PP, UPyD i Cs reforcen el guerracivilisme de vencedors contra vençuts
El partit del Govern d’Espanya envia delegats a una manifestació de protesta contra una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans i surt esbroncat de l’acte. Crits de “Rajoy, traïdor!” i algunes banderes franquistes. Vet aquí una escena que donaria la raó a l’historiador britànic Stanley G. Payne quan parla de l’accentuada singularitat espanyola en l’evolució del marc europeu. ( España, una historia única. Temas de Hoy, 2008).
Efectivament, no és habitual veure enardides manifestacions contra el tribunal creat l’any 1953 per garantir el respecte als drets humans en un continent arrasat per dues guerres immenses, enmig d’un colossal xoc entre el comunisme i el nazifeixisme. Aquest tribunal va néixer per legitimar les noves democràcies social-liberals que intentaven renéixer a l’oest de l’Elba i el Danubi, amb la humiliant excepció d’Espanya i Portugal, condemnades –per Londres i Washington– a seguir sota règim de dictadura per raons de comoditat geopolítica i càlculs de combustible en els grans bombarders de vol transatlàntic. La singularitat del portaavions ibèric (amb una important contribució de les illes Açores).
El Tribunal Europeu dels Drets Humans és fill del mateix impuls reorganitzador que quatre anys abans havia fundat el Consell d’Europa: el desig compartit de tutelar el desenrunament del nazifeixisme, donar prestigi a les noves democràcies nacionals, fomentar la unitat europea i establir una línia de tensió moral amb el bloc soviètic.
El Tribunal Europeu dels Drets Humans és un monument al drama europeu i per això no hi sol haver manifestacions en contra seu a les principals ciutats del continent. Algunes de les seves resolucions no agraden i els governs busquen, de vegades, la manera d’endarrerir-ne l’aplicació. La Gran Bretanya de David Cameron ha anat més enllà i ha arribat a amenaçar, fa poc, d’abandonar el tribunal, en protesta per una sentència que impedia la deportació d’un terrorista d’Al-Qaida. Un tribunal amb seu a França dictant sentències als britànics! El Londres desacomplexat dels tories juga fort en tots els angles de l’euroescepticisme, però sempre ha acatat les sentències d’Estrasburg. I no hi ha manifestacions en contra seu a Trafalgar Square.
Espanya, amb la seva història única a sobre, va arribar tard a l’ordre sorgit de les cendres del 1945. Va arribar a Europa amb la brutalitat d’ETA a la motxilla, ja que ETA –organització terrorista de característiques numantines– també ha estat expressió de l’especificitat hispànica, traduïda a l’eusquera. (L’escriptor republicà José Bergamín es va apuntar a Herri Batasuna als anys noranta dient que se n’anava amb els “últims espanyols”).
Espanya no va aconseguir ingressar en el Consell d’Europa fins al 24 de novembre del 1977, dos anys després de la mort del general Franco, amb la consegüent adhesió al TEDH. Espanya no té credencials històriques per enfrontar-se al Tribunal d’Estrasburg, ni tampoc pot liderar cap gesticulació euroescèptica després de la sentència sobre la doctrina Parot, sense incórrer en greus riscos. No ho pot fer amb el dossier Catalunya a Brussel·les. No ho pot fer, perquè, a mitjà termini, la sentència l’ajudarà a contenir la qüestió basca.
El Partit Popular va tensar les cordes tant com va poder quan era a l’oposició –terroritzat davant la possibilitat que el PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero aconseguís obrir un cicle de dotze anys– i ara assisteix a les conseqüències. Va agitar l’Associació de Víctimes del Terrorisme –vuit manifestacions a Madrid– i ara ha de suportar les esbroncades dels qui se senten traïts. Va explotar a fons els prejudicis anticatalans –poble per poble, plaça per plaça–, removent tots els ressorts del Tribunal Constitucional, i avui Catalunya té una majoria electoral sobiranista, amb socialistes i populars en un racó de la regió econòmica més important. En plena crisi. Té raó Payne, la d’Espanya és una història ben singular.
28-X-13, Enric Juliana, lavanguardia
De la seu central del PP al carrer Génova van arribar a la concentració, després d’algun canvi de plans quan van veure que no s’estava per orgues, els seus tres vicesecretaris: Esteban González Pons, Carlos Floriano i Javier Arenas. Tots tres van haver de sentir, a l’arribada i a la sortida, improperis, esbroncades i acusacions de traïció. Malgrat que la direcció del PP va voler així ser present en l’acte i mantenir el seu difícil equilibri amb l’associació de víctimes majoritària, la concentració els va posar en un compromís en diverses ocasions. La lideressa madrilenya, Esperanza Aguirre, va ser, en canvi, rebuda amb aplaudiments. Al davant es van situar els màxims representants polítics de Madrid, Ana Botella i Ignacio González. També hi van assistir, en nom del PP basc, Arantza Quiroga i Iñaki Oyarzábal. I representants d’altres partits, com la presidenta de Navarra, Yolanda Barcina, d’UPN; Jordi Cañas i Carina Mejías, de Ciutadans; o membres d’UPyD.
Després de sonar per primer cop l’himne d’Espanya per megafonia, l’animador va passar de xifrar en 40.000 o 50.000 els assistents a assegurar que a Colón ja hi havia 200.000 persones, i finalment l’AVT va elevar la xifra fins al mig milió. I va arrencar l’acte, amb un minut de silenci per les víctimes, presentat per la periodista Isabel San Sebastián, que va començar reclamant que aquest “silenci eixordador ressoni en les consciències d’alguns”. Feia temps, va dir, que no celebraven una concentració tan freqüentada: “Estem vius, no estem sols! I mai amb tanta ràbia com avui!”. Una setmana després que el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg anul·lés la doctrina Parot, motiu oficial de la multitudinària protesta, San Sebastián va clamar: “Tot el que veiem fa pudor de negociació amb ETA!”. Va carregar contra “el poder polític i judicial” i va assegurar: “Polítics d’un color i de l’altre ens van prometre a les capelles ardents que els criminals serien detinguts i complirien íntegrament les condemnes. Ens van mentir!”. Va qualificar “d’ignomínia” que l’anterior Govern del PSOE enviés a Estrasburg “un catedràtic socialista” a tombar la doctrina Parot, amb referència al magistrat Luis López Guerra. “I tampoc no és justícia que aquest Govern tardi 24 hores a complir aquesta sentència!”, va concloure. I a continuació, amb els ànims ja molt encesos, van prendre la paraula des de l’escenari vuit víctimes del terrorisme, a les quals acompanyaven la mare de Desireé, una de les nenes d’Alcàsser assassinades, i Maria del Mar Bermúdez, la mare de Sandra Palo. Els crits de “Visca Espanya”, “Visca la Guàrdia Civil” i “Fora Estrasburg” es van succeir durant les intervencions de les víctimes que van prendre la paraula i que van disparar les emocions dels congregats.
La intervenció central, a continuació, de la presidenta de l’AVT, Ángeles Pedraza, va ser contundent: “No volem revenja, només demanem justícia!”, va arrencar. Davant els dirigents del PP que l’escoltaven, Pedraza va ser directa: “No ens devem a ningú, només a la memòria dels nostres éssers estimats assassinats”. També va reclamar que “aquest clamor demanant justícia”, davant el centenar de “terroristes, assassins i violadors que sortiran de la presó havent complert condemnes ridícules”, arribi nítid a Estrasburg, “i que també ho senti López Guerra”. “No callarem fins que els terroristes siguin derrotats de manera definitiva i total”, va dir Pedraza. En diverses ocasions, va ser interrompuda amb crits de “Rajoy, dimissió!”. O càntics de “Rajoy, marioneta, que et voti l’ETA!”. Cada vegada, Pedraza va demanar silenci i respecte per les víctimes. “Perquè hi hagi justícia, el final del terrorisme ha de tenir vencedors i vençuts”, va insistir.
Va assegurar que les víctimes del terrorisme són “l’últim dic de contenció de la dignitat democràtica a Espanya”, i que ningú no ha fet més que elles “per reafirmar l’Estat de dret a Espanya”. Per això, va dir, “no acceptem cap lliçó dels que una i altra vegada han intentat posar fi al terrorisme al marge de la llei”. I va citar tant els GAL com les successives negociacions que tots els governs han emprès amb ETA, i el cas Faisán. “Només demanem una cosa a l’Estat, a les institucions i als responsables: justícia, que no s’arrufin ni es posin de perfil”. Llavors es van tornar a sentir crits que demanaven la dimissió de Rajoy. Pedraza va retreure que ni “els poders públics” ni l’Audiència Nacional no han fet res “per evitar aquesta situació tan humiliant” per a les víctimes. “No és rancúnia, és justícia!”, va concloure. Va sonar de nou l’himne, van fer onejar les banderes i la concentració va començar a dissoldre’s, amb una barreja de satisfacció i ràbia.
28-X-13, J.C. Merino, lavanguardia