changing the world, la lliçó de na Malala Yousafzai
"One child, one teacher, one book, one pen can change the world” (un nen, un mestre, un llibre, una ploma poden canviar el món). La frase de Malala Yousafzai a les Nacions Unides, el 12 de juliol passat, resumeix la lluita d’aquesta adolescent pakistanesa en defensa de l’educació com a arma de futur. La Malala, amb 16 anys, parlava des de l’experiència: el 9 d’octubre del 2012 va rebre diversos trets al cap i el coll quan tornava a casa seva amb l’autobús escolar de Mingora, a la vall del Swat, on els talibans locals havien prohibit l’assistència de les nenes a l’escola... La jove, que es va recuperar de les ferides en un hospital de Birmingham, on resideix actualment, sap que el temor més gran dels extremistes és l’educació de les dones: són les que enarboren l’islam de les llums davant l’islam de les tenebres. Ara acaba de rebre el premi Sàkharov a la llibertat de consciència.
“El Parlament Europeu reconeix la força increïble d’aquesta jove. La Malala defensa amb valentia el dret de tots els nens de rebre una educació justa... Prop de 250 milions de nenes d’arreu del món no poden anar a l’escola. L’exemple de la Malala ens recorda el deure i la responsabilitat en el dret a l’educació dels nens. És la millor inversió de futur”, va emfatitzar el president de l’Eurocambra, Martin Schulz, en anunciar el guardó. En el seu discurs a l’ONU, tot just el dia que feia 16 anys, la Malala va impressionar els assistents quan va assegurar que fins i tot si hagués tingut una pistola no hauria disparat contra el talibà que va intentar assassinar-la: “És una cosa que vaig aprendre de Mahoma, el patrimoni que vaig rebre de Martin Luther King i Nelson Mandela, la filosofia de la no-violència que vaig aprendre de Gandhi i la mare Teresa, el perdó que vaig aprendre del meu pare i de la meva mare”.
La Malala diu que ha guardat d’aquella experiència tràgica “la quantitat d’amor” que va rebre durant la convalescència. La seva lliçó ens interpel·la a tots... Hi ha un signe, que sovint s’obvia en les cròniques: el fet que sempre apareix amb un mocador com Benazir Bhutto, l’ex-primera ministra del Pakistan assassinada el 2007. Perquè la Malala –l’adolescent apassionada pel criquet i la política, com explicava un reportatge de Rafael Ramos des de Birmingham– va cada dia a una escola pública, on és una magnífica estudiant que sol treure excel·lents: “El millor de tot és que aquí puc ser una noia absolutament normal”. Aquesta normalitat no la podria viure amb la mateixa intensitat en altres països europeus, com és el cas paradigmàtic de França, on després d’una llarga polèmica es va prohibir l’ús de signes religiosos a l’escola pública, amb el fulard, vel o mocador islàmic com a teló de fons.
En efecte, el 17 de desembre del 2003, el president Chirac va fer seva una recomanació de l’anomenada comissió Stasi per prohibir per llei l’ús dels signes religiosos ostensibles (vel islàmic, quipà, creu de dimensions excessives...) a l’escola pública. Aquella llei va tenir l’aplaudiment general, a excepció d’uns quants que van alertar del risc que reforcés els mals que pretenia combatre: la pèrdua
I del paper de l’escola pública com a “bressol de la República” per convertirla en “santuari de la República”, en expressió utilitzada aleshores per Chirac. Una de les veus discrepants va ser la de Jean Baubérot, catedràtic de Sociologia i Laïcitat i membre de la comissió Stasi, que es va abstenir de votar la proposta: “En contra del que es pensa, la nostra política està més guiada per l’emoció i per la por que no pas per la raó”.
Perquè la promoció de la laïcitat ha de saber distingir allò que no és negociable –els drets i deures compartits, la salvaguarda de l’ordre públic...– d’allò que pot inscriure’s en un procés recíproc d’adaptació que eviti tant actituds estigmatitzadores com bonistes. El sociòleg Baubérot destacava que es donaven tots els indicadors perquè les joves franceses de confessió o tradició musulmana iniciessin el camí cap a l’emancipació: una escolarització més llarga, un matrimoni més tardà, un nombre menor de fills que la generació precedent, entrada gradual al mercat laboral... “Per ajudar-les a superar aquest obstacle difícil, hem de saber que no totes s’emanciparan de la mateixa manera i que algunes poden fer-ho portant, sense agressivitat, un signe ostensible, un adjectiu que, segons el diccionari Petit Robert, significa: ‘Que pot mostrar-se en públic sense inconvenient’” ( Le Monde, 4-5/I/2004). Sí, com el mocador que porta Malala Yousafzai.
En aquesta línia argumental es va expressar el president Obama en el discurs a la Universitat del Caire (4/VI/2009). Obama va esgrimir la seva trajectòria vital per concloure: “És important que els països occidentals evitin impedir als musulmans la pràctica de la seva religió com ho desitgen, per exemple, tot dictant el que una musulmana ha de vestir. En una paraula, no hem de disfressar l’hostilitat envers la religió sota la capa de liberalisme... Sé prou bé que la qüestió suscita un debat sa. Discrepo de l’opinió d’alguns segons la qual una dona que tria cobrir-se el cap és menys igual, però tinc la convicció que una dona a la qual es priva d’educació està privada d’igualtat”. Després vindrien les primaveres
àrabs, avui marcides per la tardor sagnant d’Egipte, però el missatge de la Malala és una lliçó universal. Invertir en educació és invertir en futur: ...un llibre, una ploma poden canviar el món.
19-X-13, Rafael Jorba, lavanguardia
