"En el nombre de la Santísima Trinidad": el Concordat predemocràtic Espanya-Vaticà
Els acords del 1976 i 1979, que tenen rang de tractat internacional, deroguen de facto el concordat del 1953, encara que el seu text no ho expliciti. Es van negociar i es van firmar en un context preconstitucional, per la qual cosa molts juristes i defensors de la laïcitat de l’Estat afirmen que Espanya els hauria de revisar. “L’acord del 1976 es va negociar en secret, i el que va fer va ser delimitar el terreny de joc a favor de l’Església catòlica abans que es promulgués la Constitució i abans de tenir una llei de Llibertat Religiosa –afirma Santiago J. Castellà, autor del llibre Els acords concordataris entre Espanya i la Santa Seu (ed. Claret, 2008)–. Els quatre del 1979 es van firmar pocs dies després de promulgar-se la Constitució; pràcticament, les Corts se’ls van trobar a sobre de la taula”. Castellà i diversos juristes, entre ells Dionisio Llamazares, catedràtic emèrit de Dret Eclesiàstic de l’Estat de la Universidad Complutense de Madrid, reclamen que Espanya denunciï aquests acords. Alguns experts qüestionen també que tinguin rang de tractat internacional, i demanen que la relació amb l’Església catòlica es reguli per acords com els firmats el 1992 amb les tres confessions “de notorio arraigo”: protestantisme, judaisme i islam. “Aquesta és una objecció política i ideològica, no jurídica –respon el sacerdot Santiago Bueno–. La Santa Seu és subjecte de Dret Internacional, per la qual cosa es regeix per les normes generals del Dret Internacional, i a més la Santa Seu és la representació internacional de l’Església catòlica”.
L’ esperit de la lletra apunta ja en la primera frase: “En el nombre de la Santíssima Trinidad”. Així comença el concordat firmat entre la Santa Seu i l’Espanya franquista el 1953, del qual es compleixen 60 anys dimarts vinent dia 27. Era un agost calorós, i la dictadura del general Francisco Franco boquejava a la recerca d’oxigen exterior que tragués el règim de l’aïllament internacional. El concordat li va proporcionar un respir, arrodonit durant aquell mateix any amb l’ingrés a la Unesco, i amb la firma d’un acord econòmic i de defensa amb els Estats Units. La guerra freda li faria més favors.
“L’interès polític de Franco era trencar l’aïllament internacional del règim en el qual el tenien els guanyadors de la Segona Guerra Mundial –explica el sacerdot Santiago Bueno, catedràtic de Dret Eclesiàstic de l’Estat de la Universitat de Barcelona–. El concordat era molt necessari per a Franco, la Santa Seu ho sabia i va negociar molt bé, de manera que va obtenir considerables drets i privilegis; l’única gran concessió que va fer va ser deixar a Franco el dret de presentació de bisbes. En realitat, el tractat intenta recuperar la situació del concordat del 1851, és a dir, el vigent fins a la Segona República”. Encara que l’Espanya republicana va conservar relacions diplomàtiques amb la Santa Seu, va derogar unilateralment aquest concordat firmat durant el regnat d’Isabel II.
El papa Pius XII es mostrava reticent a firmar tractats amb l’Espanya franquista; la Santa Seu havia celebrat concordats amb l’Alemanya nazi (1933) i amb la Itàlia feixista (1929), i no volia repetir aquells errors. Però sí va acceptar aviat un acord amb Espanya el 1941 sobre nomenament de bisbes (era urgent: hi havia moltes diòcesis vacants a causa dels assassinats per la persecució religiosa durant la Guerra Civil i a les morts per causa natural), que van firmar el nunci, Gaetano Cicognani, i el ministre d’Exteriors, el falangista Ramón Serrano Suñer.
Les negociacions per al concordat del 1953 van ser més laborioses, ja en mans d’un nou ministre d’Exteriors, Alberto Martín Artajo, catòlic fitxat per a desfalangitzar el Govern després del desenllaç de la Segona Guerra Mundial. Finalment, van firmar el concordat el 27 d’agost del 1953 al Vaticà el ministre Martín Artajo i l’ambaixador davant la Santa Seu, Fernando María Castiella, en nom de Franco; i Domenico Tardini, prosecretari d’Estat per a Assumptes Eclesiàstics Extraordinaris, en nom de Pius XII.
A part de la invocació a la Santíssima Trinitat, el concordat és una solemne proclamació del nacionalcatolicisme ja al seu primer article: “La Religión Católica, Apostólica, Romana sigue siendo la única de la Nación española, y gozará de los derechos y de las prerrogativas que le corresponden en conformidad con la Ley Divina y el Derecho Canónico”. Aquesta afirmació, com aclareix l’historiador i monjo de Montserrat Hilari Raguer, “reproduïa literalment la del concordat del 1851, repetida en l’acord de 1941 de nomenament de bisbes, però era evident la seva sorna com a refutació de la famosa frase de Manuel Azaña: ‘España ha dejado de ser católica’”.
Raguer, autor del llibre La pólvora y el incienso. La Iglesia y la Guerra Civil española (1936-1939) (ed. Península, 2008), cita entre els trets nacionalcatòlics del concordat: les pregàries pel Cap d’Estat en les misses (article VI); el dret de presentació de bisbes (article VII); el privilegi del fur eclesiàstic, és a dir, que els sacerdots no podien ser jutjats sense permís del bisbe (article XVI), i el “presupuesto de culto y clero” (article XIX).
“Cal recordar que l’Església que va firmar aquest concordat era preconciliar –intervé el catedràtic Santiago Bueno–, fins al concili Vaticà II la Santa Seu i també les potències europees raonaven en termes de drets i privilegis. El concordat del 1953 era anacrònic ja en aquell moment”.
De fet, si bé il·lustres canonistes coincideixen que aquest concordat és modèlic en termes de compenetració entre ordenació civil i canònica d’un Estat confessional catòlic –i segons aquesta lògica, és potser el millor de tota la història concordatària del món–, aquest mateix caràcter el va condemnar a tancar període històric després del concili Vaticà II.
A Espanya, l’arribada de la democràcia el va derogar de facto a través dels acords del 1976 i 1979, que van inaugurar una nova etapa en les relacions de l’Estat amb l’Església catòlica, no exemptes de polèmica, però filles ja d’altres temps.
1753. El concordat entre el rei Ferran VI i el papa Benet XIV sol considerar-se el primer d’Espanya, encara que n’hi va haver un el 1418 derivat del concili de Constança
1851. El concordat firmat entre la reina Isabel II i el papa Pius IX reafirma la confessionalitat catòlica de l’Estat espanyol, “con la exclusión de cualquier otro culto”
1953. El concordat entre la Santa Seu i l’Espanya franquista insisteix en la confessionalitat catòlica de l’Estat. Franco va obtenir el dret de presentació de bisbes
1976/1979. Després del primer acord bàsic Església-Estat del 1976, tres anys després es van firmar quatre acords més sobre: assumptes jurídics; assumptes econòmics; ensenyament i assumptes culturals, i assistència religiosa a les forces armades
1992. Els acords amb les confessions “de notorio arraigo” ( protestantisme, judaisme i islam) es van firmar tal com preveia la llei de Llibertat Religiosa del 1980
25-VIII-13, M-P. López, lavanguardia