enorme i etern pes polític del lobby anomenat Conferencia Episcopal Española

     El Partit Socialista Obrer Espanyol, fidel a la seva tradició, es refugia en el cau de l'anticlericalisme quan fa fred a l'oposició i l'hivern s'allarga. Anticlericalisme amb poques calories. Ho matiso, no fos cas que algú pensés que estem a punt de veure cremar convents. El PSOE coix, astut i demoscòpic d'Alfredo Pérez Rubalcaba torna a un anticlericalisme de baixa intensitat per donar una capa d'esmalt al seu retòric gir a l'esquerra. Pintura d'abans. Un esmalt molt historiat. I d'aquí a tres anys, després de les eleccions, ja veurem què passa.

El partit que ha ajudat de manera decisiva al sosteniment i equilibri econòmic de l'Església catòlica a Espanya amb la substancial millora del percentatge voluntari de l'impost sobre la renda -del 0,3% al 0,7%, decisió del govern Zapatero l'any 2005-, proposa ara denunciar el mal anomenat concordat, els quatre acords Espanya-Santa Seu, firmats el gener del 1979, aviat farà 35 anys, en plena transició.

Quatre acords i dos annexos (afers jurídics, cultura i ensenyament, presència religiosa a les forces armades i afers econòmics), que garantien al catolicisme un marc influent en l'Espanya democràtica, lluny -lluny, però no a una infinita distància- del concordat nacionalcatòlic del 1953. Un capolavoro del cardenal francès Jean-Marie Villot, secretari d'Estat de Pau VI i home pont amb el pontificat de Joan Pau II. A l'altre costat de la taula, el ministre d'Afers Exteriors Marcelino Oreja Aguirre, fill d'una família tradicionalista de Mondragón, pare assassinat al País Basc durant la revolta sindical del 1934, diplomàtic, franquista transitiu, tàcit, democristià d'UCD i hàbil amb els jocs de mans.

Primera paradoxa: el PSOE revifa l'anticlericalisme - ni que sigui de manera tènue o el·líptica- en el moment de més popularitat del papa Francesc, convertit en menys d'un any en l'home de moda del sistema mediàtic internacional. "La veu del canvi ja no és Obama, és Francesc", sentenciava fa uns dies el diari laborista anglès The Guardian. Iconografia progressista. Venerat des del 2005 com si fos un nou sant Martí de Porres, el president que semblava redemptor ara es troba entrampat pel fabulós espionatge electrònic de l'NSA. Obama, en definitiva, ha esdevingut emperador. L'Emperador. No hi hauria d'haver sorpresa: és el càrrec per al qual objectivament va ser elegit.

Jorge Mario Bergoglio sembla indòmit, però no és ingenu. El Papa jesuïta intenta connectar amb els nous corrents del món i extreure d'aquesta complicitat la força i la protecció necessàries per a portar a terme canvis estructurals en l'hermètic govern de l'Església catòlica. La societat està captant aquest esforç reformista i li agrada. El nou Papa, agrada.

I en aquest moment, precisament en aquest moment, el PSOE llança el seu missatge anticlerical. Un missatge amb lletra petita, ja que la resolució aprovada per la conferència socialista planteja negociar uns nous acords, en substitució dels actuals. Enginyeria programàtica de Ramón Jáuregui, el socialista basc que en temps de Zapatero va advertir al PSOE contra una excessiva col·lisió amb l'Església. Creacions Jáuregui. l'home més intel·ligent de l'equip de Rubalcaba. Un anticlericalisme desmuntable, reversible i de baixa intensitat. A Roma hauran captat el missatge.

Segona paradoxa, encara més significativa que la primera: el missatge del PSOE contra els acords Espanya-Santa Seu arriba just en el moment en què comença el cicle de canvis a l'Església espanyola. Per ordre d'aparició a l'escenari, els canvis segurament seran els següents: relleu a la secretaria de la Conferència Episcopal; relleu en els arquebisbats de Madrid i Barcelona -probablement, primer Madrid i després Barcelona- i canvi, el març de l'any vinent, en la presidència de l'episcopat.

Conclou, a càmera lenta, el potent mandat del cardenal Antonio María Rouco Varela. Un catolicisme doctrinal i canònic, centralitzat a Madrid, amb forts ancoratges en el poder i una rotunda vocació política, primer mitjançant la Cope incendiària, ara amb la 13TV obsessionada amb Catalunya. Rouco té un finíssim instint polític i una voluntat de poder veritablement nietzschiana. Des de fa més de deu anys, operen a Madrid uns homes del cardenal que sacsegen diàriament l'opinió pública i li recorden al Partit Popular que un dia se li pot incendiar tota l'ala dreta.

Demà comença el plenari de la Conferència Episcopal, per procedir, entre altres qüestions, al relleu del seu secretari. El bisbe auxiliar de Madrid, Juan Antonio Martínez Camino, principal home de confiança de Rouco, conclou un mandat de deu anys. Hi ha moviment entre bastidors. L'elecció d'una dona per ocupar aquest càrrec seria el primer gest franciscà de l'episcopat espanyol. Un nom que convé anotar a la llibreta: María Encarnación González Rodríguez, teresiana, doctora en Història Moderna i llicenciada en Dret Canònic, fins fa unes setmanes directora de l'Oficina per a les Causes dels Sants de la Conferència Episcopal. Acaba de ser destituïda d'aquest càrrec a instàncies de Martínez Camino, a causa d'algunes desavinences derivades de la cerimònia de beatificació de cinc-cents sacerdots, religiosos i seglars catòlics assassinats durant la Guerra Civil, celebrada a Tarragona a començaments d'octubre.

Material sensible. Una cerimònia delicada, davant la qual el mateix Papa va passar de puntetes. El nucli dirigent de Madrid volia un acte més massiu, més contundent, més visible i menys tamisat pel pactisme català, en aquest cas representat per l'arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol. La fulminant destitució de María Encarnación González en vigílies del relleu a la secretaria parla per si sola. El seu nom probablement figurarà en la terna que la comissió permanent presentarà dimarts al ple. En aquesta mateixa terna hi pot ser el bisbe de Guadix, Ginés García Beltrán. Un candidat continuista i teòricament afí a Rouco podria ser el bisbe auxiliar de Getafe, José Rico Pavés. I una candidatura de síntesi podria venir representada pel sacerdot i periodista José María Gil Tamayo, home ben relacionat a Roma.

Està en discussió un càrrec d'alt perfil executiu, associat a la imatge pública de l'Església. Un càrrec de gran contingut polític: Martínez Camino ha negociat directament amb el ministre José Ignacio Wert importants continguts de la nova llei educativa.

Aquesta propera setmana comença, per tant, el primer cicle de canvis a l'Església espanyola sota el pontificat de Francesc, el Papa que està destronant Obama. segons la premsa anglosaxona. Jorge Mario Bergoglio coneix Espanya, s'interessa per Espanya, té bons informants espanyols, començant pels seus germans de la Companyia de Jesús, coneix l'episcopat i té notícia de les complexes relacions entre poder polític i Església catòlica al solar hispànic. A l'esquerra i a la dreta.

A l'esquerra, aquest gir probablement més retòric que profund del PSOE. Un tacticisme que s'acaba de carregar el paper mediador que intentava exercir un petit corrent titulat Cristians Socialistes, que encapçala el militant biscaí Carlos García de Andoaín. Jáuregui n'era el protector, però aquesta vegada els ha deixat a l'estacada.

Relacions complexes, també per la banda dreta. Gairebé dos anys després de la seva elecció com a president del Govern espanyol, Mariano Rajoy encara no ha rebut a la Moncloa el cardenal Rouco, que la primavera del 2008, en la fase àlgida de la Cope bel·ligerant, es va alinear amb la fronda madrilenya que va intentar, sense èxit, la defenestració del marianisme maricomplejines. El polític de Pontevedra va demanar neutralitat al cardenal nascut a Villalba (Lugo) i no la va obtenir.

Fa mesos que el papa Francesc recull opinions sobre els canvis que ha d'emprendre a Espanya -assenyalen fonts solvents-. Escolta opinions i voldria un episcopat espanyol més pròxim a la societat i una mica més allunyat de la brega política. Noms que es perfilen per a Madrid. Tres. Carlos Osoro, arquebisbe de València, un home de marcada voluntat integradora. Ricardo Blázquez, arquebisbe de Valladolid i exbisbe de Bilbao, que Rouco va apartar per optar a un segon mandat al capdavant de la Conferència Episcopal. I sobre un fons romà, el cardenal Antonio Cañizares -clarament distanciat de Rouco des de fa uns anys-, avui membre de la cúria vaticana: conservador, profundament espanyol, políticament dúctil, ben comunicat amb Rajoy i amb prou vies de diàleg amb el PSOE.

El relleu a Barcelona vindria després. Els dos canvis al mateix temps tindrien massa voltatge polític i aquest és un missatge que el Papa no desitja en l'actual moment. Barcelona -Catalunya, per tant- serà enfocada de manera específica. Un afer delicat, sobre el qual el Papa també demana informació.

A la taula de Francesc arribarà amb tota seguretat el segon volum de memòries de José María Aznar, El compromiso del poder, llibre que conté informació molt valuosa sobre els moviments i maniobres que van acompanyar la jubilació de Ricard Maria Carles a Barcelona.

Aznar explica les gestions que va fer el seu govern a Roma -l'ambaixada davant la Santa Seu l'ocupava en aquell moment Carlos Abella- per impedir que el successor de Carles fos català. Diu Aznar: "El meu Govern va insistir a la Santa Seu sobre l'error de cedir a la pressió de les diòcesis catalanes per nomenar a un substitut de perfil nacionalista i en la conveniència d'atenir-se al principi d'universalitat que feia possible i recomanable un nomenament diferent, com passava en altres llocs del món". Efectivament en la terna enviada a Roma per la nunciatura a Madrid, hi havia el nom de Manuel Ureña, actual arquebisbe de Saragossa, llavors al capdavant de la diòcesi de Cartagena-Murcia. El Vaticà va posposar el relleu fins després de les eleccions generals del 2004 i va acabar nomenant Lluís Martínez Sistach, un accentuat nacionalista català, segons Aznar. El memorialista responsabilitza d'aquesta decisió el llavors prefecte de la Congregació per als Bisbes, cardenal Giovanni Battista Re, un home del nord d'Itàlia.

17-XI-13, Enric Juliana, lavanguardia