la lentitud sense parió de la justícia espanyola corca la qualitat de la democràcia i el sistema polític
Hi ha coses que, a força de tenir-les sempre a la vista, un ja no les veu. Sospito que alguna cosa d’això ens passa amb la colossal falta d’eficàcia de la nostra justícia. Fa una setmana es va conèixer la sentència del cas Malaya, la trama de corrupció que va obligar el 2006 a la dissolució de l’Ajuntament de Marbella. La justícia ha trigat set anys a pronunciar-se. No és un cas únic, ni de bon tros. Al contrari, passa amb tanta freqüència que ja ni tan sols no ens crida l’atenció. Set anys! Ens hem resignat i ens sembla natural. Qui sap els milers de casos que hi haurà sepultats entre lligalls, pendents de judici des de Déu sap quant temps.
Als Estats Units, Bernard Madoff, el financer que va perpetrar una de les estafes més grans de la història, va ser detingut l’11 de desembre del 2008, dos anys després de l’esclat del cas Malaya, i el 29 de juny del 2009, menys de set mesos més tard, va ser condemnat a 150 anys de presó. A la Gran Bretanya, Max Mosley, fill de l’històric líder feixista britànic dels anys trenta, es va querellar el 29 de març del 2008 amb el diari The News of the World per publicar un reportatge sobre una orgia organitzada per Mosley en la qual suposadament s’havia fet apologia del nazisme, i tres mesos més tard, el 24 de juliol del 2008, la High Court londinenca va fallar al seu favor. A Lituània, el cantant francès Bertrand Cantat va clavar una pallissa mortal a la seva amant, Marie Trintignant, el juliol del 2003, i el març del 2004 va ser condemnat a vuit anys de presó per homicidi. L’agost del 2004 va ser traslladat a una presó a França. L’octubre del 2007 va obtenir la llibertat condicional i l’octubre del 2010 va reprendre la carrera com a cantant (no sense cert èxit, curiosament).
No crec que sigui molt agosarat aventurar que, si aquests fets –escollits a a l’atzar– haguessin ocorregut a Espanya, Madoff i Mosley estarien encara esperant que la justícia es pronunciés –qui sap si el primer en llibertat condicional, gràcies a alguna argúcia dels seus advocats– i Cantat començant a complir condemna. La nostra justícia té un altre ample de via, ho sabem tots.
És cert que la justícia no ha de procedir amb precipitació i que mai no sobren ni cauteles ni garanties. Els drets dels acusats s’han de respectar sempre. Però es pot suposar que als Estats Units i a la Gran Bretanya es respecten, no? O és que allà els jutges són uns impetuosos que dicten sentència a la babalà?
La lentitud de la justícia espanyola no té parangó amb els països del nostre entorn. Segons un estudi comparatiu elaborat per la Comissió Europea per a l’Eficàcia de la Justícia, la mitjana espanyola de durada dels procediments en casos d’homicidi intencional és de 1.006 dies. Als Països Baixos és de 116, a la República Txeca de 82 i a Finlàndia de 111. És a dir, que a Espanya la durada d’aquests procediments és aproximadament deu vegades més gran. Aviat és dit: deu vegades! També s’observa una disparitat molt voluminosa en els delictes contra la propietat (en canvi, en els casos de divorci o d’acomiadament improcedent, la durada del procediment és més similar a la dels països del nostre entorn).
Ignoro quina és la causa d’aquesta lentitud. Manca de mitjans? A Espanya hi ha al voltant de deu jutges per cada cent mil habitants, més o menys com en França o a Itàlia. A Alemanya hi ha més del doble, però al Regne Unit, on la justícia és ràpida i efectiva, menys de la meitat. Per tant no ha de ser això. Una defectuosa ordenació processal que canalitza cap a la justícia ordinària una infinitat d’assumptes de menor calat que podrien ser resolts per via administrativa? És possible, però si és així no veig per què no s’hi posa remei. Confluència d’interessos d’advocats, procuradors, oficials, etcètera, que viuen del nostre laberíntic sistema judicial? Potser. Espanya és un dels països europeus amb un nombre més alts d’advocats per cada jutge, 26,7, mentre que la mitjana europea és de 5,1. Però suposo que això és més un obstacle per a la reforma que una causa de l’embús del sistema. La politització de la carrera judicial? Ho dubto molt: amb ser nefasta, pertany a un altre àmbit de problemes. La falta de laboriositat dels jutges? Simple desorganització? És possible. Ja se sap: com a regla general és sempre millor no atribuir a raons complicades el que pugui atribuir-se a simple desídia o estupidesa.
Per una raó o una altra, la nostra justícia no funciona com cal. Per a què serveix portar a algú als tribunals si no es pronuncien fins i tot transcorreguts qui sap quants anys? Aquesta ineficàcia suposa una gran minva en la qualitat del nostre sistema polític i en el funcionament de la nostra democràcia. Si els ciutadans no ens sentim emparats per la justícia, les lleis es converteixen en paper mullat.
Fa vergonya dir-ho, perquè ho sabem tots: un sistema judicial tan lent no és just, no pot ser-ho mai.
12-X-13, Carles Casajuana, lavanguardia