"Cervantes a Barcelona", Suso de Toro
Avui dia no es valoren gaire les bones maneres encara que crec que són imprescindibles, tanmateix de vegades per malinterpretar-les fem l’enze. Quan et conviden a assistir a un acte solemne en principi et fan una cortesia, tanmateix aquest any vaig decidir tornar la invitació a un d’aquests actes. Faig mal fet? És descortesia tornar una invitació al lliurament del premi Cervantes?
Crec que no. En primer lloc, perquè encara que la invitació sigui personal crec que no té aquest caràcter, el Ministeri de Cultura és una institució i aquest nom d’autor només n’és un més incorporat mecànicament a una extensa llista. No per això deixo d’agrair la invitació, però, en la confiança que no importa a ningú, alleuja la meva culpa. Però per què enguany, per fi, després d’anys de dubtes i incomoditat, m’he decidit a tornar-la? No a causa de la figura guardonada, José Manuel Caballero Bonald, escriptor de mèrit i una figura d’andalús greu que em resulta particularment simpàtica. No perquè desconfiï dels premis a la figura d’un artista en comptes de la seva obra ja que, encara que cregui que el mèrit d’un escriptor són les seves obres, comprenc que totes les comunitats humanes tenen la necessitat de referents a qui prendre com a model. No perquè governi aquest partit o aquell altre, a més de sectari seria injust. Tampoc perquè el lliurin els Prínceps, ara que està en discussió la monarquia, seria una posa oportunista per la meva banda i el suport de la Casa Reial al premi només demostra que és un premi d’Estat. I d’això es tracta, que en el ritual de lliurament del premi seria un convidat de pedra absurd, ja que imagino que quan es va decidir incloure’m a la llista de convidats va ser en qualitat d’escriptor i és un premi que explícitament m’excloïa.
El premi Cervantes és un premi d’Estat, el guardó més gran que el Regne d’Espanya atorga a un escriptor i la seva naturalesa rau en el fet que l’escriptor o escriptora guardonats, a més de merèixer un reconeixement per la seva trajectòria, hagi escrit la seva obra en llengua castellana, la qual cosa no és el meu cas, ja que, considerant que no feia mal a ningú i que exercia un dret guanyat, vaig escriure la meva obra de ficció en llengua gallega. Em pregunto si no hi ha alguna cosa d’involuntària mala educació per part del Ministeri de Cultura en convidar-me a un premi del qual prèviament m’exclou.
Em faig més preguntes. És constitucional excloure dels possibles beneficis i protecció de l’Estat alguns ciutadans discriminant-los per raó de la seva llengua, reconeguda a la mateixa Constitució? El Títol 1 de l’Article 14 diu: “Tots els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. És possible que em corregeixi un jurista, però entenc que aquest principi de no discriminació es refereix no només a les lleis aprovades a les Corts sinó a tot el funcionament de l’Estat. La Constitució diu formular un Estat democràtic, per tant discriminar per la llengua no és democràtic i, essent aquesta reconeguda, crec que tampoc no és legal. Entenc que els escriptors en llengua catalana, basca i gallega són discriminats, basant-se en una interpretació esbiaixada i mesquina de la Constitució, sense cap altra raó que defensar els interessos particulars d’una ideologia nacionalista per excloure una part de la ciutadania.
Se m’objectarà que la finalitat del premi és promoure el prestigi del castellà o espanyol al món, cosa intel·ligent i lloable, però no és legítim ni legal fer-ho sobre la discriminació dels ciutadans espanyols que tenen una altra llengua com a pròpia. Quan el Rei diu solemnement “la nostra llengua” referint-se al castellà, hi ha uns quants milions de ciutadans, o súbdits, que pensen en una altra llengua diferent. No es tracta llavors de premiar o realçar la creació literària espanyola sinó només l’escrita en castellà. Però a canvi d’excloure els escriptors espanyols en altres llengües, s’estén el reconeixement a escriptors d’altres nacionalitats. Un escriptor de nacionalitat noruega, canadenca, mexicana, italiana, argentina, australiana..., que escrigui en llengua castellana pot rebre el guardó, però un senyor o una senyora d’aquestes mateixes nacionalitats que ho faci en català, basc o gallec, no. Un amic meu natural d’Anglaterra, de nacionalitat britànica i escriptor en llengua gallega es queixarà amb raó de la deslleialtat d’aquest Estat.
Tanmateix, com que el premi es dota amb els pressupostos de l’Estat també aquests escriptors exclosos contribuiran amb els seus impostos a dotarlo, ho vulguin o no ho vulguin. Particularment, com algú que va exercir la seva professió i va cotitzar durant anys com a treballador autònom en la categoria d’escriptor, em vaig sentir perjudicat en els meus interessos. Tant hi fa que m’interessés aquest premi o no, que considerés que tenia possibilitats de rebre’l o no, el tracte que em va donar l’Estat va ser perjudicial per als meus interessos professionals i em va discriminar. Entenc que l’Estat va cometre abús i probablement frau. Algú aprofitarà per assenyalar l’aspecte miserable del plantejament, però a mi em sembla que allò que és miserable és atrevir-se a fer una discriminació tan descarada i a més celebrar-ho amb pompa. Esclar que això passa perquè molts ciutadans espanyols ja hem acceptat fa molt de temps com a naturals aquestes regles del joc, estem acostumats a ser ciutadans rars i de segona. Els escriptors i els ciutadans en general català, gallec o bascoparlants som hostes en aquest Estat, se’ns fa saber molt clarament que no és casa nostra.
Però fins i tot dins de la nostra pròpia reserva som hostes els indígenes. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya li acaba de reconèixer a una persona, que les informacions presenten com a argentí establert a Catalunya des de fa onze anys sense especificar si la seva nacionalitat és argentina o espanyola, el dret que totes les classes a què els seus fills assisteixin s’imparteixin en castellà. Estendre aquesta interpretació de la llei impediria que la televisió catalana emetés en català si un fill d’aquest senyor estigués veient aquest canal. Això sí que és regnar, allà on siguis el món es posa al teu servei, no crec que al país d’on procedeix el demandant tractin d’aquesta manera un nen català que vulgui rebre classes en la seva llengua. Però aquesta persona simplement s’acull a la llei i als seus intèrprets i aprofita en benefici seu la realitat política espanyola: l’Estat té cura i el protegeix a ell i els seus fills, en perjudici dels catalans al seu propi país. La pregunta no és per què els catalans volen tenir un Estat que sigui seu, la pregunta és com han trigat tant a plantejarho de debò.
Espanya és així i no canviarà i, en conseqüència, no tracta amb respecte els escriptors catalans, gallecs o bascos, que reben de l’Estat el salari dels negats, de manera que no hi pinten res als actes que els discriminen.
M’hauria agradat que aquesta columna l’hagués escrit un escriptor espanyol en llengua castellana, a tots ens agrada ser tractats amb dignitat. Això sí, a la festa cívica que és Sant Jordi hi serà com sempre Cervantes, que a través de Don Quixot va fer un reconeixement humil i admirat a la ciutat de Barcelona, i hi haurà les lletres i els llibres en qualsevol llengua. Tant si és imperial o com si no.
23-IV-13, Suso de Toro, lavanguardia