després de 30 anys i 40.000 morts, el PKK deixa la lluita armada i es retira al Kurdistan iraquià
> dossiers Kurdistan, la més gran ’nació sense Estat’, Kurdistan<
Ahir va arribar la notícia que els turcs esperaven des de fa tres decennis. Els combatents del Partit dels Treballadors del Kurdistan, el PKK, es retiraran a partir del proper 8 de maig de terres turques. Així ho va fer públic ahir a la tarda un dels líders militars de la banda, Murat Karayilan, amagat al tradicional refugi dels guerrillers: les muntanyes Kandil, al nord de l’Iraq.
La sortida del territori turc serà gradual, però es conclourà “com més aviat millor”, va insistir Karayilan, deixant clar així el seu desig de facilitar el procés de pau emprès per la guerrilla amb Ankara des del novembre passat.
La guerrilla també ha assenyalat que no tornarà a fer servir les armes contra les forces de seguretat turques excepte en cas de defensa pròpia. Està previst que la retirada s’efectuï en grups d’una mitja desena de guerrillers (peixmergues) i que sigui controlada per la intel·ligència turca (MIT) fins que creuin la frontera i es trobin a la zona autònoma kurda del nord de l’Iraq.
Quan els últims membres de la banda arribin en territori iraquià posaran un desitjat punt final a un conflicte armat que va començar el 1984 i que ha segat la vida de més de 40.000 persones, sobretot kurdes.
A canvi de la retirada, la població kurda a peu de carrer espera rebre ara més drets polítics i culturals. I, igualment, un augment de l’autonomia per al sud-est de Turquia, que previsiblement serà establerta a la nova Carta Magna, actualment en procés d’elaboració. Són punts que Ankara ha estat negociant de forma secreta amb el líder suprem de la banda armada, Abdullah Öcalan, empresonat en una illa al mar de Màrmara, davant d’Istanbul, des del 1999. Ell va ser qui va anunciar a través de mitjancers l’alto el foc unilateral de la banda el 21 de març passat, festa nacional dels kurds.
Karayilan va parlar ahir d’un procés de pacificació que es pot dividir en tres fases. A part de la retirada dels guerrillers (primera fase), la banda espera una reforma constitucional que s’afegeixi a una amnistia general dels presoners del PKK, inclòs Öcalan. La tercera fase comprendria l’abandonament definitiu de les armes, malgrat que Ankara ha emfatitzat els últims mesos que el desarmament havia de precedir la retirada de Turquia.
La pacificació sembla ben encarrilada, potser perquè, com diversos analistes polítics indiquen, és desitjada també per Washington per estabilitzar tant com es pugui una zona que viu una cruenta guerra civil: la de Síria, país veí. En tot cas, segons una enquesta recent, la gran majoria dels turcs, inclosos els d’ètnia kurda, desitgen la pau, encara que hi ha divergències en com assolir-la. Per als kurds turcs el procés és esperançador, ja que, a poc a poc, les demandes de la banda es compleixen. Potser per això s’ha escollit com a data clau en el procés el 8 de maig, dia que Europa commemora el final de la Segona Guerra Mundial.
26-IV-13, R. Ginés, lavanguardia
