el parasitisme saquejador d’una classe política instal·lada en el fracàs

Si prescindim del debat tècnic sobre els criteris de càlcul que fa servir Brussel·les, el dèficit públic espanyol va pujar del 9,4% el 2011 al 10,6% l'any passat. És a dir, no només no es va reduir, que era l'objectiu dels buròcrates europeus, sinó que va créixer uns 12.000 milions.

No es tracta que Cristóbal Montoro, el ministre d'Hisenda, hagi mentit o amagat coses. Tant Brussel·les com Madrid ofereixen les mateixes xifres sobre la base d'un sistema de càlcul idèntic. Però hi ha un criteri per considerar de manera diferent una part del dèficit, que és la de les pèrdues públiques destinades a rescatar la banca: el 3,6% del PIB aquest any passat, uns 38.000 milions; i que va ser el 0,48%, més de 5.000 milions, el 2011. Al laboratori europeu aquests diners públics no computen a l'efecte dels procediments contra els estats per dèficit excessiu.

L'argument és que es tracta de pèrdues teòricament no recurrents, que es registren només una vegada o per un únic motiu, a diferència del que passa amb altres despeses de l'Estat, com, per exemple, els sous dels funcionaris o el manteniment de les carreteres. En teoria, la banca se saneja una vegada i no s'hi ha de tornar a pensar.

Aquesta tesi té dos problemes. El primer és que, com s'ha assenyalat, l'Estat ha hagut de recórrer al talonari diversos anys consecutius i només els més audaços s'atreveixen a assegurar que no caldrà posar més diners frescos als bancs que, com Bankia, Catalunya Banc o Nova Galicia, encara són sota el paraigua públic.

El segon, però, és el de l'origen d'aquests diners: pujades d'impostos, reducció de despeses o més deute públic.

En el pitjor dels escenaris, i Espanya balla en un d'aquests, de la suma d'aquestes tres fonts alhora: s'han apujat els impostos, s'han aplicat retallades i ha crescut el deute públic, que ja representava al tancament del 2012 el 84% del PIB.

Però el més cridaner d'aquestes dades de dèficit és que per arribar-hi s'ha tensat la societat fins a límits perillosos, per via de retallades, renúncia a drets, pèrdua de llocs de treball... I el dèficit no només no ha baixat, sinó que ha continuat creixent.

És difícil trobar un exemple millor i alhora més trist que demostri que l'euroausteritat pot acabar provocant efectes contraris als declarats. Es vol reduir el deute i creix; es proposa de sanejar l'economia i es podreix; s'intenta incentivar el crèdit i es contreu. Es promet creixement i només arriben més caigudes. Això és caminar cap enrere, com els crancs.

El president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, defensor de l'ortodòxia que marquen Berlín i Brussel·les, va dir ahir: "Perquè tingui èxit una política no només s'ha de dissenyar de manera adequada, sinó que ha de tenir un mínim de suport social i polític". I això és justament el que al sud de l'eurozona s'està laminant a consciència amb la política oficial aplicada fins ara.

El discurs que l'austeritat per si sola no serveix està guanyant ràpidament adeptes formals a tota l'eurozona. Caldrà fer atenció per veure qui ho diu de cara a la galeria i qui ho afirma per canviar de debò.

23-IV-13, Manel Pérez, lavanguardia