"La lluita de classes turca", Ian Buruma
Una interpretació de les manifestacions antigovernamentals que agiten aquests dies les ciutats turques diu que constitueixen una gran protesta contra l’islam en el seu vessant polític. El que va començar com una manifestació contra un pla urbanístic oficial que implicava la demolició d’un petit parc al centre d’Istanbul per construir-hi un cursi centre comercial va evolucionar amb rapidesa en forma de conflicte de valors.
Segons una primera valoració superficial, la lluita en curs sembla encarnar dues visions diferents de la Turquia moderna, la secular contra la religiosa, la democràtica contra l’autoritària. L’han comparat amb la d’Ocupeu Wall Street. Alguns observadors han arribat a parlar d’una primavera turca.
Evidentment, nombrosos ciutadans turcs, sobretot a les grans ciutats, estan farts del creixent estil autoritari del primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, de la seva mà de ferro sobre la premsa, de la seva afició a les imponents mesquites de nova construcció, de les limitacions sobre l’alcohol, de les detencions de dissidents polítics i, ara, de la violenta resposta a les manifestacions. La gent tem que la llei islàmica, la xaria, substitueixi la legislació laica i que l’islamisme frustri els fruits de la iniciativa de Kemal Atatürk destinada a modernitzar la Turquia otomana.
Després hi figura la qüestió dels alevites, minoria religiosa vinculada al sufisme i el xiisme. Els alevites (branca del xiisme), que han estat protegits per l’Estat de caràcter laic, desconfien profundament d’Erdogan, que els ha inquietat encara més en planejar la construcció d’un nou pont sobre el Bòsfor que rebria el nom d’un sultà del segle XVI que va massacrar els seus avantpassats.
Faria la sensació, doncs, que la religió seria al cor del problema turc. Els sectors contraris a l’islam en el seu vessant polític el consideren intrínsecament antidemocràtic.
Tanmateix, les coses no són tan senzilles. L’Estat kemalià de caràcter laic no era menys autoritari que el règim populista islamista d’Erdogan. Si alguna cosa era, ho era encara més. I també és significatiu que les primeres protestes a la plaça Taksim d’Istanbul fossin motivades pel projecte de construcció no pas d’una mesquita, sinó d’un centre comercial. El temor de l’aplicació de la xaria es correspon amb la ràbia contra la rapaç vulgaritat de promotors immobiliaris i empresaris avalats pel Govern d’Erdogan. La primavera
turca conté un fort element esquerrà. En conseqüència, en lloc de posar èmfasi en els problemes de l’islam en el seu vessant polític actual, sens dubte considerables, podria ser més profitós observar els conflictes de Turquia des d’una altra perspectiva, clarament passada de moda en el moment present: la de classe. Els manifestants, ja siguin progressistes o esquerrans, solen procedir de l’elit urbana; és a dir, gent occidentalitzada, evolucionada i laica. Erdogan, d’altra banda, continua sent molt popular en àrees rurals i provincianes de Turquia i entre gent de menys formació, més pobra, més conservadora i més religiosa.
Malgrat les personals tendències autoritàries d’Erdogan, que són evidents, seria erroni considerar que les protestes actuals són simplement un conflicte entre democràcia i autocràcia. Al cap i a la fi, l’èxit del partit populista d’Erdogan, Justícia i Desenvolupament, com també de la creixent presència de símbols i costums religiosos en la vida pública, és una conseqüència de més democràcia, no de menys democràcia, a Turquia.
Els costums suprimits per l’Estat kemalià turc, tals com l’ús del vel femení en llocs públics, han reaparegut perquè la població turca de medi rural tenen més influència. Sorgeixen joves creients en universitats en medi urbà i ara compta el vot conservador turc de les províncies del país.
Així mateix, l’aliança entre empresaris i populistes religiosos és amb prou feines exclusiva de Turquia. Bona part dels nous empresaris, com les dones amb vel, procedeixen de llogarrets d’Anatòlia. A aquests nou-rics de les províncies els molesta la vella elit d’Istanbul, tant com els empresaris de Texas o de Kansas detesten les elits de la Costa Est de Nova York i Washington.
Però dir que Turquia s’ha convertit en un país més democràtic no equival a dir que ha esdevingut un país més progressista i tolerant. La primavera àrab també ha posat de manifest, entre d’altres, aquest problema. Que tothom pugui expressar-se en el marc del sistema polític d’un país és essencial en tota democràcia. Però aquesta expressió, sobretot en èpoques revolucionàries, no és gairebé mai de signe moderat.
Observem en països com Egipte i Turquia –i fins i tot a Síria– el que el gran pensador liberal Isaiah Berlin va descriure com a incompatibilitat entre béns iguals. És un error considerar que tot el que és bo ve alhora. En ocasions, coses igualment bones entren en conflicte.
De la mateixa manera passa en les penoses transicions polítiques que tenen lloc a l’Orient Mitjà. La democràcia és bona i positiva, com la mentalitat oberta i tolerant. En el millor dels casos, sens dubte, coincideixen. Però en aquest moment, en la major part de l’Orient Mitjà, no és així. Més democràcia pot significar, de fet, menys obertura i més intolerància.
Resulta fàcil compadir-se dels rebels que lluiten contra la dictadura d’Al-Assad a Síria, per exemple. Però a les classes acomodades de Damasc, els homes i dones laics que ho passen bé amb la música i el cinema occidental –pertanyents alguns d’ells a les minories religioses cristiana i alauita– els costarà sobreviure quan Al-Assad hagi desaparegut de l’escena. El baasisme va ser dictatorial i opressiu –sovint també brutal–, però va protegir les minories i les elits laiques.
Tanmateix, mantenir a ratlla l’islam no és raó per donar suport a dictadors. Al cap i a la fi, la violència de l’islam en el seu vessant polític és, en part, una conseqüència d’aquests règims opressius. Com més temps estiguin en el poder, més violentes seran les revoltes islamistes.
Això no és motiu tampoc per donar suport a Erdogan i als seus promotors de centres comercials davant els manifestants a Turquia. Els manifestants tenen raó en oposar-se a la seva indiferència, el cas omís de l’opinió pública i l’asfíxia de la premsa. Però considerar el conflicte una lluita justa contra l’expressió de caràcter religiós seria, igualment, erroni.
La visibilitat més gran de l’islam és el resultat inevitable de més democràcia en països de majoria musulmana. Trobar la manera d’evitar que això liquidi l’obertura és la qüestió més important a què fa front la població a l’Orient Mitjà. Turquia encara és una democràcia. Esperem que les protestes contra Erdogan contribueixin a fer-ne una democràcia, així mateix, més oberta.
7-VI-13, Ian Buruma, , professor de Democràcia , Drets Humans i Periodisme al Bard College, lavanguardia