República Centreafricana: un altre col·lapse d’Estat entre el terror i la barbarie
Womboni Yvette havia demanat als seus fills que volessin. Els aconsellava que correguessin amb totes les forces si tenien por. A dos d’ells els va enxampar la mort abans que ho poguessin aprendre. La setmana passada, un paio uniformat va irrompre a casa seva, a Bouca, al centre de la República Centreafricana, i va calar foc a la teulada. Dos fills de Womboni, de 5 i 7 anys, van morir calcinats. Com que l’horror necessita les paraules justes per fer-se entendre, Womboni abaixa la mirada i arrenca un fil de veu que és un plor: “Els havia dit que correguessin si sentien trets, però es van quedar a l’habitació. Van intentar escapar-se, però no els van deixar sortir. Els van tancar i ho van cremar tot amb ells dins. També van matar la meva germana”.
A la veïna, que no va aconseguir refugiar-se a temps al bosc com sí que ho va fer Womboni, la van atrapar uns metres més enllà. Els atacants tampoc no van gastar bales amb ella. “La van degollar com es degolla les cabres –diu–, li van agafar el cap i zzzit”. A una distància prudencial, Hyacinthe Bokolo para atenció. Demana “s’il vous plaît” d’explicar el que va viure. Des d’unes bardisses, va veure com tallaven la mà al veí, que es va regirar malferit i va poder fugir al bosc. No l’ha tornat a veure més.
L’espiral de violència i impunitat que dessagna des de fa mesos el país centreafricà ha portat el país al col·lapse. Al març, la coalició de diversos grups rebels del nord, els Seleka –aliança en llengua sango–, va prendre el poder per la força, amb ajuda de mercenaris del Txad i el Sudan, i va convertir l’excolònia francesa en un malson. Van cobrar la victòria amb el pillatge de sud a nord. Amb un únic idioma: la violència i els assassinats de civils a trets o a cop de matxet. A tot just 90 quilòmetres de la carretera entre Batangafo i Bouca hi ha desenes de llogarrets arrasats. En molts no s’hi veu ni una ànima: la majoria han fugit al bosc, on malviuen sense aigua potable i a mercè de malalties i infeccions. Hi ha desenes de milers de persones escampades pels camps.
A les carreteres de l’interior del país, qualsevol motor de cotxe desencadena el pànic. Quan els habitants de la zona senten un cotxe que s’acosta pensen que és un vehicle de Seleka i fugen espaordits deixant un rastre de roba oblidada. Cal esperar uns minuts perquè, després d’observar-nos des de la distància, comencin a deixar els amagatalls i s’acostin a parlar. En Patrick s’acosta a una clínica mòbil de Metges Sense Fronteres, l’única oenagé que no ha marxat de la zona, perquè vol explicar el seu patiment. Encara té la por al cos i demana que li canviem el nom. “Van arribar enfilats dalt de camionetes i van començar a disparar des dels cotxes. Van matar una dona. Els altres vam fugir i van robar les nostres cabres i tot el que teníem”, diu.
Bouca és l’últim escenari de la barbàrie. És gairebé una ciutat fantasma. Dels seus 27.000 habitants, amb prou feines en queden tres mil. Des de fa una setmana, 2.500 d’ells viuen amuntegats al pati d’una missió catòlica dirigida per una monja italiana. El desplegament de soldats de la Fomac (Força Militar de l’Àfrica Central) ha reduït la tensió, però els que encara tenen casa, tenen por de tornar-hi.
Bouca és també l’advertència que el conflicte pot convertir-se en un perillós xoc de religions malgrat que musulmans i cristians han viscut en pau a la zona durant decennis. Els Seleka, dissolts sobre el paper al setembre per l’autoproclamat president Djotodia, són musulmans –no extremistes– en un país amb el 80% de població cristiana.
Farts dels abusos dels exrebels, la majoria cristiana s’ha organitzat en grups d’autodefensa anomenats antibalaka (antimatxet). L’origen és a les antigues bandes de protecció dels cultius davant l’arribada dels ramaders musulmans del nord, a qui consideraven estrangers i amb qui es disputaven el control de pous i terres. En moltes ocasions es tracta de subjectes amb arcs i fletxes, matxets o escopetes de caça fetes a mà. En d’altres, de persones mogudes per l’odi i amb el més que probable suport d’exsoldats partidaris de Bozizè, el president deposat al cop de març. I assassins també.
A les cinc del matí del 9 de setembre, un centenar d’antibalaka va arrasar el barri musulmà de Bouca i va matar mig centenar de musulmans. Zenaiba Marthe va perdre el marit en l’atac: “Els atacants cridaven ‘avanceu, avanceu!’. Van disparar tres trets al meu marit i el van rematar amb matxets. A mi em van disparar, però no em van tocar i em vaig poder escapar”. Després de l’atac, la reacció de la comunitat musulmana, amb Seleka al capdavant, va ser arrasar el barri cristià. Sense pietat. Avui hi ha 675 cases cremades a Bouca.
Des de fa dies, diversos organismes internacionals adverteixen d’una atmosfera similar a la dels mesos previs al genocidi de Ruanda el 1994. El conflicte s’ha enquistat en una allau de cops entre comunitats amb l’odi i la set de venjança com a benzina.
A Bouca, la comunitat musulmana s’ha replegat a tot just un carrer, a prop del campament de l’exèrcit, ple d’exmembres de Seleka. Quan cau la nit, només se sent el murmuri dels més de dos mil refugiats, tots cristians, al pati de l’església. Just a l’altre costat de la ciutat.
30-XI-13, X Aldekoa, lavanguardia
Els sis homes salten del tot terreny amb pales, pics i el gest de qui ha fet el mateix cent vegades. Són poc més de les sis del matí i els rajos de sol es colen entre les branques dels arbres. Darrere d’uns arbustos, als afores de la ciutat de Bouca, hi ha els dos cadàvers que venim a buscar. Un té un forat de bala al clatell i a l’altre li han tallat el coll. “Al de la samarreta amb el número sis el van degollar”, subratlla en Jean Paul com si calgués. Però no cal. Tots porten un mocador a la boca per suportar la fetor, caven ràpidament per torns i en menys d’una hora només queda una muntanya de terra fresca. Tant si és un com un grup, tots els cadàvers són enterrats junts. –Resareu alguna cosa? –No.
Un d’ells col·loca l’ampolla, ja buida, del clor que han abocat sobre els cadàvers damunt de la tomba per avisar que hi ha algú enterrat i marxem d’allà.
La mort i la impunitat regnen a la República Centreafricana. Diversos testimonis –no queda ni una ànima al poble perquè tots han fugit a la ciutat o s’han amagat al bosc– asseguraran en veu baixa que tots dos eren presoners de l’exèrcit, que té diversos membres a les seves files de l’ex-Seleka, la coalició de grups rebels que va prendre el poder per la força el març passat. Van ser executats i abandonats fa una setmana. Els dos cossos, plens de larves i cucs, són només dues gotes de l’onada de fatxenderia que està apunyalant el poble centreafricà.
“En els últims set mesos hem enterrat 123 cristians i 38 musulmans”, diu en Jean Paul, fent una distinció perillosa. “Alguns –afegeix– tenen ferides de bala i matxet, d’altres estan carbonitzats. Hi ha nens i dones, de tot”.
Les fonts oficials parlen de més de mil morts a tot el país. En realitat és impossible saberne la xifra real. Un veí va explicar a aquest periodista com els soldats van matar sis civils i van tirar-ne els cossos a un pou proper. Altres vegades s’utilitzen latrines per fer desaparèixer cadàvers incòmodes. Però la majoria de les vegades es deixen tirats amb indiferència entre la brossa. “Des que la Fumca (Força Multinacional de l’Àfrica Central) va arribar fa una setmana a Bouca per posar pau, apareixen més degollats al bosc. Assassinen sense fer soroll perquè no vinguin a dir-los res”, assegura un veí.
El col·lapse del país ha desencadenat la barbàrie. Milícies descontrolades d’ex-Seleka o aquells que ara formen part de l’exèrcit campen al seu aire. I actuen sense regles. Els veïns, massa espantats per permetre publicar els seus noms, denuncien casos de ferits arrencats d’ambulàncies per ser executats a l’acte o d’assassinats de pacients quan es trobaven recuperant-se en un llit de l’hospital del poble.
La guerra mata de diverses maneres, a més. Més enllà dels 61.000 refugiats al Txad, el Camerun o els dos Congos, hi ha 400.000 desplaçats que s’agrupen en campaments i diversos milers que han fugit a la desbandada cap al bosc. Els casos de malària han augmentat un 30% i set de cada deu malalts del VIH o tuberculosi ha abandonat el tractament. Una mossegada de serp o una petita ferida al bosc pot ser una sentència de mort si s’infecta. I sol infectar-se.
La batalla pel poder, lluny de donar aparences d’acabar, s’escaira cada vegada més. Els Seleka són una coalició de forces rebels originàries del nord i musulmanes, amb txadians i sudanesos a les seves files. Molts parlen àrab i no saben francès. La seva arribada al poder significa que, en un país amb el 80% de població cristiana, governa la minoria musulmana. I tenen enemics. Els fan front els antibalaka (antimatxet), grups d’autodefensa formats per camperols amb armes molt precàries –fins i tot arcs i fletxes–, entre els quals s’han integrat exmilitars fidels a l’expresident Bozizé. Encara que es tracta moltes vegades de resistència armada ciutadana, també han comès crims contra civils musulmans.
A les set del matí, l’Albert ens surt al pas i ens demana que l’escoltem. Han trobat un altre cadàver i l’enterraran. La víctima és un camperol de 30 anys que vivia amb la seva mare, i que tots coneixien al poble. Va ser acusat de traïdor pels antibalaka després de vendre de menjar als musulmans. L’han degollat. Ahir el seu cos es podria al sol a dos quilòmetres de l’església.
Totes són víctimes d’una guerra d’entranyes antigues: tu mors, jo visc.
Ni tan sols no és pels recursos. Encara que les mines de diamants van finançar alguns rebels del nord durant la rebel·lió i hi ha reserves de petroli a la frontera amb el Txad, el control dels recursos no és al centre de la partida. La República Centreafricana és un país pobre sense fonaments de govern: per evitar un cop d’Estat –la història del país n’està trufada– l’expresident François Bozizé va debilitar l’exèrcit, que després va ser incapaç d’aturar la revolta de guerrilles assedegades de pillatge, que ara estan al comandament. Després de mesos d’abusos, l’odi a l’altre i la set de revenja estan darrere de moltes morts.
I quan regna la rancúnia, no hi ha moviment militar més efectiu per dividir entre nosaltres i ells. Entre musulmans i cristians. Encara que les dues comunitats han viscut en pau durant decennis, la desconfiança mútua és la primera bufada del tornado de mort que travessa el país. I l’odi cala: en una setmana, ni un sol entrevistat va admetre que l’altra comunitat també patís. Ells. Nosaltres.
2-XII-13, X Aldekoa, lavanguardia