Líbia, entre el terror i l’eufòria

Fa dos anys, en un polígon industrial als afores de Misrata, la gent feia cua per veure el cadàver de Muammar al-Gaddafi, executat pels guerrillers que el van trobar amagat en un desguàs sota l’autovia. La barreja de terror i eufòria en aquella cambra frigorífica, visitada fins i tot per nens que anaven agafats de la mà dels seus pares, va marcar l’arrencada i encara condiciona el present de la nova Líbia.

Amb els paral·lelismes amb Somàlia, l’Iraq i l’Afganistan, així com el tòpic que les primaveres àrabs han donat pas a l’hivern de la guerra i l’integrisme polític, no n’hi ha prou per explicar la situació general a Líbia.

És cert que és un Estat sense Estat, dominat per centenars de milícies i poders tribals, on la seguretat ha caigut en picat i ni tan sols el primer ministre no està protegit. Ali Zeidan, que dirigeix el Govern des de fa poc més d’un any, va ser segrestat el dia 10 per un grup d’homes armats i el va haver d’alliberar una altra milícia que va assaltar la comissaria de Trípoli on estava retingut.

També és cert que les fronteres són un colador per a bandes de terroristes pròximes a Al-Qaida, grups que s’han instal·lat al desert i des d’on són una amenaça per a Tunísia, Algèria i Mali.

El salafisme es fa fort a les Muntanyes Verdes de la Cirenaica, la regió oriental, on es produeix el 75% del petroli i on el secessionisme és més que una amenaça. Bengasi, la ciutat més important de la zona, avui és la més violenta del país.

Els assassinats de militars gaddafistes són constants. També els segrestos. Les milícies ocupen els ministeris i amenacen a punta de pistola els parlamentaris perquè aprovin –com va passar l’estiu passat– una llei per purgar de l’Administració tots els funcionaris que van treballar amb Gaddafi.

Saif al-Islam, fill de Gaddafi, i Abdul·lah al-Senussi, responsable d’intel·ligència militar gaddafista, detinguts a Líbia en espera de judici, difícilment s’escaparan de la pena de mort.

La divisió ideològica entre laics i religiosos és cada dia més profunda. Les eleccions de l’estiu passat, netes i tranquil·les, les va guanyar una col·lació laica. Els Germans Musulmans van quedar segons. El seu líder, Muhammad Sawan, ara ha dit que el primer ministre Ali Zeidan ha de ser destituït. Els salafistes opinen el mateix. La pressió al Parlament contra Zeidan creix dia a dia. Fins i tot té en contra sectors laics molt importants, gent que l’acusa de no saber gestionar el poc que pot gestionar: el subministrament elèctric i les carreteres, per exemple. La corrupció esquitxa tota la gestió pública.

La inexperiència i les divisions internes han bloquejat la feina sobre la nova Constitució. Les sessions es consumeixen en discussions bizantines sobre l’origen del país, creat el 1951 sobre les restes de tres antigues províncies de l’imperi otomà.

És veritat, també, que ningú no paga impostos i que la meitat de la població viu de l’administració. L’Estat es finança gràcies al petroli –significa la meitat del PIB i el total de les exportacions–, però la producció ha caigut en picat. Era d’1,6 milions de barrils el dia abans de la guerra (febrer del 2011) i avui no passa dels 700.000. Encara així, és una font de riquesa fabulosa per a un país amb tot just sis milions d’habitants.

Els libis es passegen amb les butxaques plenes de bitllets. Ningú no fa servir la targeta de crèdit ni posa un peu al banc. Paguen al comptat cotxes de luxe i apartaments renovats al barri tripolità de Gargareix amb vista sobre el mar. Cambrers i cuiners tunisians i egipcis fan funcionar els restaurants de moda, mentre els immigrants asiàtics i subsaharians han tornat als pous de petroli i tapen forats en unes autovies que no tenen límit de velocitat.