disfrutem (?) d’una pornografia uniforme, simple, monòtona i empobridora
El psicòleg Richard Jackson Harris, de la Universitat de Kansas, a començaments dels noranta va publicar un article on recopilava estudis que mostraven que el fet de veure sovint pel·lículesX ens porta a trobar que la nostra parella és menys atractiva, que l’amistat amb dones està tenyida sempre d’un contingut eròtic i que l’agressió sexual sembla menys greu del que és. Efectes com aquest últim han fet, per exemple, que certs grups conservadors i algunes ideòlogues feministes coincideixin a assenyalar la pornografia com un fenomen negatiu.
Però i si aquests efectes són producte d’una narrativa sexista, i no de la pornografia per si mateixa? En una investigació típica (els psicòlegs de laUniversitat d’Alabama Dolf Zillmann i Jennings Bryant són autors d’un experiment d’aquesta mena molt citat) un grup de voluntaris contempla pel·lículesXon s’assumeix el “mite de la violació”, la idea que a algunes dones els agrada que abusin sexualment d’elles. I es comprova, per exemple, que després d’haver vist gran quantitat d’històries d’aquestes, tendeixen a trivialitzar els efectes d’aquest acte i a justificar més fàcilment l’agressor. Què passaria si el material sexualment explícit tingués un contingut diferent? Hi ha un grup de persones que han emprès aquesta tasca. Des de finals del segleXXhi ha directors de pel·lícules pornogràfiques que intenten canviar la narrativa habitual d’aquesta classe de cinema. Maria Beatty, Tristan Taormino, Bruce Labruce, Annie Sprinkle, Emilie Jouvet o Shu Lea Cheang són exemples d’aquest nou enfocament. Si aquest món audiovisual canvia, potser podrem començar a valorar els aspectes positius del material sexualment explícit.
Jorge Arnal recorda un exemple d’aquests darrers: la capacitat per fer visible la sexualitat: “Hem perdut tabús i prejudicis pel que fa al sexe: la realitat és que cada cop més persones es pregunten per la seva vida sexual, cada vegada es parla més de sexe, i cada vegada se’n sap més. I això, sense el sexe tan ‘a mà’, hauria costat molt més temps”. I Cristóbal Icaza continua: “Crec que forma part de l’educació, simplement ha omplert un buit de vegades inexistent omolt pobre en la nostra educació, com és el capítol sexual. Era aquest, el seu objectiu? Probablement no”.
Un altre fruit de les pel·lícules X és l’obertura a activitats eròtiques que, altrament, potser haurien continuat sent un tabú i avui formen part de la nostra experiència quotidiana. Superfreakonomics, un llibre molt divertit de l’economista Steven D. Levitt i del periodista Stephen J. Dubner, analitza des d’un punt de vista econòmic algunes qüestions que sovint ens pensem que estan relacionades només amb la moral sexual. Aquests investigadors políticament incorrectes demostren amb estadístiques, per exemple, que els preus per servei en el món de la prostitució han variat a causa de la liberalització dels costums. Avui dia –recorden– una prostituta cobra menys per un francès que per una relació amb coit inclòs. Però fa un segle no era així: la fellatio era més cara. La raó té a veure amb les lleis de mercat: en altres èpoques, el sexe oral era un tabú fins i tot entre les prostitutes. Hi ha documents que ressenyen que, per exemple a Madrid, era un insult retreure’s entre prostitutes la pràctica de la fel·lació. I per això, com que rea més difícil aconseguir una fel·lació, es cobrava més cara. Fins a quin punt hi té a veure, la pornografia, en el fet que el sexe oral sigui considerat una pràctica normal de les relacions sexuals?
Els productes audiovisuals ens influeixen molt més que no pensem. L’ésser humà aprèn una gran quantitat de pautes per observació: és el que anomenem aprenentatge vicari o social. No ens cal interioritzar raonadament tot el que fem. Molts sovint en tenim prou de veure les conductes alienes repetides una vegada i una altra perquè es converteixin en part dels hàbits de comportament propis. És fent servir aquest potencial que el cinema ha influït de manera tan directa en els costums. Fumàvem més i bevíem habitualment quan les pel·lícules anaven plenes d’actors que tenien aquest costum. Vam deixar de fer-ho quan aquests models van reduir aquests hàbits a la pantalla. Ens vestim, ens fem petons, parlem i fins i tot ens fem les fotos com els protagonistes de les pel·lícules. Curiosament, malgrat que som conscients de l’efecte general del cinema (entre altres coses per la gran quantitat d’estudis dedicats a aquest tema) subestimem la capacitat que té la pornografia d’influir-nos.
Tanmateix, intuïtivament és clar que aquest influx existeix. La propensió a afaitar-se el pèl púbic; la predisposició dels homes heterosexuals per provar el sexe anal amb dones però no experimentar ells mateixos aquesta pràctica; la tendència a convertir les relacions sexuals en una qüestió molt seriosa en què l’humor no té cabuda; la pràctica de certes actituds acrobàtiques i incòmodes o la inclinació general a mantenir un tipus de relacions amb passos molt semblants (sexe oral seguit de penetració amb variació d’actituds) sembla que estan cada vegada més fixades en la població general. Per la literatura i documents gràfics antics sabem que en altres èpoques aquests patrons de comportament no eren habituals. Si tenim en compte que l’única forma d’aprenentatge sexual teòric sobre tècniques que tenim és la pornografia, és fàcil sospitar que aquests factors de comportament al llit han estat copiats de les pel·lícules X. Tanmateix, hi ha molt pocs estudis que analitzin aquest influx.
Admetre la importància de l’aprenentatge vicari a través de la pornografia ens serviria per intentar canviar amb més força els comportaments que aquesta mena d’audiovisual promocionen. Erika Lust, una de les directores pioneres al nostre país de la producció de pel·lícules de sexe explícit diferents, està d’acord amb la idea: “La societat tendeix a ignorar el porno, a considerar-lo una cosa marginal i fosca, que no interfereix en altres aspectes de la vida. I no és cert, s’ha d’anar amb compte perquè el porno no és només porno, és un discurs, una manera de parlar sobre sexe. És una manera de veure i d’entendre el que és masculí i el que és femení. I és un discurs i una teoria gairebé 100% masculina (i moltes vegades masclista)”, exposa.
Canviar la pornografia no suposaria, per descomptat, variar radicalment la sexualitat humana. L’activista María Llopis, en un recent article en Diario Kafka, dubtava que l’efecte del canvi en les narratives fos tan definitiu: “Hi va haver un temps que el feminisme es rebel·lava contra la pornografia. Deien que generava violència contra la dona. Que era sexista i masclista i que representava les dones com objectes sexuals. Tant de bo. Tant de bo la culpa vingués del porno i eradicant-lo poséssim fi a una societat sexista. Seria tan senzill... El feminisme va adoptar el lema punk de ‘fes-ho tu mateix’. Va decidir que si no t’agrada el porno que veus, obre’t de cames i fes el teu propi porno. Feminisme prosex, moviment postporno, pornografia feminista, porno fet per dones. Les polítiques feministes més radicals i els posicionaments anticapitalistes van començar a produir material sexualment explícit que ha tingut una gran acceptació en el món de l’art i la cultura”...
Però és indubtable que canviar les narratives de la pornografia seria un factor important. Beatriz Preciado, professora de Teoria del Gènere a la Universitat de París VIII, argumenta que “la pornografia participa d’un marc polític més ampli en què es representa la masculinitat i la feminitat heterosexuals com a fonamentalment asimètriques, on la dona no té ni voluntat ni decisió pròpies. El problema no és que la pornografia sigui sexista (com ho són molts altres gèneres cinematogràfics actuals), sinó que hi hagi únicament pornografia sexista. La pornografia funciona com un mecanisme trampós: creiem que busquem la pornografia que ens fa gaudir, però en realitat la pornografia que mirem construeix els nostres cossos i els nostres desitjos. Per això cal obrir el gènere pornogràfic a una pluralitat de codis, de mirades i d’interpretacions.”
Per aquesta professora, “la pornografia no afecta només la producció del plaer, sinó que produeix uns estereotips molt marcats del que significa en aquesta societat ser un home i ser una dona, i reforça l’imperatiu heterosexual i l’amenaça contra els cossos i les sexualitats diferents. Curiosament, en les societats democràtiques la representació de la sexualitat continua sent un àmbit tremendament conservador i normatiu. El que passa en pornografia seria comparable, en termes de comunicació audiovisual, a viure en un règim democràtic sense llibertat de premsa. Per això, segons aquesta filòsofa, “necessitem una autèntica democratització de la pornografia, cosa que implicaria la possibilitat de crítica interna dels codis i de les representacions que produeix, de manera que poguessin aparèixer pornografies dissidents. Imaginem-nos, per exemple, la possibilitat d’una pornografia per a homes heterosexuals analment actius, o efeminats, o amants de les dones masculines...”.
Cada vegada hi ha més persones que, com elles, entenen que cal esbocinar el porno perquè té una influència important en la sexualitat. Aquest any, per exemple, hi ha la desena edició de Cinekink, un festival de cinema que es fa aNova York i que es va crear per fomentar la representació positiva de la sexualitat explícita en el cinema i la televisió. Centenars de persones s’hi reuneixen per parlar de pornografia, una cosa impensable fa 50 anys. És una bona notícia: si un fenomen és majoritari, sempre val més parlar-ne que no fer-ho.
Si admetem que la pornografia és part de la nostra vida, podem fer visible aquest fenomen i jugar amb la capacitat pedagògica que té de cara a les noves generacions. És una de les motivacions d’Erika Lust: “Acabo de ser mare fa poc temps, i penso que m’agradaria que la meva filla, quan estigui exposada al cinema adult, en l’adolescència, rebi missatges positius sobre la sexualitat, amb valors i discursos femenins. No vull que els qui li expliquin a través del cinema explícit com és el món del sexe siguin Rocco Siffredi, Nacho Vidal, Marc Dorcel, Private o Penthouse”.
30-III-13, Luis Muiño, ES/lavanguardia
