la cleptocràcia dels Obiang, uns riquíssims saquejadors d’un poble paupèrrim
"Alto!” crida la policia al mig de la carretera. Un agent apunta amb la seva arma, l’altre enfoca dins del cotxe amb una llanterna i demana el passaport. Fa pudor d’alcohol. En veure que és espanyol, ràpidament examina que el visat estigui en ordre. “On es dirigeix?”, pregunta sense mirar als ulls. “A l’hotel Sofitel Sipopo”. Alça la vista amb menyspreu i abans de demanar diners li dic que algú del Govern m’està esperant. Somriu i torna el passaport. “Està bé. Et deixo marxar. Però quan tornis porta’m cervesa o et trauré el passaport, blanqueta”.
Arribem a l’hotel més luxós del país on se celebra la festa de clausura de la cimera Sullivan, organitzada per la fundació dels Estats Units del mateix nom, que lluita per la promoció dels drets humans a l’Àfrica. Total d’ampolles de xampany servides en una vetllada que no arriba als dos-cents convidats: més de 300. Cristal, Möet & Chandon Rosé, Bollinger...
–“Qui paga tot això?” pregunto a un alt càrrec econòmic. –“El cap”. El cap és el president Obiang. I el cap vol que Guinea Equatorial tingui una imatge bonica a l’exterior. “El país ha pagat molts, molts diners perquè la cimera de Sullivan se celebri a Malabo aquest any”, afegeix.
–“Milions i milions de dòlars” diu, orgullós de demostrar la bona gestió del Govern.
Guinea Equatorial ha ingressat bilions de dòlars durant els últims dotze anys. Un país amb tan sols 28.000 quilòmetres quadrats, inferior a l’extensió de Galícia, i amb menys de 800.000 habitants –encara que no hi ha un cens exacte de població!–, un 80% dels quals viuen en estat de pobresa, segons la ONU.
Com el país més pobre del continent s’ha situat entre un dels quatre més rics del món en quinze anys? Guinea és el tercer productor de petroli de l’Àfrica després de Nigèria i Angola. Els guanys de l’extracció del cru han fet pujar el PIB per habitant de Guinea Equatorial a una mitjana superior als 27.000 euros anuals, per davant del Regne Unit.
I aquest país afortunat té un amo, un patró, un pare: Teodoro Obiang Nguema Mbasogo, president de la República des del 1979. El segon president des de la independència d’Espanya, oficialitzada tal dia com avui el 1968. Ja és el degà dels líders de l’Àfrica, per davant de l’angolès Dos Santos (per un mes) i de Mugabe. Anys d’esforços que han reportat a Obiang una fortuna de més de 450 milions d’euros, segons Forbes.
A Guinea Equatorial domina l’ètnia fang, entre els hàbits de la qual figura la poligàmia. El president mateix té cinc esposes oficials i més de quaranta fills. Lluites subterrànies, picabaralles, intrigues... Hi ha una lluita de poder entre la família de la primera dama, Constancia Obiang Mangue, i de la segona, Celestina Lima, que es reparteixen el control del sector petrolier.
Les dues esposes i els seus fills lliuren una guerra freda per heretar la cadira presidencial. El favorit del poble, el resignat poble equatoguineà, i el delfí més ben situat és el primogènit del president, Teodoro Nguema Obiang Mangue, Teodorín, cèlebre pel seu ostentós ritme de vida i el seu Lamborghini platejat, que vola però només pot circular en dues carreteres del país perquè la resta no estan asfaltades. Un contrast amb les barraques de fusta i xapa dels barris de Malabo, on no hi ha aigua corrent ni electricitat i on viuen la majoria dels habitants de la ciutat. Pobres però feliços (el poder dorm tranquil i no ha necessitat una eficaç policia secreta).
“El cap es cuida de nosaltres i ens ha proporcionat el que hem necessitat. Ens ha donat cases, ha construït carreteres, ponts...”, explica un equatoguineà que viu en un llogarret a prop de Malabo, on el primogènit d’Obiang acabava de lliurar-los xapes metàl·liques per construir barraques.
Teodorín i els seus controlen la joia de la corona: Gepetrol, empresa nacional de petroli que inclou tota l’extracció i gestió del cru. El seu director general és Cándido Nsue Okomo, germà de la primera dama. L’organigrama d’aquesta empresa sembla un arbre genealògic de nebots, cosins, etcètera.
D’altra banda, el primogènit de la segona dama, Gabriel Obiang Lima, és el ministre de Mines, Indústria i Energia, amb el privilegi de decidir les concessions petrolieres. És el delfí favorit per les companyies dels Estats Units i xineses que ja operen al país.
La diversificació econòmica és la clau per al futur de l’economia equatoguineana, i millorar la percepció exterior és indispensable per atreure la inversió estrangera. Per rentar la seva imatge, Guinea Equatorial ha organitzat recentment la Copa Àfrica de futbol o la Cimera dels Caps d’Estat Africans, els assistents a la qual van gaudir de la construcció a mida de cinquanta-dues vil·les de luxe, una per a per a cada líder, amb un cost de més d’un milió d’euros cada una.
Premsa, ràdio i televisió estan controlades pel Govern. Es talla l’accés a xarxes socials com Facebook i s’espia i intervé el telèfon als periodistes. “No parlis d’Obiang quan estiguis en un restaurant o en un bar. No parlis ni de la família ni del Govern per telèfon, t’escolten. Saben qui ets i què estàs fent aquí. Recorda que Malabo és molt petit”, m’avisa un funcionari.
Les autoritats atribueixen la mala imatge de Guinea Equatorial a persones que no coneixen ni han visitat el país. No és aquest el cas...
12-X-13, N. Pérez Guitart, lavanguardia