atenció clandestina a les víctimes de la guerra civil
A l’hospital de Naharia i en altres centres del nord d’Israel hi ha centenars de pacients que no tenen nom i que exigeixen mantenir l’anonimat. Són víctimes de la guerra civil siriana identificats amb números. “Els mukhabarat (els serveis secrets del president Baixar al-Assad) intenten identificar a les fotos els ferits sirians que creuen la frontera cap a Israel i, si ho aconsegueixen, maten tota la seva família”, explica l’Ahmed, de 48 anys, víctima d’una explosió en la qual sis persones van perdre la vida a l’acte. Ell va ser l’únic supervivent.
Tot comença amb una trucada d’un oficial d’enllaç de l’exèrcit israelià, que anuncia a l’hospital que en unes hores arribarà una ambulància militar amb ferits “de l’altre costat”. Els metges no saben d’on vénen ni a on tornaran si sobreviuen al tractament; desconeixen si els homes són combatents o civils innocents.
“Les ferides amb què arriben són terribles. No només trets a boca de canó o nenes amb trets a l’esquena. De vegades hi ha homes que van ser atacats amb destrals i als quals van intentar decapitar”, explica La Vanguardia un dels principals neurocirurgians d’Israel, Jean Sustiel. I afegeix: “La paradoxa és tremenda: de vegades puc estar operant algú que va lluitar contra nosaltres ahir, o que hi lluitarà demà. Però la medicina sempre ha de mantenir-se al marge, ja que no té bandera, religió o nacionalitat”. Quan preguntem com arriben els ferits, el professor Sustiel respon que mantenir el secret és l’única manera de continuar el flux de ferits. “Hi ha algú que demana a l’exèrcit israelià que transporti cap a Israel els casos més greus, i així es fa. Qui és? No ho volem saber. Quan son aquí, només els seus familiars més directes coneixen el secret. No es revela a ningú el seu parador”.
Els més tràgics són els casos de nens i nenes, de vegades de dos i tres anys, que arriben sols i inconscients i que, quan es desperten a la unitat de cures intensives, ploren demanant la seva mama. Una nena de dos anys, que va arribar amb metralla al cos i la cara negra a causa d’una bomba llançada sobre casa seva, va plorar durant setmanes reclamant la mare, i les infermeres feien torns quan estava desperta per acariciar-la i cantar-li. El dia que va marxar, van descobrir a l’ambulància militar que la transportaria a la frontera que la malalta cega que va arribar alhora en una altra unitat de l’hospital era la seva tieta, que havia perdut la vista arran de la mateixa explosió. La tieta no sabia que la neboda era viva i molt menys que també l’havien transportat a Naharia. Finalment, totes dues es van retrobar a l’ambulància i van tornar juntes a Síria.
Naama, la infermera en cap de pediatria de l’hospital, ha seguit cada un d’aquests casos des que van començar a arribar, el passat 23 de març. “Quan de sobte els nens es desperten, veiem la por als seus ulls. És una por a l’inconegut. Quan tornen a Síria, el comiat és sempre molt trist i molt emotiu. Temem per la seva vida, ja que la sang continua corrent en aquell costat de la frontera. Però cada vegada arriben més nens sirians i no ens deixen temps per meditar”.
Entrem a l’habitació de la Nadia, de setze anys. Un franctirador li havia disparat a l’esquena. “Vaig sentir que em quedava paralitzada, que no em podia moure. I vaig tenir por. Vaig implorar a la gent que va venir a socórrerme, la mama i la meva germana que no em deixessin morir”, recorda. La Nadia va perdre el coneixement durant disset dies i, quan va despertar, ja era en aquest hospital del nord d’Israel. La jove segueix el seu relat estremidor: “Van portar un metge àrab israelià, que em va dir on era i que tot anava bé. Va deixar clar que la meva vida ja no estava en perill, però no em va explicar que em quedaria paralitzada. Jo vaig demanar un petó de la meva mare i, de sobte, ella va aparèixer i em va abraçar”.
Vint-i-quatre hores després de l’evacuació de la Nadia van portar a l’hospital per la mateixa via la mare, la Fatma, per acompanyar-la, i roman al seu costat des d’aleshores, fa ja dos mesos. Amb llàgrimes als ulls, la Fatma explica que ja va perdre un fill de divuit anys i que no va pensar en cap moment que anava a creuar la frontera cap a Israel. “Jo sé que quan tornem a Síria, d’aquí a un mes, em poden castigar. Però estic disposada a anar fins a la fi del món per salvar la meva filla”, sentència.
El director de l’hospital de Naharia, el doctor Masad Barhum, és un àrab israelià que va prometre la Fatma que tornarà a casa seva amb la cadira de rodes més moderna i amb tots els mitjans necessaris per assegurar una vida el més normal possible per a la seva filla. La Fatma mira amb aire d’incredulitat, però contesta: “Inshallah”. En cert moment, la Nadia, molt bonica i amb un somriure entranyable, interromp la mare i exclama: “Quan jo torni a Síria, els diré a tots que Israel no és el que pensen”.
L’Ahmed, que al seu poble treballa com a fuster, afegeix que segurament la seva família pensa que és mort, però no s’atreveix a explicar-los la veritat perquè no facin preguntes sobre el seu parador, per evitar posar-los en perill. Arran de l’explosió que va patir, els metges van haver d’amputar part del braç dret, però van aconseguir salvar les seves cames. Probablement podrà tornar a casa dins de tres setmanes. “Hauré de buscar la meva família i per ells serà com si hagués tornat de la mort. Però abans d’anar-me’n tinc una última petició per als metges: que em permetin veure de prop el mar per primera vegada en la meva vida. Vaig aconseguir veure’l des del balcó de l’hospital i sembla preciós”.
28-X-13, H. Cymerman, lavanguardia