"La novena competència", José Antonio Marina

Sembla el títol d’una novel·la de misteri, però no ho és. La Unió Europea va decidir fa deu anys que l’educació formal tingués com a objectiu desenvolupar en els nens i joves vuit competències bàsiques, recollides per la nostra gairebé difunta llei d’Educació: (1) comunicació lingüística, (2) matemàtica, (3) coneixement i interacció amb el món físic, (4) digital, (5) cultural i artística, (6) social i ciutadana, (7) aprendre a aprendre i (8) aprendre a emprendre. Es diferencia en res de l’antiga divisió en assignatures? Competència és un concepte més pràctic i més ampli. Es defineix com el conjunt de coneixements, actituds i hàbits necessaris per respondre a demandes complexes de la situació. La competència lingüística, per exemple, no es redueix a la gramàtica, sinó que ha de capacitar per comunicar-se eficientment, comprendre, pensar, emocionar, és a dir, per utilitzar brillantment la meravellosa eina del llenguatge. Doncs bé, trobo que falta una competència, i us demano ajuda per aconseguir que la UE l’accepti. Seria la novena competència: la filosòfica. La filosofia estudia la intel·ligència, els seus límits, les seves possibilitats, les seves creacions. La ciència, l’art, la política, la religió, l’ètica, l’economia, el dret són creacions de la intel·ligència i només coneixent com i perquè les ha inventat podem comprendre-les i comprendre’ns.

Però, a més, la filosofia té com a funció desenvolupar el “pensament crític”, és a dir, el que s’encarrega de saber si alguna cosa és veritable o falsa, racional o, no fundada o infundada. I aquesta competència és imprescindible per a una societat lliure, perquè només el pensament crític ens allibera de l’adoctrinament, la propaganda o els prejudicis. Fa uns dies vaig intervenir al programa de Pepa Fernández per debatre sobre la credulitat. Crèdul és qui es deixa convèncer amb massa facilitat, sense posar cap filtre crític. Em sorprèn la quantitat de cadenes de televisió dedicades a vidents, tarotistes, astròlegs, incerts espiritualistes i d’altres estafadors. Aquesta credulitat no és l’únic fracàs de la intel·ligència. També ho són el fanatisme, que continuarà afirmant una cosa malgrat tenir totes les evidències en contra, i l’escepticisme, que s’instal·la en una mandra amb aires de superioritat i afirma que res no és segur. Em recorden la genial frase de Chumy Chúmez: “Abans no creia en res. Ara, ni això”. La llei d’Educació que s’està coent també menysprea la filosofia. Cosa que significa que no vol formar la intel·ligència crítica del ciutadà, la capacitat per exigir o comprendre arguments, per no deixar-se convèncer per eslògans, consignes i exabruptes, per acostumar a fer-nos la pregunta fonamental davant qualsevol opinant: “I vostè com ho sap?”. La finalitat de la filosofia no és que el ciutadà sàpiga el que van pensar Plató, Aristòtil, Hume, Kant i Hegel, sinó que aprengui a pensar per si mateix, a distingir el que és fundat del que és infundat, detestar ser manipulat.

S’ha posat de moda el fact check, comprovar si són verdaderes les dades que algú aporta com a suport de les seves tesis. Aquest és un mètode filosòfic elemental: comprovaré si vostè m’està enganyant. Avui estem inundats d’informació la veracitat de la qual desconeixem. Per això és més urgent que mai enfortir el pensament crític. Si voleu ajudar-me a lluitar per la competència filosòfica, envieu-me un correu electrònic per acostumar-nos a fer la pregunta fonamental davant qualsevol opinant: “I vostè com ho sap, això?”.