"Ignorància antropològica", Sergi Pàmies
L’ anglès és una assignatura obligatòria que no s’aprèn mai del tot. Quan som petits ens ensenyen frases com “Peter and Molly are going to the swimming pool”. Quan som grans constatem que amb aquest bagatge no anirem enlloc i, per si de cas, ens matriculem en acadèmies on ens assignen un ordinador perquè, connectats a uns auriculars seborreics, juguem a repetir frases inversemblants. El rigor del mètode és humanament humiliant, pedagògicament discutible, escandalosament car i es basa en un pacte tàcit: l’estudiant fa veure que aprèn i el professor fa veure que ensenya. A Espanya l’anglès és una assignatura-simulacre, creada perquè si un inspector entra en una classe pugui donar fe que s’hi està ensenyant anglès però que farà els ulls grossos per no haver d’admetre que l’assignatura s’imparteix amb un nivell d’exigència i un ritme d’aprenentatge tan dosificat que no quallarà mai més enllà de quatre frases tragicòmicament desfetes. Durant anys no calia aprendre anglès perquè el país havia convertit l’aïllament en orgull i l’espanyolitat en autarquia impermeable. Preveient el futur d’emigració darwiniana i forçosa que els espera, els joves han millorat el nivell d’anglès però encara hi ha massa generacions d’espanyols que tenim dificultats per explicar-li a un turista angloparlant què ha de fer per anar a la Sagrada Família.
Pretendre que els polítics responsables d’haver preservat aquest sistema educatiu catastròfic siguin loquaços en anglès és demanar-los massa i posaria en perill la democratització de la ignorància que defineix part de la nostra societat. Per això, en comptes de fer befa d’artistes tan lingüísticament i genuïnament temeraris com el matrimoni Aznar-Botella, hauríem d’entendre que l’excel·lència poliglota ens perjudicaria perquè ens posaria (a molts) en evidència.
Si l’aprenentatge d’idiomes d’alguns països civilitzats es defineix per la voluntat de combatre l’aïllament a través de sistemes educatius intel·ligents, el no-aprenentatge hispànic descriu la tendència a malfiar-se de la resta del món, a confiar en un clima tan benigne que convida a parlar poc i a sospitar que aquest país es caracteritza per haver interioritzat la fatalitat –o el privilegi– de no necessitar gaire idiomes per fer de cambrer, tocar la guitarra, ser gigoló de discoteca o aturat crònic. Els polítics no necessiten aprendre anglès perquè creuen que així s’assemblen més als electors. I, per correspondre’ls, els electors tampoc n’aprenen perquè intueixen que no saber anglès a Espanya és una condició obligatòria per triomfar i acabar sent president del govern o princesa del poble.
15-IX-13, Sergi Pàmies, lavanguardia
“No creo que el inglés fuera lo peor de la candidatura de Madrid 2020. Lo peor fue que la alcaldesa hablara a los miembros del COI como si fueran niños y el contenido, tratándose de una ciudad con problemas”. Dolors Camats estructura muy bien sus respuestas y además concisamente, como si el inglés y ella estuvieran hechos a la medida. “Hay tres razones por las que hablamos poco inglés en nuestro país: tenemos una lengua –el castellano– con mucha fuerza internacional, un sistema educativo que no es el mejor del mundo y donde además el inglés no es tampoco de lo más fuerte y doblamos en cine y televisión”. Pone como ejemplo Portugal: ¿por qué ellos sí y nosotros no? “Crecen escuchando inglés en los dibujos animados, las películas, las series... No hacerlo aquí no ayuda”.
15-IX-13, lavanguardia