a qui, i en què, beneficiaria un atac al règim sirià?
Amb un menyspreu absolut per la missió dels observadors de l’ONU a Síria, abans que donessin compte dels seus treballs per verificar qui i com es van efectuar els atacs d’armes químiques, l’Administració Obama i els seus aliats europeus ja havien decidit la seva resposta. La diplomàcia vaticana ha estat l’única entre la dels estats occidentals que ha demanat que s’esperés el resultat de les investigacions empreses abans d’adoptar cap acció.
Si no fos present en la memòria col·lectiva –per curta que sigui– la culpable decisió adoptada per gairebé els mateixos governs d’ara de destruir l’Iraq basant-se en afirmacions fraudulentes que el règim de Saddam Hussein disposava d’armes atòmiques, químiques i bacteriològiques, aquesta precipitació seria menys alarmant.
“Cada minut compta”, ha dit el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon. Però això no pot interpretar-se com una invitació cega a les represàlies armades contra el règim de Baixar al-Assad, a qui acusen d’haver utilitzat gasos a la Guta damasquina, mentre altres poders assenyalen els rebels com els responsables. Actuar abans que siguin sotmeses les proves de la inspecció als òrgans competents és una lamentable violació de l’ordenament juridicopolític internacional.
És evident que els EUA i els seus aliats ja tenien decidida la seva acció. Però, atès que la situació a Síria és tan laberíntica com explosiva, la resposta planejada ja no mira de fer caure el règim, ni de clavar-li un cop definitiu, sinó de castigar-lo per la seva conducta respecte a la seva població civil. Tots s’horroritzen, al cap de dos anys d’aquesta guerra, resultat de les ingerències internacionals, que l’alternativa a Baixar al-Assad sigui una dictadura islamista dels grups més tenebrosos, per als quals els alauites –escissió dels xiïtes– són més apòstates que els propis jueus i cristians, i haurien de ser sotmesos al seu anhelat califat medieval i sanguinari.
No és tampoc tasca fàcil per al president Obama configurar la naturalesa, extensió, profunditat del càstig. L’aplicació de la pena no pot ser ni molt aclaparadora ni només exemplar. Els analistes que coneixen a fons aquesta inextricable realitat siriana –que desafia esquemes preconcebuts molt en voga a Occident, on s’ha subestimat la resistència d’Al-Assad– expliquen, per exemple, que després de l’èxit de la batalla de Qussair, el règim preparava una ofensiva a la perifèria de Guta per tal d’eradicar els guerrillers del grup salafista del Front Al-Nusra, infeudat a Al-Qaida. Afirmen que és la seva brigada Al-Baraa la que escorta els observadors de l’ONU en la seva inspecció a la zona rebel, a compte de l’Exèrcit Lliure Sirià, desplaçat pels salafistes. El tema de l’ús de les armes químiques serviria, a parer seu, per aturar l’ofensiva i permetre als grups de l’oposició agafar oxigen i reorganitzar-se. Segons altres opinions, el règim podia haver utilitzat aquestes armes perverses per frenar l’avenç dels insurrectes sobre els voltants de la capital.
Tot és confús, mistificat, en aquesta guerra tan difícil de descriure i que ha cavat la sepultura a la informació. La fórmula ideal del president Obama, rebutjada una vegada i altra una intervenció armada a Síria de conseqüències catastròfiques per a l’Orient Mitjà, seria trobar un just equilibri de l’afebliment del règim, evitant l’èxit dels extremistes gihadistes que tenen, amb els petrodòlars, les armes i l’obscurantisme religiós de les monarquies del Golf, el vent en popa.
A l’Iraq anomenaven els atacs dels Estats Units darbat, cops. Si el règim d’Al-Assad queda exposat als seus càstigs, si la por dels atacs occidentals està a flor de pell de sirians i libanesos, que temen també els seus danys col·laterals, la posició de l’Administració Obama no deixa de ser complicada.
Una acció molt contundent podria provocar, per exemple, l’increment de l’hostilitat de l’Iran, que ja ha proferit les seves amenaces tant contra els Estats Units com contra els governs àrabs que fomenten el sunnisme retrògrad i bel·licós. Una resposta sospesada, moderada, com els atacs aeris del 1980 contra la Líbia de Gaddafi i més tard les bases d’Al-Qaida a Nigèria i al Sudan, només podria satisfer a mitges els seus anhels de justícia. Síria s’ha convertit en un infern per a tothom.
29-VIII-13, T. Alcoverro, lavanguardia