la destitució d’una inspectora que es veu que havia rebutjat un recurs contra una sanció imposada a una companyia multinacional. Probablement, es tracta d’un assumpte més complex que no sembla. Oblidem les discrepàncies dels destituïts o dimitits amb la direcció de l’agència.
Concentrem-nos en les paraules del senyor ministre. Cristóbal Montoro no va poder ser més eloqüent. Les destitucions, es veu, estaven justificades perquè els destituïts eren socialistes. És una explicació que revela tota la seva concepció de l’Estat. Els destituïts no tenien categoria de secretari d’Estat, ni de subsecretari. Un d’ells tenia categoria de director general, un altre de subdirector, i la resta ni això. Són simplement uns inspectors d’Hisenda –és a dir, uns funcionaris– que ocupaven càrrecs de responsabilitat tècnica perquè se suposa que eren prou competents per ocupar-los. Però al parer del senyor ministre els faltava un requisit imprescindible: l’afinitat política. Eren socialistes! Ho va dir com podia haver dit: “Eren protestants!” O: “No anaven a missa!”
La pregunta que ens ve al cap immediatament és: ¿què passa, no es pot ser inspector d’Hisenda i votar a l’oposició? ¿Cal ser ideològicament afí al partit que governa? Segons el senyor ministre es veu que sí, almenys per tal de tenir un càrrec d’una mínima responsabilitat. Segons el senyor ministre, per inspeccionar els grans contribuents no basta haver passat per la universitat, haver guanyat unes oposicions al cos d’inspectors d’Hisenda i haver arribat al càrrec per mèrits professionals. A més –o sobretot– cal ser afí a les idees del Govern.
La qüestió té una certa gravetat, perquè Cristóbal Montoro no només és ministre d’Hisenda, sinó també d’Administracions Públiques, i com a tal és el ministre responsable de l’administració de l’Estat. Això exigeix que prestem una atenció especial a les seves paraules. ¿És aquesta de debò la seva concepció de l’administració? ¿És veritat que, al seu parer, un inspector d’Hisenda que ocupa un càrrec d’una certa responsabilitat tècnica no pot ser simpatitzant de l’oposició? I si en comptes d’inspector d’Hisenda és bomber, posem per cas, ¿tampoc no pot dirigir una unitat? I per ser director d’institut, ¿també cal ser afí? ¿I per ser director dels serveis de meteorologia? ¿I per dirigir el departament d’urologia d’un hospital públic?
Em costa creure que el ministre volgués dir el que va dir. De les seves paraules –de les que s’ha mig desdit, sense la claredat necessària– hem de deduir que la resposta a aquestes preguntes és que no, que els responsables d’aquests serveis han de ser afins al partit que governa. El senyor ministre, pel que es veu, creu que la qualitat determinant per ocupar un càrrec de pes a l’administració –un càrrec tècnic– no és la capacitat professional sinó l’afinitat política. Per entendre’ns: el senyor ministre no creu que hi hagi d’haver una única jerarquia a l’administració, una jerarquia competent, ben preparada i capaç de servir el govern sigui quin sigui el seu color polític, sinó que creu que n’hi ha d’haver dues, una de conservadora i una altra progressista. Creu que el funcionari que simpatitza personalment amb els uns està inhabilitat per ocupar càrrecs de responsabilitat tècnica –no política, alerta– amb els altres.
Caldria preguntar al ministre quantes persones creu que han de canviar, en un ministeri, quan hi ha eleccions i canvia el partit que governa. ¿Els secretaris d’Estat? ¿El sotssecretari? ¿Tots els directors generals? ¿Els subdirectors, també? ¿Els caps d’unitat? ¿Els uixers?
Repeteixo: em costa creure que volgués dir el que va dir. Amb aquesta concepció, Montoro ens transporta a l’època de Cánovas i Sagasta, quan cada cop que canviava el govern canviaven tots els funcionaris i Madrid s’omplia de cesantes. Ens porta a l’època anterior a l’estatut Maura de 1918, que va posar fi a aquest estat de coses –descrit magistralment per Pérez Galdós– i va crear una administració professional i independent. De passada, per allò que el lladre es pensa que tots roben, el ministre Montoro es projecta –com es diu en l’argot de la psicologia– i ens dóna a entendre que si ell fos inspector d’Hisenda sota un govern socialista es dedicaria a fer la traveta als superiors perquè guanyessin aviat els seus. Un missatge exemplar, vaja.
14-XII-13, Carles Casajuana, lavanguardia