"Egipte: un desastre en potència?", Walter Laqueur
Washington està preocupat per Egipte i està perdent la paciència amb aquest país. Està preocupat perquè Egipte s’acosta ràpidament a un desastre, a un enfonsament total de la seva economia i a privacions en massa. El país està sense un cèntim i no pot pagar les importacions de blat (Egipte és l’importador mundial més gran d’aquest cereal) i de combustible dièsel. Però sense blat arribarà la gana i sense dièsel no funcionarà l’agricultura ni la indústria (i el combustible ha de ser barat, ja que durant molts anys va ser àmpliament subsidiat per l’Estat; el 30% de la despesa estatal es dedica a aquests subsidis).
Aquesta situació podria haver-se previst des de fa temps. Egipte és un país pobre i el desordre dels últims dos anys ha agreujat la situació. Tanmateix, alguns periodistes i també una part no escassa del cos diplomàtic es van mostrar tan entusiastes respecte a la primavera àrab (que jutjaven que solucionaria tots els problemes) que no van saber veure l’evident. Els qui porten la veu cantant al nou Egipte (llegeixi’s els Germans Musulmans) han dit que si hi ha problemes econòmics, s’han d’atribuir a la corrupció de l’antic règim.
Sens dubte hi va haver molta corrupció amb Mubarak. Però és veritat que durant el seu govern l’economia egípcia creixia un 6% anual. Segons l’últim informe del Banc Mundial, els rics es van enriquir i hi havia grans desigualtats de renda, però la pobresa va disminuir. La mortalitat i la malnutrició infantils van baixar a la meitat sota el govern de Mubarak i l’esperança de vida va augmentar de 64 a 71 anys. Des de la primavera àrab, aquesta evolució positiva ha seguit el camí contrari.
Actualment, amb les reserves del banc nacional egipci n’hi ha prou per pagar poc més de dos mesos d’importacions de blat i petroli. Els egipcis són un poble pacient però, si es produeix la fallida total, a la tardor o a l’hivern sorgiran conseqüències polítiques i, ja que Egipte és el país àrab més important, és possible que les conseqüències no quedin limitades a Egipte.
Per què Washington està perdent la paciència? Perquè sovintegen les crisis al món. Corea del Nord ha declarat un estat de guerra, l’Iran fabrica la bomba nuclear, els xinesos i els russos entren a destralades a internet per aconseguir les últimes tecnologies dels Estats Units sense pagar per elles. Els Estats Units no tenen diners per estalviar mentre que la recuperació de la crisi financera va a pas de tortuga i resulta difícil reduir l’atur a casa.
John Kerry, secretari d’Estat, ha visitat Egipte recentment i ha informat del lliurament de 250 milions de dòlars d’ajuda al país, a més de prometre una altra partida de 260 milions. Tanmateix, el Senat ha rebut aquesta iniciativa amb dures crítiques. El senador Paul ha dit: “Ni un dòlar més a països que cremen la nostra bandera”. D’altres s’han queixat de les reaccions contra organismes dels EUA que operen a Egipte per fomentar la democràcia. Per què ha de donar suport a Washington un govern bàsicament contrari als EUA?
L’enuig de Washington és creixent perquè el Caire podria obtenir un crèdit de gairebé 5.000 milions de dòlars del Banc Mundial… encara que sota condicions impopulars, com ara una fiscalitat més elevada; ara bé, el president Mursi no té pressa a negociar o a proposar un pla per salvar l’economia egípcia, en la creença que els EUA i Occident, en darrera instància, aportaran fons fins i tot sense condicions.
Washington s’ha enfadat per la constant invocació a la solidaritat panàrab i musulmana. Tanmateix, els països del Golf amb prou feines han mogut un dit per ajudar el Caire en els moments de més necessitat. Tenen els milers de milions que és necessari invertir a Egipte. Turquia ha expressat gran simpatia per Egipte, però no s’ha traduït fins ara en ajut econòmic o inversió. La solidaritat sembla reservada als discursos en reunions de la Lliga Àrab a Doha i en altres llocs i brilla per la seva absència en relació amb les necessitats del món real. Washington està disposat a continuar proporcionant ajuda militar dins d'uns límits per la senzilla raó que és gairebé l’única manera de mantenir certa influència a prop del govern egipci. Un enfonsament total d’Egipte obriria la porta a les ambicions de Teheran de convertir-se en líder en potència a l’Orient Mitjà. Les notícies procedents d’Egipte no són encoratjadores. Els titulars dels mitjans de comunicació al·ludeixen a la preocupació per l’augment del preu de l’oli de cuinar i per una disminució més gran del turisme estranger que sempre ha representat uns ingressos considerables, la qual cosa pot provocar, al seu torn, un augment de l’atur. “Egipte s’encamina a un conflicte civil latent que podria esclatar en qualsevol moment”, diu un professor de la Universitat Ain Shams. I un comentarista escriu a Al Shuruq (L’Alba): “Les lluites de carrer són només un assaig de com podria ser la guerra civil. Llisquem cap a una guerra civil a l’estil libanès (allà va durar catorze anys)”.
Potser exageren. Qui estaria en condicions d’enderrocar el Govern dels Germans Musulmans? L’oposició es troba dividida com sempre i ja ha anunciat que no participarà en les pròximes eleccions. Potser, com creu el president Mursi, Egipte, amb 85 milions d’habitants, és massa gran per caure i el món (o, més ben dit, Occident) acudirà en la seva ajuda en l’últim moment. Però el president podria equivocarse perquè el món fa front a nombrosos problemes i podria oblidar-se dels conflictes d’Egipte sense donar-li cap prioritat.
14-IV-13, Walter Laqueur, conseller del Centre d’estudis Internacionals i Estratègics de Washington, lavanguardia