"el company Greganti" i la corrupció de la partitocràcia
El company Greganti va ser detingut el 30 de gener del 1993 amb 1.246 milions de lires (643.500 euros) en un compte a Suïssa. Un dels capítols més significatius del famós procés Mani Pulite. Primo Greganti, antic treballador de Fiat, formava part de l’aparell administratiu del Partit Comunista Italià. Els fiscals havien trobat el seu nom amagat en un compte que portava per nom Gabbietta (morrió). Coll ample, corpulent, mans endurides per la cadena de muntatge, el torinès Greganti era un home dur.
La seva detenció va causar molt impacte i expectació. Si es demostrava que el PCI també havia cobrat comissions il·legals, tot el sistema polític italià s’ensorrava, sense excepció. Ningú no podia aixecar la bandera de la virtut. Els (euro)comunistes tenien una gran infraestructura, finançada per una xarxa de cooperatives i diverses empreses dedicades a la mediació comercial amb l’Europa de l’Est. El PCI era una màquina política de primer ordre i, en teoria, els altres partits necessitaven finançament extra per fer-li front. Tot això havia conduït a un exagerat sistema clientelar, de dimensions veritablement delictives, que l’esgotament de la guerra freda deixava sense sentit. Aquesta va ser la principal clau històrica de Mani Pulite. Anys noranta.
Greganti no va parlar. Va passar sis mesos a la presó milanesa de San Vittore i no va parlar. Mai no va canviar de versió: aquells diners eren seus i els tenia a l’exterior per poder fer una inversió a la Xina. Va ser condemnat a tres anys de presó i mai no va deixar de protegir el seu partit. Així va néixer la llegenda del compagno G. Mentre Greganti callava, els tresorers dels altres partits italians cantaven el repertori sencer de Giuseppe Verdi.
També als anys noranta es va descobrir que el Partit Socialista Obrer Espanyol tenia una via de finançament il·legal. Una trama d’empreses (Filesa, Malesa, Time-Export) obtenia diners de la banca i d’algunes grans companyies, mitjançant la facturació de suposats informes –entre altres mètodes–, per sufragar les despeses electorals d’un partit molt endeutat després del referèndum sobre l’OTAN. Desitjós d’obtenir la majoria absoluta el 1982, el PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra havia ocultat el seu compromís amb la permanència d’Espanya en el bloc atlàntic, fingint una línia neutralista. (González i Guerra havien viatjat a Moscou el desembre del 1977 amb el gens dissimulat propòsit de demanar el bloqueig del PCE, en aquell moment desobedient amb els soviètics).
Molta gent es va creure la promesa de neutralitat i el referèndum sobre l’OTAN va acabar sent un drama per al Partit Socialista. Un drama car. La trama Filesa es calcula que va moure uns 14,8 milions d’euros. Dotze persones van ser processades, i la de més rang polític va ser el senador Josep Maria Sala, puntal del PSC i responsable decisiu del seu aparell organitzatiu. Sala va ser condemnat a tres anys de presó, dels quals en va complir dos. Va assumir la seva responsabilitat i la investigació no va arribar més amunt.
A Luis Bárcenas, tresorer i gerent del Partit Popular els últims vint anys, li han trobat més de 48 milions d’euros a Suïssa i el seu cant se sent aquests dies a tot Espanya i part de l’estranger. Refila i refila. Després de demanar protecció al seu partit –i no obtenirla, tal com ell volia–, el detingut ha escollit un diari marmessor i s’ha llançat contra el president del Govern espanyol. Amb molts focs d’artifici –amb més artifici que documentació–, el multimilionari tresorer va declarar ahir davant el jutge Ruz que el PP s’ha finançat durant 20 anys mitjançant donacions d’empresaris que haurien tingut com a recompensa l’obtenció de concessions administratives. I afegeix que ha pagat sobresous a Mariano Rajoy, amb diner negre, Apunta també un possible cas de suborn en l’adjudicació del contracte de neteja de Toledo, fletxa enverinada contra María Dolores de Cospedal, secretària general del PP i presidenta de Castella-la Manxa, que el va enfilar el 2008, en el moment de fer-se càrrec de la direcció política del número 13 del carrer Génova de Madrid.
Bárcenas llança una acusació tremenda, la verificació de la qual exigeix una investigació molt difícil de dur a terme, gairebé impossible, si no hi ha papers i testimonis. I intenta provocar el màxim desgast del president. El pres de Soto del Real canta una partitura en la qual mai no apareix el nom de José María Aznar, president del PP entre el 1990 i el 2004 i tenaç poder fàctic de la dreta espanyola.
Commoció a Madrid. Excitació a tot Espanya. Perplexitat a la premsa estrangera, fantasies de final de règim. (Un clàssic: a Espanya, el Règim sempre està a punt de caure). Prova de foc per als mecanismes de solidaritat interna en el PP, si és que aquests mecanismes existeixen. Crida molt l’atenció el silenci del ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, aquests dies de viatge oficial al Perú. Sempre amb un fi sentit de l’orientació, el company G.
16-VII-13, Enric Juliana, lavanguardia
