"Amor i matrimoni", Luis Racionero

En el casament s’inverteixen els papers: la núvia va de blanc i l’espòs de negre; de fet, el blanc és un color solar i hauria de correspondre al masculí, mentre que el negre és el color de la nit i ombrívol, i s’hauria d’associar amb l’etern femení, com els vestits de la Reina de laNit de l’òpera de Mozart. Hi ha una notable asimetria entre la dona i l’home quant a aspecte exterior i ornamentació, asimetria que no es dóna en altres espècies animals, on el mascle és tan aparatós i vistós com la femella, i moltes vegades la supera. Entre els humans, la regla general és que l’home sembli una eruga desvalguda i cendrosa al costat de la dona, papallonejant i virolada.

És el que passa als casaments. Qui hagi estat nuvi alguna vegada deu haver sentit, suposo, aquesta sensació que no hi pinta gaire res, que és un alfil en un joc en què la reina absoluta és la núvia. En la civilització occidental s’esdevé un fet sociològic fonamental que gairebé assoleix rivets religiosos: és la devoció de l’home cap a la dona, una mica més general que la mateixa devoció del marit per l’esposa. D’on prové aquesta religió de la dona que no és organitzada com a església, però que avança al seu costat en les conviccions més profundes de la societat?

Al principi hi havia el matriarcat, del qual queden reminiscències considerables als pobles de laMediterrània: la devoció a laMare deDéu, les processons, les catifes de flors, les imatges de laMare de Déu amb el nen, els símbols lunars. Aquest és el substrat de la societat mediterrània, on té tanta importància el binomi mare-fill, molt més representat en l’art religiós que la parella mullermarit (vegeu el llibre de Johann Jakob Bachofen DasMutterrecht). Després de milers d’anys de societat matriarcal, s’instaura el patriarcat cap a l’any 1200 abans de Jesucrist ambla invasió dels pastors nòmades aris que ocupen l’Índia, l’Orient Mitjà, Grècia i Itàlia, on funden Atenes i Roma a sobre del substrat matriarcal prehistòric. Quan entren a Itàlia són tan nòmades que no tenen ni dones, de manera que les han de robar als sabins en aquest acte de rapinya col·lectiva, una espècie de pirateria i violació en massa a partir de la qual es va fundar Roma. Amb els aris es canvia la religió de l’etern femení i laGran DeessaMare per un panteó patriarcal de déus masculins i guerrers.

Cada cultura ha encarrilat d’una manera original la transició del desig sexual a l’amor; aquesta formulació ha tingut diverses manifestacions al llarg dels segles, i per això no és assimilable al concepte i a les formes d’allò que avui es diu amor a Occident. L’amor a Occident va ser inventat per una fusió d’elements cèltics que van venir del nord, que conflueixen en el medi econòmic i cultural idoni d’Occitània i van germinar al món dels trobadors i les corts d’amor de Catalunya-Llenguadoc del segle XII.

Però i l’amor entre els antics, Ovidi, l’amor platònic? Que no existia l’amor aGrècia i Roma? No en la forma actual. El pas del desig a l’amor és, a Ovidi, una cacera; a Plató, una exaltació a la visió intel·lectual. Tant en l’un com en l’altre, el sexe no s’involucra en el pensament, sinó que es deixa en el pla físic, dins de l’agradable desimboltura amb què els antics ordenaven les relacions entre sexes. És, en tot cas, a Gilgamesh, l’epopeia sumèria anterior a la Bíblia, on apareix el tema de l’obsessió mental amorosa, unida –curiosament– al tema cèltic del passeig per l’amor i lamort.

El precedent prehistòric de l’amor actual, la fórmula artificial per la qual els homes primitius van passar del desig a l’amor, eren els ritus màgics de comunió intersexual, com l’intercanvi de cors, l’eco de la qual trobem a la llegenda del cor del trobador Guillem de Cabestany, devorat per la seva dama, i al son de Dant a La vita nuova.

A partir de l’instint depredador que es fa palès a Ovidi, matisat per l’idealisme platònic de Diotima, units tots dos pel vincle que suposa l’emocionalisme reflectit en el poema de Gilgamesh, nascut del rerefons màgic de la prehistòria, s’arriba a la refosa de tots aquests aspectes en una síntesi nova que cristal·litza a Andalusia cap a l’any 900, per l’aportació del sufisme musulmà i els costums cortesans que van arribar de Bagdad. D’allà passarà a Occitània, on, en enriquir-se amb la tradició cèltica dels bards, donarà lloc a l’eclosió del món dels trobadors, per passar més tard, després del genocidi càtar, a Itàlia, on l’escola de Dant hi donarà la forma definitiva amb què s’ha incorporat a la cultura occidental.

Hi ha en aquella època dues classes d’amor a Occident: l’amor cortès i el cavalleresc; l’un és conreat pels trobadors, l’altre pels cavallers errants. La cavalleria és un ideal ètic i estètic; d’una banda, la pietat religiosa amb un caire de virtut compassiva, de fidelitat a la dama i a la religió; d’altra banda, un component estètic de fantasia heroica i sentiment romàntic, l’apoteosi del qual, per reducció a l’absurd, és Don Quixot.

El romanticisme, que va ser un renaixement dels ideals del cristianisme i la cavalleria, havia d’enaltir inevitablement l’amor fins al punt que va trencar el costum dels matrimonis de conveniència per instaurar l’època actual dels matrimonis per amor. Les grans novel·les del segle XIX, com per exempleMadame Bovary, deuen la tensió de l’argument als conflictes entre el matrimoni de conveniència i l’amor romàntic, tema heretat en els nostres temps per les pel·lícules deHollywood. Així com el patrimoni significa etimològicament les ocupacions del pare, elmatrimoni –que ve de matri i munus, càrrega, deure o ofici– és l’ofici de la mare. Per això mateix resulta completament lògic que al casament, que també es diu matrimoni i no patrimoni, la figura fonamental de la cerimònia sigui la núvia.

2-XI-13, Luis Racionero, es/lavanguardia