la partitocràcia segresta les Institucions i saboteja les -necessàries- reformes
La recent renovació del Tribunal Constitucional –de la qual es diu, amb tota impudícia, que s’ha concretat en la designació de tres magistrats d’adscripció conservadora i un del sector progressista– és un símptoma més d’una crisi generalitzada de la democràcia representativa, que a Espanya arriba a unes cotes de gravetat que comporten un risc important de col·lapse. Es tracta d’una realitat que no es pot amagar, perquè quan els diaris diuen amb tota naturalitat que, amb aquestes designacions, el Govern central completa un gir a favor del sector conservador en l’actual correlació de forces del Tribunal que haurà de sentenciar qüestions com la declaració sobiranista del Parlament de Catalunya, el matrimoni homosexual o la reforma laboral, és que s’ha assumit com a normal una cosa que constitueix en si mateixa una aberració descomunal. Es dóna per descomptat –encara que no sigui cert– que els magistrats del TC no decideixen segons el seu criteri, sinó segons el dictat de la ideologia per la qual han estat escollits.
El sol fet que l’opinió publicada es manifesti en aquests termes ha d’alertar sobre el creixent deteriorament de l’Estat com a sistema jurídic, que s’ha posat de relleu en el desgast i desprestigi creixent de les seves institucions. Els qui jutgen no faran bé la seva tasca si, a més de la legitimitat democràtica del seu nomenament, no estan investits de l’autoritat moral que només procedeix del reconeixement social de la seva imparcialitat, honestedat, credibilitat i solvència.
En realitat, la causa profunda d’aquesta situació rau en la invasió per part dels partits polítics de les estructures de l’Estat, la qual cosa n’està provocant la descomposició. La invasió es concreta en l’ocupació partidària de tots els alts organismes de l’Estat mitjançant una designació adequada dels seus components, de manera que aquestes institucions es converteixen en una rèplica exacta de la composició del Parlament, amb la qual cosa la funció de control que els correspon segons les lleis queda afeblida, ja que, atesa la seva composició, no resoldran mai en sentit contrari a la voluntat i els interessos de la majoria que els va nomenar. Tot això, amb l’agreujant que es tracta d’uns partits polítics mancats de democràcia interna, immersos en un procés de divorci progressiu respecte a la societat, i sobre el finançament dels quals –opac i confús– hi ha més que sospites, a més de mantenir-se en un silenci ominós davant l’exigència majoritària de reforma.
El resultat d’aquest procés ininterromput d’invasió de l’Estat i de les seves institucions per part dels partits ha provocat el que –en paraules del professor Alejandro Nieto– s’ha arribat a qualificar de “desgovern de la cosa pública”, entès no només com a mal govern, sinó també –i encara pitjor– com a falsejament i corrupció del sistema democràtic, que va des de la manipulació i l’engany de l’electorat fins a la “feudalització partitocràtica”, que implica la transferència gairebé total del poder als partits, i d’aquesta manera converteix l’Estat de dret en un Estat de partits. No estranya, per tant, la degradació del sistema, la pèrdua de respectabilitat de l’Estat, el desprestigi de la cosa pública i el col·lapse de la confiança ciutadana en les forces polítiques, les elits de les quals comencen a ser vistes com una “casta privilegiada” que no és mereixedora de confiança. Algú va dir un dia, en l’àpex del seu poder, que el baró de Montesquieu era ben mort des de feia molts anys. Sembla que caldrà ressuscitar-lo.
17-VI-13, lavanguardia
El Tribunal Constitucional (TC) comença una nova etapa aquesta setmana, després d’haver estat renovat pel Consell del Poder Judicial i pel Govern de l’Estat. Però no acaba d’aixecar cap. Repeteix errors. El president sortint, Pascual Sala, se’n va anar amb un discurs en el qual desmentia que fos una institució polititzada. Òbviament, ningú no el va creure, ni dins ni fora.
Tres dies abans d’aquest discurs, el propi Pascual Sala havia hagut d’evitar un xoc de trens amb el Govern, quan es va votar sobre la idoneïtat dels magistrats entrants. El president va haver d’utilitzar el seu vot de qualitat per aconseguir que un dels jutges nomenats per l’Executiu, Enrique López, resultés acceptat. Sis magistrats l’havien rebutjat i els cinc restants li havien donat suport. Sala decidia. I ho va fer a favor d’Enrique López. Molts creuen que va prendre aquesta decisió per tal de no crear un conflicte insòlit. Mai no ha succeït que el Govern nomeni un magistrat i el Constitucional el rebutgi.
A Pascual Sala, en tot cas, se li va torçar el gest com mai abans. El dia del seu relleu es comentava al TC que el seu enuig es devia al fet que la notícia havia corregut com una reguera de pólvora. El president sortint hauria preferit que no transcendís que el seu vot havia estat el decisiu. Un president sortint recolzant un altre entrant rebutjat per la meitat del ple, més enllà de les seves respectives afiliacions, com a progressista l’un i com a conservador l’altre. Pascual Sala, per exemple, va ser un dels pocs jutges del TC que va donar suport a l’Estatut el 2010, mentre que en la mateixa època Enrique López el combatia frontalment des de la seva responsabilitat de portaveu del Consell del Poder Judicial.
La imatge resultant del nou Constitucional és una institució dividida. Dos dels magistrats que van rebutjar Enrique López ja han estat rellevats per la pròpia renovació del TC, però els altres quatre segueixen al tribunal. Un paperot, diuen dins de la pròpia institució. I en tot cas un signe de profunda divisió, en un Constitucional que, d’altra banda, ha de resoldre sobre totes les lleis importants d’aquesta legislatura, més l’herència d’etapes anteriors.
Amb aquests antecedents, la pregunta és què passarà ara amb l’elecció dels nous president i vicepresident de l’Alt Tribunal. Hi ha gran preocupació sobre aquest tema a dins i a fora del TC. El Govern del PP té la majoria assegurada per a les qüestions més importants, però li preocupa que s’eternitzi el clima de ruptura interna en la institució.
El magistrat conservador Francisco Pérez de los Cobos és el candidat més ben situat per a la presidència. El Govern, tanmateix, té dubtes, perquè preferiria algú ja provat, com Francisco Hernando, nomenat president del Consell del Poder Judicial i del Suprem en l’etapa de José María Aznar. Hernando va ser un baluard contra l’Estatut.
17-VI-13, J.M. Brunet, lavanguardia