el concert (més que) econòmic de les "províncies traïdores"
Quan els procuradors en Corts van saber que Carlos Arias Navarro rumiava la possibilitat d’atorgar un règim especial a les quatre províncies catalanes, alertat pels sensors del règim i per la repercussió de les dues manifestacions que van tenir lloc a Barcelona el febrer del 1976, convocades per l’Assemblea de Catalunya, amb la policia espanyola repartint llenya a la portada de The New York Times (la cèlebre fotografia en blanc i negre de Manuel Armengol), hi va haver molta mala maror a les dues Castelles.
Arias va arribar a nomenar una comissió d’estudi del tema català. Inquiets, els procuradors castellans van decidir constituir-se en planta regional, atès que també es parlava de la possible devolució del fur fiscal a les províncies traïdores de Bizkaia i Gipuzkoa. Ningú no coneixia amb exactitud els plans de l’hermètic president del Govern. El Rei tenia pressa, la difícil reconducció del procés revolucionari a Portugal aconsellava una certa audàcia i el sinistre Arias, exministre de la Governació –l’home que va anunciar per televisió la mort del general Franco–, tenia por dels canvis.
Els procuradors castellans van fer dues reunions preventives, amb un lema amb molt futur a Espanya: “Nosaltres no serem menys”. Els de Castella la Vella se citen el 16 de febrer del 1976 a l’hotel Molinico de Tordesillas (Valladolid). Trenta procuradors de les onze províncies castellanolleoneses, incloses Santander i Logronyo. Després de sis hores de reunió emeten un comunicat en què alerten d’un possible tracte de favor a altres regions i reclamen el concert econòmic per a les províncies castellanes. Els procuradors de Castella la Nova es reuneixen a la fonda Don Quijote de Mota del Cuervo (Conca), el 26 d’abril. També assisteixen a la reunió els presidents de cinc diputacions provincials. L’ alcalde de Madrid i el president de la diputació madrilenya han estat convidats, però decideixen quedarse a casa. Es parla de la regió Centre. Es parla del ressorgir de La Manxa, i es llança un avís sobre el concert basc. “Els procuradors de Castella la Nova s’oposen als concerts econòmics”, titula el diari Pueblo, sota la direcció de l’inefable Emilio Romero. El document aprovat reafirma la unitat nacional, “que no ha de ser debilitada per cap separatisme ni per cap fórmula d’Estat federal”; demana atenció a les “varietats i peculiaritats regionals”; alerta contra l’adopció de mesures que afavoreixin les regions amb més ingressos, i reclama la generalització dels concerts econòmics si el Govern espanyol desitja ampliar el fur en aquell moment reservat a les províncies lleials de Navarra i Àlaba.
La inquietud serà especialment intensa a Santander, antic port de Castella i província veïna de Biscaia. El març del 1976, el Manifiesto de los Cien reclama que Santander també es beneficiï del concert. Entre els promotors destaca un economista del sindicat vertical, Miguel Ángel Revilla, que no trigarà a ser un dels fundadors del Partit Regionalista Càntabre, grup promotor, juntament amb el PSOE, de l’actual autonomia uniprovincial. Avui, Miguel Ángel Revilla és conegut a tot Espanya per les seves prèdiques antisistema en un programa nocturn de televisió. El populisme ni es crea ni es destrueix, tant sols es transforma.
Cau Arias Navarro i el Rei encarrega a Adolfo Suárez González, ex secretari general del partit únic, el Movimiento, i ex director general de Ràdio Televisió Espanyola, una transició més accelerada. La gent del carrer s’està escalfant i hi ha inquietud a Washington per l’incert panorama a tot el flanc Sud d’Europa: Portugal, Espanya, Itàlia, Grècia... (El mateix dòmino que trenta-cinc anys anys després tornarà a preocupar el món sencer, ara pels estralls de la crisi financera). No hi ha temps a perdre.
Suárez decideix començar pel País Basc, en aquell moment la peça més difícil, amb el rerefons complicadíssim d’ETA, El segon govern de la Monarquia torna el concert econòmic a biscaïns i guipuscoans el 30 d’octubre del 1976, mitjançant un reial decret publicat al Butlletí Oficial de l’Estat. Suárez restaura, en tota la seva amplitud, la fórmula ideada per Antonio Cánovas del Castillo el 1876 per a liquidar la lluita pels vells furs. En el preàmbul del decret s’esmenta “la voluntat integradora de la Corona i el seu desig d’aconseguir la participació de tots els pobles d’Espanya en l’actual procés polític”. Les dues províncies basques que van romandre fidels al govern de la República recuperen la potestat per recaptar els seus impostos i passar comptes amb l’Estat, mitjançant la denominada quota.
Tres setmanes després de la devolution suarista, té lloc el prodigiós harakiri de les Corts franquistes. El suïcidi controlat del Règim. El 18 de novembre del 1976, els procuradors aproven per àmplia majoria –425 vots a favor, 59 vots en contra i 13 abstencions– la llei per a la Reforma Política, principal instrument jurídic per al trànsit de la dictadura a un règim parlamentari democràtic. Sense ruptura.
16-VI-13, Enric Juliana, lavanguardia