"De Berlin a Fukuyama", Luis Racionero
Amb la caiguda del sistema comunista el 1989, Francis Fukuyama –un director del Departament d’Estat dels Estats Units– va escriure l’estiu d’aquell mateix any un article a la revista National Interest titulat “El final de la història?”, argumentant que la democràcia liberal pot constituir el punt final de l’evolució ideològica de la humanitat i la forma definitiva de govern i, pel mateix, establir “el final de la història”. Després va ampliar les seves teories en un llibre publicat per Macmillan el 1992.
El missatge de Fukuyama proclamava el triomf del liberalisme, confós en la seva versió american way of life: ja que les dictadures desapareixen i el comunisme claudica, només queda un sistema i desapareix la possibilitat de la guerra. Res més oportú que les obres d’Isaiah Berlin per matisar i, gairebé diria, refutar tals simplificacions. En el seu assaig Dos conceptes de la llibertat, publicat per la Universitat d’Oxford el 1958 i en J.S. Mill i els ideals de la vida del 1959, Berlin ja va fer ressaltar la necessitat del pluralisme, precisament per garantir la llibertat, perquè “la sobirania del poble” pot destruir la llibertat de l’individu. El més important són els límits que es posen al poder, no quines mans el detenen; són els drets i no el poder el que s’ha de considerar com a absoluts, certes fronteres dins de les quals l’individu hauria de ser inviolable. Berlin recull la tradició de Constant, Tocqueville i J.S. Mill que consideren la democràcia com a condició necessària, però no suficient, per garantir els ideals del liberalisme. Aquest tema és un dels leitmotiv dels nous filòsofs francesos, més ben coneguts aquí que Berlin, malgrat escriure vint anys més tard que aquest (què esperen les nostres editorials per publicar completament el filòsof d’Oxford?). Els francesos incideixen el tema del pluralisme i amb això a la possible abolició del fonamentalisme.
Berlin, al seu assaig Vico i Herder, recull la noció –avui anomenada nacionalista– de Herder que les cultures són comparables però no commensurables, que cada nació té el seu propi centre de felicitat interior, com cada esfera el seu centre de gravetat, el relativisme cultural o l’admiració de cada cultura autèntica per ser el que és, la insistència en què les civilitzacions han de ser enteses des de dins, en termes del seu propi estadi de desenvolupament, els seus propòsits i visions del món. Com avaluar cultures que tenen ideals diferents, per als quals hauran d’implementar mitjans diversos? Podem realment assumir que tothom s’entusiasmarà ineluctablement amb l’american way of life? Aquí rau, al meu entendre, el persistent perill de guerra: si l’islam, per exemple, no el veu així, i el fonamentalisme recent sembla indicar-ho, si els europeus menyspreen els valors i ideals vitals islàmics –com al segle passat van menysprear els de tot el món– i si l’abisme econòmic continua obrint-se entre les dues ribes del Mediterrani, una guerra no és impensable, provocada per la intransigència davant el menyspreu.
Pensar que els estadis de desenvolupament econòmic de Rostow han de ser vàlids per a totes les cultures del tercer món pot destruir a moltes d’elles. No es tracta de pecar de bucòlic, però qui hagi llegit L’illa de Huxley comprendrà que el televisor i la gasolinera no són, necessàriament, el millor ideal de vida que hi pot haver en aquest món.
Crec que els entusiasmes de Fukuyama pels països que “han decidit optar per la via protestant d’abundància i risc, en lloc de fer-ho per la via catòlica de pobresa i seguretat” sonen a provincians i puerils, no només perquè hi ha altres religions tan vàlides com aquestes dues, sinó perquè darrere de tals idees s’entreveu l’esperit uniformitzador, enemic de la llibertat.
El 1901 el professor de Cambrigde G. Lowes Dickinson, hel·lenista i historiador, va publicar Cartas de John Chino en què explicava els seus compatriotes que els xinesos eren més civilitzats que ells i que no desitjaven interferències estrangeres ni en la seva economia ni en la seva cultura. Ara que han passat 100 anys i els xinesos s’han enfilat a l’hegemonia mundial sense canviar la seva cultura ni el seu sistema polític jeràrquic, constitueixen un exemple del pluralisme al qual van donar suport Berlin o Dickinson i que va negar amb arrogància neocon el jove Fukuyama.
Ara no són els xinesos el problema, són els musulmans i, una vegada més, si s’optés pel reduccionisme de Fukuyama i s’intenta imposar l’american way of life en aquests països com a panacea als seus desajustos amb la modernitat, caurà en un marasme cultural.
Isaiah Berlin seria el liberal a consultar, en comptes del neocon Fukuyama. Tot i que Berlin va morir fa uns anys, els seus llibres estan a l’abast dels departaments d’Estat dels països implicats a resoldre les tensions. La història no es va acabar, com pretenia Fukuyama, i no es va acabar perquè l’eurocentrisme o el ianquicentrisme no són correctes: les cultures seculars no es poden reestructurar com qui es canvia la cara amb una operació, perquè l’operació, si fos possible, s’hauria de practicar sobre l’ànima i, com diu Calderón, “l’ànima només és de Déu”, o de la mitologia amb casta en el subconscient col·lectiu, per dir-ho en termes laics.
21-X-13, Luis Racionero, lavanguardia