"Els jocs de Madrid", Manel Pérez
Hauria estat bo per a Madrid aconseguir la victòria olímpica en la votació de Buenos Aires? La classe política de la capital, amb l’alcaldessa Ana Botella al capdavant i les més altes institucions de l’Estat amb ella, sens dubte pensava que sí. Idèntica resposta emetia el nucli dur dels grans constructors d’obres públiques, alguns dels membres més il·lustres dels quals, Florentino Pérez (ACS) i Juan Miguel Villar Mir (OHL), van formar part de la nombrosa representació que Madrid 2020 va enviar a la capital argentina. I la ciutadania, induïda pels responsables públics abans esmentats i per l’aire de croada acrítica amb què van enfocar la cursa cap a l’elecció gairebé tots els mitjans de comunicació locals (és a dir, els editats a Madrid), anhelava els Jocs Olímpics com la medicina miraculosa amb què fer front al drama econòmic que la castiga des de fa més de cinc anys.
DAVID FERNÁNDEZ / EFE / ARXIU Ana Botella, Ignacio González, Mariano Rajoy, Alejandro Blanco, Theresa Zabell i Gasol a Buenos Aires
Anem a pams. Primer l’economia. Els economistes no ho veien tan clar. Entre els més clars sobre això, Jesús Fernández-Villaverde (Universitat de Pennsilvània), que al web Nada es gratis, va publicar un succint article la vigília de la definitiva votació al Riu de la Plata. El jove economista justificava el seu rebuig de l’elecció de Madrid, la seva ciutat natal, amb dos arguments, primer, que “econòmicament no serà rendible” i, després, “perquè l’únic que farien els tals Jocs és donar una pròrroga injustificable a un model de creixement basat en la construcció, l’espectacle i les activitats de baix valor afegit que ens ha portat al desastre actual”.
Impuls constructor relatiu, ja que com bé es va encarregar de pregonar Botella fins i tot quan li preguntaven per una altra cosa, entre el 80% i el 90% de les infraestructures de Madrid el 2020 ja estaven construïdes. Encara més, es podria dir que ja eren obsoletes, a més d’infrautilitzades des de ja fa bastants anys, i que les olimpíades serien una bona ocasió per trobar-los una utilitat. Per exemple, La Peineta, la fugaç estrella del projecte, va ser inaugurada el 1994 i després de gairebé vint anys d’ús intermitent fins i tot no ha trobat inquilí definitiu (l’Atlètic de Madrid ha anunciat que s’hi traslladarà en la temporada 2016/2017).
Aquí rau un dels principals problemes de la candidatura madrilenya amb el COI, un ens que seria inconcebible sense el gegantisme amb què aborda cada nova edició d’uns Jocs Olímpics. Espectacle televisiu, hipnotisme tecnològic de masses, exhibició d’opulència i múscul econòmic, arquitectura desmesurada; aquestes són les claus mestres per tocar la fibra sensible dels seus membres. I totes es resumeixen en una: capital. I això precisament, capital, diners, no estava a l’abast de Madrid. El principal problema de l’economia espanyola és el deute, tornar-lo vaja. No hi ha recursos més que per a això. I encara més en el cas de la ciutat del quilòmetre zero, coberta de crèdits de 7.500 milions. Aquesta va ser la lectura econòmica bàsica que van fer els membres del COI. No cal recórrer a conspiracions barates, o exagerar l’efecte de l’hilarant us de l’anglès de la primera edil de la capital, per trobar-hi una explicació.
Les ciutats postulants han de presentar megalòmanes propostes embolicades en capses de vambes esportives d’última generació, no demanar favors per consolar poblacions deprimides.
I això Madrid no podia fer-ho; ni per la seva situació financera, esclafada pel deute; ni per la reacció que provocaria segons una gran part de l’opinió pública, que podria sospitar amb raó que l’única manera de fer uns Jocs a l’altura del que esperava el COI seria esbandint els passius de la capital i d’algunes empreses a través dels pressupostos generals de l’Estat; i en ple debat sobre el model d’aquest mateix Estat que una part del país assimila amb el malbaratament, la corrupció i un sistema econòmic descarrilat.
Com és possible que malgrat aquesta dura realitat econòmica la classe dirigent que actualment controla l’Estat continués endavant amb el pla fins a topar brutalment contra la paret? Aquest és el segon element, la política. Potser, a més de l’ambició de salvar alguna carrera personal, els va encegar el desig de donar contingut a això que han anomenat marca Espanya i que està una mica mancada de galons. Uns Jocs per a tot Espanya eren l’objectiu i això ja se sap què significa per a la capital del Regne. I, vés a saber, potser el COI també va intuir que això ja seria ficar-se on no el demanen.
Provocarà l’episodi de Buenos Aires una fugida de Madrid dels altres jocs, el macrocasino Eurovegas, a què també va aspirar sense èxit Barcelona, com circula i es tem en àmbits rellevants del món empresarial i financer? L’economia espanyola deambula per la crisi buscant desesperadament un nou model. Fins ara semblava que això era un afer de províncies, almenys això deien des de la Puerta del Sol, però potser a la capital hauran de començar a prendre’n nota.
15-IX-13, Manel Pérez, lavanguardia